Va néixer en una família de l’aris­tocràcia el 1942 i va ser amiga per­so­nal de Joan Car­les de Borbó, però aviat es va eman­ci­par dels lli­gams del seu entorn i va gosar tenir idees pròpies pro­gres­sis­tes i femi­nis­tes. Car­men Díez de Rivera (19-42-1999), la cap de gabi­net del pre­si­dent Adolfo Suárez a La Mon­cloa durant deu mesos cru­ci­als de la Tran­sició (des del juliol del 1976 fins al maig del 1977), reviu sobre l’esce­nari del Tea­tro Español de Madrid gràcies a l’actriu cata­lana d’ori­gen canari Mónica López, que encarna a Car­men, nada de nadie la dona que va ser deci­siva a l’hora d’afa­vo­rir els avenços polítics entre bam­bo­li­nes.

L’obra Car­men, nada de nadie, de Fran­cisco M. Tallón i Miguel Pérez García, clou avui l’estada al Tea­tro Espa­nyol amb tot venut abans d’ini­ciar una gira arreu de l’Estat a par­tir del 24 de febrer. La vida de Car­men Díez de Rivera és com­pa­rada amb la de les dones de les tragèdies gre­gues com ara Antígona o Ari­adna. Filla de l’aristòcreta Son­so­les de Icaza, amb 17 anys la seva mare li va con­fes­sar el cru secret fami­liar: era filla il·legítima de Ramón Ser­rano Suñer i, per tant, no es podia casar amb el seu fill Ramón, del qual ella n’estava ena­mo­rada. Aquesta cir­cumstància endu­ri­ria per sem­pre el caràcter de Díez de Rivera, que amb 33 anys arriba a una fita no asso­lida mai més per cap dona fins ara: ser cap de gabi­net de la pre­sidència del govern. “Adolfo em por­tava sem­pre amb ell, sota qual­se­vol pre­text em volia tenir a prop. En veure’ns sem­pre junts, la gent va començar a mur­mu­rar, a dir que érem amants. Espa­nya no accep­tava que una dona pogués viure sola, sobre­tot si era aristòcrata, rossa i d’ulls blaus. La bellesa ha de tenir amo, la dona ha de pertànyer a un home o, en el seu defecte, a diver­sos homes”, relata a l’esce­nari l’actriu Mónica López tot encar­nant la dona que trenca un sos­tre de vidre i és víctima de les males llengües del moment. “En política no hi ha res casual: tot obe­eix a un pla dis­se­nyat per algú. I si no ets capaç de saber qui l’ha traçat, és que ets un peó atra­pat en el tau­ler. Qui em va dir això fa uns anys? Tu, oi?”, etziba a Suárez en un altre moment de la funció quan li cen­sura les seves parau­les com­pla­ents amb la dic­ta­dura de Franco en un repor­tatge a Paris Match que inclou una sessió de foto­gra­fies en què el líder de la UCD hi surt en banya­dor.

Atra­pada en la con­tra­dicció de ser aristòcrata i amiga de Joan Car­les I –és ell qui la situa al cos­tat de Suárez a RTVE per moder­nit­zar la seva imatge– però alhora sim­pa­tit­zant amb el Par­tit Comu­nista, Díez de Rivera anava un pas per davant de Suárez, com quan es des­plaça a Bar­ce­lona per salu­dar San­ti­ago Car­ri­llo el gener del 1977 . “Car­ri­llo y Car­men Díez de Rivera se piro­pe­a­ron”, va titu­lar l’endemà el diari Cam­bio 16 .

Díez de Rivera va morir el 29 de novem­bre del 1999, amb 57 anys, per un càncer de mama. Sota la direcció de Fer­nando Soto i amb un repar­ti­ment que com­ple­ten Ana Fernández, Oriol Tar­rasón i Víctor Massán, la dona que no resis­tia ser enca­se­llada i que l’escrip­tor Fran­cisco Umbral va bate­jar com “la musa de la Tran­sició” reviu ara sobre l’esce­nari gràcies a l’actriu Mónica López.