Va néixer en una família de l’aristocràcia el 1942 i va ser amiga personal de Joan Carles de Borbó, però aviat es va emancipar dels lligams del seu entorn i va gosar tenir idees pròpies progressistes i feministes. Carmen Díez de Rivera (19-42-1999), la cap de gabinet del president Adolfo Suárez a La Moncloa durant deu mesos crucials de la Transició (des del juliol del 1976 fins al maig del 1977), reviu sobre l’escenari del Teatro Español de Madrid gràcies a l’actriu catalana d’origen canari Mónica López, que encarna a Carmen, nada de nadie la dona que va ser decisiva a l’hora d’afavorir els avenços polítics entre bambolines.

L’obra Carmen, nada de nadie, de Francisco M. Tallón i Miguel Pérez García, clou avui l’estada al Teatro Espanyol amb tot venut abans d’iniciar una gira arreu de l’Estat a partir del 24 de febrer. La vida de Carmen Díez de Rivera és comparada amb la de les dones de les tragèdies gregues com ara Antígona o Ariadna. Filla de l’aristòcreta Sonsoles de Icaza, amb 17 anys la seva mare li va confessar el cru secret familiar: era filla il·legítima de Ramón Serrano Suñer i, per tant, no es podia casar amb el seu fill Ramón, del qual ella n’estava enamorada. Aquesta circumstància enduriria per sempre el caràcter de Díez de Rivera, que amb 33 anys arriba a una fita no assolida mai més per cap dona fins ara: ser cap de gabinet de la presidència del govern. “Adolfo em portava sempre amb ell, sota qualsevol pretext em volia tenir a prop. En veure’ns sempre junts, la gent va començar a murmurar, a dir que érem amants. Espanya no acceptava que una dona pogués viure sola, sobretot si era aristòcrata, rossa i d’ulls blaus. La bellesa ha de tenir amo, la dona ha de pertànyer a un home o, en el seu defecte, a diversos homes”, relata a l’escenari l’actriu Mónica López tot encarnant la dona que trenca un sostre de vidre i és víctima de les males llengües del moment. “En política no hi ha res casual: tot obeeix a un pla dissenyat per algú. I si no ets capaç de saber qui l’ha traçat, és que ets un peó atrapat en el tauler. Qui em va dir això fa uns anys? Tu, oi?”, etziba a Suárez en un altre moment de la funció quan li censura les seves paraules complaents amb la dictadura de Franco en un reportatge a Paris Match que inclou una sessió de fotografies en què el líder de la UCD hi surt en banyador.

Atrapada en la contradicció de ser aristòcrata i amiga de Joan Carles I –és ell qui la situa al costat de Suárez a RTVE per modernitzar la seva imatge– però alhora simpatitzant amb el Partit Comunista, Díez de Rivera anava un pas per davant de Suárez, com quan es desplaça a Barcelona per saludar Santiago Carrillo el gener del 1977 . “Carrillo y Carmen Díez de Rivera se piropearon”, va titular l’endemà el diari Cambio 16 .

Díez de Rivera va morir el 29 de novembre del 1999, amb 57 anys, per un càncer de mama. Sota la direcció de Fernando Soto i amb un repartiment que completen Ana Fernández, Oriol Tarrasón i Víctor Massán, la dona que no resistia ser encasellada i que l’escriptor Francisco Umbral va batejar com “la musa de la Transició” reviu ara sobre l’escenari gràcies a l’actriu Mónica López.