“Israel s’ha de poder defensar, però ha d’observar les regles del dret internacional humanitari”, deia fa uns dies el canceller alemany, Olaf Scholz, en un debat públic amb ciutadans. Aquest és el màxim nivell de crítica al govern israelià que es permet la classe política alemanya. Els grans mitjans, des de la televisió pública ARD fins al setmanari Der Spiegel i el diari Süddeutsche Zeitung, van amb peus de plom fins i tot per referir-se a la matança de més de 100 civils aplegats a l’entorn d’un comboi d’ajut humanitari a Gaza. “Molts morts i ferits, informacions sobre trets, incertesa sobre el que ha passat”, resumia l’ens públic, sense especificar amb la paraula israelià l’origen dels trets. Un titular com el de The New York Times –“Tropes d’Israel disparen i maten palestins que buscaven aliment”– és impensable entre els mitjans de referència alemanys.

Són dos exemples d’una Alemanya que va amb peus de plom, passi el que passi a Gaza. Qualsevol referència a la guerra ha d’anar precedida per una condemna tan explícita i reiterativa com sigui possible dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre. Als mitjans públics domina com a norma d’estil l’obligatorietat de recordar que aquest va ser el detonant de la guerra actual. Parlar de les arrels del conflicte és entrar en terreny minat.

La por alemanya de caure en l’antisemitisme no és inconcreta. Parteix de la responsabilitat històrica sobre els sis milions de jueus assassinats en l’Holocaust per un règim –el nazi– que volia exterminar-los. Tots els governs, des de la fundació de la República Federal d’Alemanya, han mantingut aquesta línia. Ara, l’efervescència de la ultradreta –segona força en intenció de vot a escala nacional– ha fet accentuar aquesta cautela. I també ho fa que qualsevol acte propalestí pot derivar en un recital d’antisemitisme o legitimació de Hamàs. A Alemanya hi viuen sis milions de musulmans –i només 100.000 jueus–. La línia vermella entre les emocions i l’odi és fàcil de traspassar.

El darrer debat sobre què és antisemitisme i què és crítica al govern d’Israel va tenir lloc en la gala de la Berlinale, el festival de cine, en què lògicament hi havia convidats internacionals. Entre els guardonats, hi havia un tàndem de directors israelianopalestins, Yuval Abraham i Basel Adra. Van guanyar el premi al millor documental amb No other land, sobre les demolicions de poblacions com ara Masafer Yatta, a la Cisjordània ocupada. També hi era el director nord-americà Ben Russell, premi de la secció Encounters per Direct action, i la brasilera Juliana Rojas, que en va rebre un altre per Cidade, campo. A dalt de l’escenari van pronunciar les paraules apartheid –Abraham i Adra– i genocidi –Russell–, i van expressar el seu suport a Gaza –Rojas–. De l’auditori van sortir forts aplaudiments, mentre l’alcalde de Berlín, el conservador Kai Wegner, i la ministra de Cultura, la verda Claudia Roth, es volien fondre.

“Basel i jo tenim la mateixa edat. Jo soc israelià i ell és palestí. Tornarem a una terra on no som iguals. Jo visc sota la llei civil i Basel, sota la militar. Vivim a 30 minuts l’un de l’altre, però jo puc votar i ell no té dret a vot”, havia explicat Abraham, entre abraçades emocionades també del jurat. La cerimònia va acabar sense incidents. Però dos o tres dies després, el clam contra els “desficis antisemites” en la cloenda de la Berlinale s’havia estès als mitjans de comunicació, grans, petits i mitjans. L’alcalde i la titular de Cultura s’afegien a les crítiques i el govern del socialdemòcrata Scholz anunciava una “investigació”.

Les culpes s’han descarregat contra els dos directors de la Berlinale, l’italià Carlo Chatrian i la neerlandesa Mariette Risssenbeek. No els pot passar gran cosa, ja que era el seu últim any al capdavant del festival. Poc després, i a través del seu compte a X, Abraham denunciava amenaces de mort a ell i la seva família arran de la tempesta mediàtica desfermada en contra seu. “És terrible l’ús inadequat del terme antisemitisme per part dels alemanys, que posa en perill la vida dels jueus. Però sobretot posa en perill la vida de Basel Adra, que viu sota l’ocupació militar i envoltat de colons violents”, continuava el director israelià. “Si això és el que feu amb el vostre sentiment de culpa per l’Holocaust…, jo no en vull saber res”, concloïa, després de recordar que mitja família dels seus avis havia mort en l’Holocaust.

En l’escàndol a Alemanya, hi han confluït molts aspectes que voregen el ridícul, als ulls internacionals. En aquesta potència europea, defensora de la màxima solidaritat amb Israel, mantenir posicions com les que expressen a Israel molts jueus “crítics” és vorejar l’antisemitisme. El país que ha reconegut la seva culpa sobre successius genocidis –sobre l’ètnia dels hereros a l’antiga colònia de Namíbia, del 1904 al 1908, i els armenis, el 1915– incorre en l’autocensura quan es tracta de Gaza. L’enrenou de la Berlinale no és el primer relacionat amb Gaza que es viu a Alemanya quan hi ha convidats internacionals que fan cas omís de la norma del “pensament únic” de la classe política i els mitjans. El filòsof eslovè Slavoj Zizek va desfermar-ne un altre en la inauguració de la darrera fira del llibre de Frankfurt. Va condemnar tres o més cops Hamàs, però immediatament després va convidar a reflexionar sobre les arrels del conflicte. Va ser escridassat en públic, fins que va abandonar l’escenari denunciant la “prohibició a l’anàlisi”.