Sempre he estat a favor de la desjudicialització dels conflictes, no només en aquest cas. Si es poden resoldre d’una manera més pacífica, no cal arribar a la via judicial. Estic a favor de l’aplicació de sistemes de justícia restaurativa i reparació fins i tot quan s’arriba a judicialitzar un conflicte. Per què? Perquè la presó és l’últim recurs. Tot allò que es pugui fer per la via de la mediació, per la via restaurativa, etc. és millor que per la via privativa de llibertat. Jo he considerat que les penes del procés eren desproporcionades i molt llargues; vaig ser molt favorable a l’indult i, per tant, consegüentment, també soc favorable a una amnistia restaurativa.

Desitjaria que s’aprovés.

Crec que créixer en un centre és dolent. S’haurien de fer tots els possibles perquè sobretot els infants petits no estiguin en centres. El juny del 2023 hi havia 114 infants tutelats menors de tres anys en centres residencials. Són moltíssims i són uns bebès. De menors de sis anys, n’hi ha 279. L’accent s’hauria de posar sobretot en aquests infants. La segona qüestió és: quan separes un infant de la seva família? Si el separes, mira de trobar de seguida una solució, perquè, sovint, la seva estada en centres s’allarga molt. I si la separació és a causa de negligència dels pares, intenta ajudar a fons la família. La separació o la utilització del recurs residencial hauria de ser l’últim recurs.

Exactament. Ho vam presentar al Parlament i tots els grups ho van entendre. No és fàcil i és un canvi de sistema, però s’hi ha d’insistir. Si hi ha cap moment de la vida en què podem ser valents i apostar-hi, és la infància, perquè això et marca de per vida.

I és més injust, perquè l’infant neix on neix. El que vam detectar és que les causes, el motiu del desemparament i de la retirada dels infants de la seva família, en un 32% dels casos és per raó d’imprudència o situacions de risc. Per això, insistim molt: ajudem més les famílies, donem-los més suport. No ho solucionarem tot, però potser reduïm aquest percentatge. Si el reduïm a la meitat, ja em donaria per satisfeta. De tota manera, cap infant menor de tres anys hauria d’estar en un centre residencial amb estada llarga. Amb estada curta, el que faci falta, perquè és una situació d’emergència. Però no es pot allargar un any o dos o tres.

Hi ha més infants en situació de risc que fa vint anys? No n’estic segura. Crec que tenim una política de protecció a la infància més atenta i, per tant, es veuen més casos. Sí que és veritat que fa 25 anys teníem molt clar que els infants no havien d’anar a les antigues institucions. Ara potser no ho tenim tan clar perquè penses que estan ben acollits. Jo dic sempre: tancar per protegir, no. Si volem protegir, busquem famílies acollidores, encara que siguin famílies professionals. Si el cas no és tan greu, ajudem les famílies. El recurs residencial ha de ser l’últim.

Només un 20% dels nens de centres residencials retornen al nucli familiar. És un percentatge molt baix. Insisteixo que en la majoria dels casos es tracta de negligències, un 32%, però és clar que tenen un risc. O tens un sistema que controla i ajuda o no pots fer-ho. Però es tracta de revertir el sistema. Tinc esperances, perquè, si es va fer amb la justícia juvenil, per què no es pot fer aquí?

Molt, és molt alta. Hem de tenir en compte, però, que quan parlem de 400.000 infants en situació de vulnerabilitat volem dir que estan afectats per alguna d’aquestes causes: dificultat d’escolarització, situació de risc, menys accés al lleure, dificultat per accedir a un habitatge, renda familiar no suficient o problemes de salut mental. Hi ha, efectivament, algunes causes lligades a la situació socioeconòmica, però d’altres, com els problemes de salut mental, no.

No poder pagar sense endarreriments les despeses relacionades amb l’habitatge o subministraments, o tenir privacions en determinada alimentació, etc. Per això, subratllo que hi ha una diferència entre els 400.000 i aquest 11,5%.

Hi ha coses que es poden fer millor i d’altres que són més difícils. Si parlem, per exemple, del lleure, recentment s’ha sabut que algunes ciutats han decidit que sigui gratuït per a tothom. Que tots els nens puguin anar a totes les activitats extraescolars no és una mesura tan difícil i, en canvi, afavoreix moltíssim. Aquí vam tenir una queixa d’uns avis als quals pel desemparament per família extensa se’ls havia donat la tutela dels nens que vivien amb ells i no els podien portar. I vam buscar algú que ho fes, tan senzill com això. Per això parlo tant de les ajudes a les famílies, perquè sovint es tracta d’això.

A mi em preocupa molt quan tot s’acaba dient que necessitem més inversió. Segurament sí, però no només. Necessitem que les mesures estiguin ben aplicades. Per exemple, si parlem de l’escola, les mesures lineals per a tothom poden estar bé, però segurament qui les necessita més són les famílies vulnerables, per tant, intentem que siguin les que hi puguin accedir. Hi ha persones a qui aquestes mesures lineals els són igual perquè no els canvien gaire la situació i, en canvi, posant l’accent en qui més ho necessita, podríem revertir-ne alguna.

Una de les coses que surten en l’informe d’infància és que els infants en una situació socioeconòmica pitjor fan molt més ús de les tecnologies. Torno al lleure: si els infants, per exemple, fan esport, activitats o el cap de setmana tenen lleure, tot aquest temps no estan davant les pantalles. I amb les vacances, igual. Hi ha estudis que diuen que el temps de vacances separa més els infants que el d’un curs sencer, perquè uns aprofiten per fer esport, aprendre una llengua, etc. i d’altres, no. Diuen que, després d’un estiu llarg, uns infants gairebé han guanyat un curs i d’altres l’han perdut.

Sí, per l’ús desproporcionat dels que, per exemple, no estan fent altres activitats.

Es pot prohibir a l’escola? Sí, però què passa quan surten? O quan arriben a casa? Crec més en la política educativa, de sensibilització, de treballar molt amb les famílies... S’ha de treballar conjuntament.

El pacte va ser molt bona idea. Però hi ha ciutats on hi ha molta concentració no només d’immigració, sinó també d’infants vulnerables de famílies amb un nivell socioeconòmic baix. Aquest 20% no és igual arreu. Hem de començar a lluitar perquè es rebaixi a tot arreu igual. També em preocupa, en el cas dels nens a qui tocaria anar a un centre i al final van a un altre, que en aquest nou centre es torni a fer un gueto. És un risc, perquè crec que el principal problema que tenim sovint és el racisme. Hem de vigilar molt que, quan aquests infants van a altres centres, no es tornin a fer guetos.

A primària, per exemple, vam començar el 2011 amb un 0,43% i ara estem en el 0,33%; a secundària, amb un 0,35%, i ara, en el 0,28%. Són xifres que estan bé. És important que els problemes no estiguin amagats, conèixer-los i diagnosticar-los és importantíssim. Si es va començar fa cinc anys, s’està treballant i hi ha una certa reducció. Això dona una mica d’esperança.

El Congrés va encarregar a Ángel Gabilondo un informe sobre la pederàstia a l’Església. Crec que l’encàrrec a una institució com el Defensor del Poble és una garantia d’imparcialitat. I aquí a la sindicatura també es va obrir una comissió sobre els abusos sexuals a infants en l’entorn de l’Església, que continua oberta, i se’n va fer un informe que es va tractar al Parlament. El Parlament no és l’únic, hi ha aquests dos precedents per part de les defensories. Per a mi, el pitjor era que estava amagat, que es tapava. Ho vaig dir a la comissió del Parlament: no és un pecat, som davant d’un delicte. Fa 175 anys que el Codi Penal ho castiga. I quants castigats es coneixen? Les denúncies han començat fa poc, per això s’ha demanat que els delictes no prescriguin, perquè, com que han trigat tantíssim a sortir, que com a mínim no prescriguin. França té uns 330.000 casos. En tenim menys? En realitat, és igual la xifra, vol dir que són molts casos.