El govern de Veneçuela desfà camí de la reconciliació. Després d’unes llargues i tortuoses negociacions amb l’oposició que garanteixin unes eleccions lliures i transparents, ha endurit els darrers mesos la persecució de dissidents. El zenit de l’estratègia de ruptura el va assolir el 15 de febrer passat, quan va expulsar de Caracas tot el personal de l’oficina de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans. Va ser la resposta a una piulada de l’organisme, que havia qualificat de “desaparició forçada” la detenció de la reconeguda activista Rocío San Miguel, una experta en forces armades que va acabar a la presó acusada de planificar un magnicidi contra el president, Nicolás Maduro. San Miguel continua detinguda, el diàleg amb l’oposició està trencat i els ponts amb l’exterior trontollen.

L’escalada és un clàssic en l’estratègia de supervivència política del chavisme. S’obre al diàleg quan està necessitat i es tanca quan veu una mica de llum al final del túnel. Els darrers anys, Veneçuela ha assajat un inesperat acostament als Estats Units, accelerat per la guerra a Ucraïna i les necessitats petrolieres de Washington. A canvi d’alleugerir les sancions comercials contra la seva producció de cru, Caracas es va asseure a Barbados amb l’oposició i va acordar convocar eleccions presidencials lliures durant el segon semestre de l’any. A canvi, va veure com es reactivava el seu comerç exterior i arribaven inversions. La Casa Blanca, fins i tot, va lliurar Alex Saab, un empresari sospitós de ser testaferro de Maduro que afrontava càrrecs en tribunals nord-americans per blanqueig de diners. Però la situació va canviar dràsticament quan les primàries opositores per elegir candidat presidencial van encimbellar María Corina Machado.

Machado, al capdavant de l’anomenada Plataforma Unitària, quadruplica Maduro en intenció de vot, segons tots els sondejos. El govern es va afanyar llavors a estendre la seva inhabilitació electoral, una decisió que Machado va considerar una persecució per treure-se-la de sobre. Avui la candidata fa campanya com si pogués competir, mentre la diplomàcia internacional adverteix que qualsevol procés electoral sense ella seria un frau. La bastida internacional que havia construït el govern per donar legitimitat trontolla.

L’arribada d’Alex Saab a Caracas ja va ser un indici que en l’estratègia d’acostament amb els EUA hi havia més soroll que substància. Saab estava detingut a Miami des de 2021, quan va ser extradit després de la seva detenció un any abans a Cap Verd, a la costa nord-oest d’Àfrica. Els Estats Units el buscaven per blanqueig d’actius, conspiració per delinquir, enriquiment il·lícit, exportacions i importacions fictícies i estafa agreujada. Veneçuela va iniciar llavors una campanya per alliberar el que considera un heroi nacional, una figura clau en les operacions financeres que van permetre al règim d’evadir el dur embargament comercial imposat per Washington. El va intercanviar, finalment, per deu nord-americans empresonats a Caracas. “Estic orgullós de servir aquest govern”, va dir Saab tot jut va tornar a Veneçuela. Maduro el va exhibir com una evidència de l’“èxit” de la revolució en la seva lluita contra l’imperialisme nord-americà.

La detenció de l’activista Rocío San Miguel va acabar per tancar el cercle. El govern la va acusar d’haver planificat un magnicidi i la va utilitzar com a excusa per trencar el diàleg amb l’oposició de Machado a Barbados. Alhora, va iniciar un pla electoral amb l’oposició considerada “dialogant”. L’antichavisme de Machado qualifica d’“alacrans” aquesta unió de partits, alguns de tradicionals com Copei, Acció Democràtica i Voluntat popular, la majoria intervinguts per la justícia i controlats per gent del govern. El joc dels alacrans va quedar en evidència la setmana passada. El govern havia de lliurar un calendari per a les eleccions presidencials, però va donar al Consell Nacional Electoral 27 propostes de dates recollides després d’una inusual consulta de l’Assemblea Nacional, controlada pel chavisme. La Plataforma Unitària va quedar fora del procés.

“Aquí hi ha les immenses majories del país”, va dir Jorge Rodríguez, president de l’Assemblea i representant del govern en les negociacions a Barbados. I va anar més enllà: “Des del meu punt de vista, aquest acord és el desenvolupament de l’acord de Barbados i el substitueix. És a dir, l’acord de Barbados és un subconjunt d’aquest conjunt d’aquest acord, que és molt més ampli.” Aquella negociació va establir que les presidencials havien de fer-se durant el segon semestre d’enguany. La participació de les “immenses majories del país”, com les anomena Rodríguez, no sols deixa fora la contrapart signant de l’acord, la Plataforma Unitària, també introdueix el procés electoral en un intricat camí de consultes impossible de concloure abans del desembre de 2024.

María Corina Machado, mentrestant, es debat entre donar una puntada de peu al tauler o fer campanya com si no passés res. Inhabilitada per la justícia, però favorita amb comoditat per derrotar Maduro, està en una cruïlla de difícil resolució. Mentre creixen les veus dins de l’oposició que demanen per l’elecció d’una nova candidata, Machado insisteix que està a punt per negociar amb el chavisme una sortida civilitzada a l’atzucac. El chavisme fa el seu joc: guanyar temps.