Tot i que ja hi ha molta evidència científica que demostra que els malalts no s’ho inventen, que hi ha una afectació orgànica que explica part dels símptomes persistents, hi ha una gran diferència entre com s’entén la long covid a Catalunya i a Espanya respecte a països com Alemanya, França i els Estats Units, on el mes passat es va celebrar un debat monogràfic al Senat de més de tres hores. Allà s’assumeix que aquesta malaltia existeix, de manera que del que s’està parlant és de com mitigar-la i de la necessitat de destinar-hi recursos i potenciar la recerca, entre altres coses perquè afecta majoritàriament persones de 40 a 50 anys i això té un impacte econòmic molt important.

Aquí encara hi ha qui no creu que sigui una malaltia, encara ens hem de justificar, estem en desavantatge. L’assistència al pacient no és equitativa a tot el territori perquè hi ha un gran desconeixement de la malaltia. El Departament de Salut està fent un treball important de divulgació i educació, però no és suficient. Catalunya va tenir el primer protocol per atendre pacients, però no s’ha aplicat. La covid persistent és una malaltia molt complexa, i una malaltia molt complexa necessita ordre.

Sí. Fa poc, en un important congrés mèdic internacional, un gran científic català em va dir que el que havia de fer amb els pacients era receptar-los antidepressius. Molta gent atribueix encara avui en dia la malaltia a trastorns emocionals. Els pacients els tenen, però com a conseqüència de la malaltia. Si una persona d’alt nivell acadèmic dubta que existeixi la malaltia, imaginem-nos la gent del carrer.

Són dones i, a més, premenopàusiques… Estic segura que hi ha un biaix de gènere important.

Aquest tipus d’investigacions són molt importants. Nosaltres també en vam fer una amb pacients que tenien una angina de pit: totes les proves sortien normals, però si els fèiem una ressonància específica es veien alteracions. La nostra feina com a científics és trobar aquestes dades que expliquen els símptomes dels pacients. Hi ha esperança, molta gent hi està treballant. De fet, hem avançat molt més ràpid del que es va progressar en el seu dia amb el VIH. En molt poc temps, tenim molta evidència d’alteracions, i això és important. Probablement en el futur hi haurà diversos biomarcadors i el que hem de fer ara és el que fan als Estats Units: assajos clínics per tractar els pacients.

És que el primer any ens vam centrar en entendre la malaltia, però vam adonar-nos que els pacients no podien esperar, per això vam decidir impulsar també estudis clínics per tractar-los. Nosaltres estem a punt de presentar els resultats de la plasmafèresi, la tècnica que hem fet servir per netejar la sang de substàncies inflamatòries per veure si els pacients milloraven.

Hi ha un nombre molt important de les primeres onades, però també n’hi ha de posteriors. Sembla que amb la variant òmicron el percentatge d’infectats que desenvolupen covid persistent és menor, al voltant del 5%, i els que es vacunen tenen menys probabilitat de tenir covid persistent. Però també hi ha treballs que evidencien que les reinfeccions augmenten el risc de tenir almenys una seqüela. Estem millor que abans, però hi ha 36 milions de malalts a tot Europa: són xifres prou importants per invertir-hi recursos.

Sí, i no hauríem de tenir-la si ho estiguéssim fent bé i tothom pogués ser atès al lloc que li toca. La majoria de pacients s’haurien de visitar a primària, que s’ha de potenciar. I em refereixo tant a Catalunya com a Espanya: tenim peticions d’arreu.

Sí, segur.