Primer com a proveïdor principal dels nostres mercats, i com a receptor de les nostres mercaderies, la Xina ara ens apareix com un possible partner amb grans possibilitats d’inversió per escometre a casa nostra polítiques de reindustrialització que aportin creixement i ocupació. Una prova d’aquesta nova estratègia va ser l’obertura a principis d’any de China Desk, un ens d’Acció que té com a missió captar projectes d’inversió de capital xinès a Catalunya, principalment en sectors d’especial interès, com ara mobilitat, salut i els centres tecnològics.

I això coincideix amb la política made in China 2025, que fa uns quants anys que desplega el gegant asiàtic, i que vol prioritzar indústries d’elevat component tecnològic com ara l’aeroespacial, l’electrònica, el vehicle elèctric i les bateries. Una estratègia que ha estat confirmada pel Partit Comunista de la Xina en la reunió anual del Parlament, on a banda d’insistir en el desenvolupament de l’alta tecnologia, s’ha prioritzat la seguretat nacional sobre el creixement econòmic i el comerç, al bell mig d’un panorama de desacceleració econòmica i un cert creixement de l’atur.

Com explica Cristina Serradell, directora de la Unitat de Negoci Internacional d’Acció, “Catalunya el que vol és reindustrialitzar-se, i en uns moments com els actuals, en què la logística s’encareix i s’esdevenen incidències en la cadena de subministrament, i allò de produir allà per dur-ho cap aquí ja no és la millor recepta, ens interessa que una potència industrial com la Xina, a l’avantguarda en àmbits com el cotxe elèctric, sigui aquí, amb el gran impacte que pot tenir en la creació de llocs de treball”.

La inversió de la Xina a Catalunya ha estat de 224,5 milions d’euros en els darrers cinc anys, i va registrar una fita important el 2019, amb 92,9 milions, fonamentalment abocats a clubs esportius. El 2022, la inversió va ser de 28,6 milions d’euros: en un 50,4% va correspondre a activitats de consultoria i un 47,5% va ser per a emmagatzematge i activitats annexes al transport. La inversió de la Xina el 2022 va suposar el 0,7% del total de la inversió estrangera rebuda per Catalunya –la situa com el tercer país, darrere dels EUA i el Japó– i el 30% del total invertit a l’Estat espanyol des de la Xina. Com prossegueix Serradell, “cal atreure allò que necessitem per completar el nostre ecosistema industrial, ja que, per poder ser potents en algun sector, cal atreure inversió en certes parts de la cadena de valor. La inversió estrangera té un efecte tractor, aixeca el nivell general”.

I per aixecar el nivell, res millor que col·laborar i compartir coneixement. Una experiència com la que vol tirar endavant Pimec, justament en l’àmbit del cotxe elèctric. La xinesa Yudo-auto i la tarragonina Tecno-Velero estan compartint el seu saber fer en aquest camp en el si d’un Perte. Per Jacint Soler, director de relacions internacionals de Pimec, “és una bona iniciativa, la de China Desk, ja que a Catalunya, amb ports com el de Barcelona i Tarragona, gaudim d’un clar avantatge logístic. Potser no tenim el teixit industrial d’Alemanya, però sí capacitat logística, i si la Xina vol tenir accés a aquest país pel fort vincle comercial que hi manté, la nostra posició pot ser important, davant de possibles competidors com ara Croàcia”. Jacint Soler és dels que creuen que en els pròxims anys podria passar que, “atès que el 2035 a la UE es prohibiran els cotxes de combustió, l’única alternativa per reconvertir el parc automobilístic sigui recórrer al cotxe elèctric de la Xina, que, per evitar el pes dels aranzels que la UE ja li aplica i les despeses del transport des d’allà, haurà de muntar plantes de fabricació en territori europeu”. L’entesa, però, implicarà anar superant la guerra de mesures antidúmping que la UE i la Xina s’han llançat pel cap durant els darrers temps: quan Brussel·les va obrir una investigació antidúmping contra el cotxe elèctric procedent del gegant asiàtic, Pequín hi va replicar amb una mesura semblant sobre el brandi francès, molt del gust del consumidor xinès. Com diu Soler, “caldrà arribar a acords de no-agressió”.

Com assenyala Joan Ramon Rovira, cap del Gabinet d’Estudis de la Cambra de Comerç, “una economia madura, com és ara la de la Xina, és normal que vulgui arrelar amb inversions a Catalunya, a Europa”. Això sí, “caldrà saber resoldre els problemes que puguin sorgir, de competència i de protecció de la propietat intel·lectual en tecnologies crítiques com les que tenen a veure amb la ciberseguretat. Aquí la lògica ja no és de cost-benefici, hi ha una prioritat política”.

Fa pocs dies, el govern xinès fixava un objectiu de creixement del 5% del PIB per enguany, en la línia del registre de l’any passat, però lluny del ritme de creixement dinàmic dels anys noranta i principis del segle XXI. Els analistes no preveuen, a curt ni a mitjà termini, que la Xina caigui en un període d’estancament, però avisen que, com que ara hi ha un nivell de vida superior, el creixement ja no és rampant. I tampoc no hauríem de deixar d’albirar núvols negres com ara la crisi immobiliària, amb una caiguda del preu de l’habitatge nou del 23% respecte a l’any anterior, la més gran dels últims nou anys; préstecs opacs per un valor de 240.000 milions de dòlars a països en desenvolupament; tancament de grans empreses com la immobiliària Evergrande, etc. Problemes que, justament, han dut el president xinès, Xi Jinping, a intervenir el mercat per frenar les fuites de capital i estabilitzar la seva divisa.

Xavier Ferrer, president de la Comissió d’Economia Internacional del Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC), també celebra l’obertura d’una oficina com China Desk, “ja que pot facilitar, sobretot des del punt de vista burocràtic, que les empreses xineses s’instal·lin aquí”. Ferrer, però, també demana parar atenció als “dos frens que té l’economia xinesa: d’una banda, en un termini curt de temps, la massa laboral minvarà, i entre 70 i 80 milions de persones abandonaran el mercat laboral, cosa que es traduirà en una baixada de producció i inversió, en un país que no vol immigració i on pensen que aquest contratemps es pot resoldre només amb tecnologia. D’altra banda, l’economia xinesa encara arrossega els perjudicis que va ocasionar la política excessivament estricta per combatre la covid”. Amb tot, encara que la Xina visqui una certa aturada, el país continuarà fent inversions, justament allà on vegi una millor entrada a Europa, i Catalunya, com ho proven esdeveniments internacionals d’estímul de l’activitat empresarial com l’ISE i el MWC, és el lloc adient, i a més a més s’ofereix seguretat jurídica a les empreses xineses”. Actualment, a Catalunya hi ha 114 filials xineses de 65 empreses matriu, i en els darrers mesos hem pogut veure com la tèxtil Shangai Jingquingrong Garment invertia tres milions d’euros per crear 30 llocs de treball a Ripollet (Vallès Occidental), i un gegant de la química com Wanhua (27.000 treballadors i més de 5.000 patents registrades) anunciava l’obertura d’un centre d’innovació a Catalunya, tot reconeixent que el país també juga a ser el hub de la indústria química al sud d’Europa. Hi trobaríem establerts al nostre territori altres noms de referència com ara Huawei, Biosensors Europe, Elix Polymers, etc. Però no hem d’oblidar que Catalunya, en el si de la UE, també ha d’afrontar el dilema hamletià de si aplicar en les relacions amb la Xina una doctrina decoupling, de menys dependència del gegant xinès, sobretot com a proveïdor de manufactura, per convertir la UE en un contrapès, econòmic però també polític, de la Xina, i el de-risking, que promou fonamentalment Alemanya, en què té cabuda l’entesa econòmica amb Pequín, però amb una actitud vigilant per evitar casos de competència deslleial o d’inseguretat.

Com explica Inés Arco, especialista en Àsia-Pacífic al Cidob, “el 2019, per a la UE, la Xina era tant soci com competidor i rival sistèmic”, i si en algun moment guanyava pes la doctrina decoupling, “després de la pandèmia s’ha anat cap al derisking, després d’observar la dependència que hi havia en el proveïment de material mèdic, però també de semi-conductors o terres rares. És clar que estem parlant de dependències mútues.” Un derisking en cara en procés de definició, que cobeja “enfortir la competitivitat de la UE en la indústria, però, això, dins d’una estratègia de seguretat econòmica, de control de les inversions xineses, amb la disposició de tota mena d’eines anti-dumping, contra les subvencions encobertes del govern xinès i per armar-se davant actes de coerció econòmica que pugui exercir Pequín en algun moment.” Inés Arco relata el cas de Lituània, país on Taiwan va obrir una oficina que feia les funcions d’ambaixada, cosa que va irritar Pequín, fins al punt de limitar de forma notable les exportacions del país bàltic al gegant asiàtic. “Tot un senyal d’alarma per als socis europeus”, com diu l’analista del CIDOB. El redisseny del marc de relacions econòmiques amb la Xina, mantenir aquesta cooperació, que tant desitgen països com Alemanya, que ha tingut durant els últims nou anys a Xina com a principal soci comercial, no és gens fàcil, per la posició de la Xina a la guerra d’Ucraïna, tot oferint un recolzament factual en el terreny econòmic al règim de Vladímir Putin. Això ha llevat moltes reticències, però el cert és que cada estat planteja les relacions que més li convenen. En el cas de Catalunya, “amb el benentès que moltes empreses catalanes participen en alguna part del procés de les cadenes de subministrament amb Xina, és natural que es vulgui aprofundir encara més en el vincle econòmic atraient inversions xineses per enriquir el teixit industrial.” Com afegeix l’analista del CIDOB, “hi ha un clar interès per la inversió directa d’empreses xineses, amb la creació de llocs de treball en què això es tradueix, a més a més de l’accés a determinades tecnologies.” Això si, “hi haurà condicionants, les línies vermelles que marca la UE sobre les noves tecnologies”.