Jo havia tingut contacte directament amb aquest cas, però hi vaig participar molt al final de tot. En tot cas, coneixia la història i la tenia molt present, però durant tots aquests anys el material havia quedat emmagatzemat en un armari que hi havia molt a prop d’on treballava. I va ser arran d’un canvi de despatx, fa un parell d’anys, que tot buidant armaris van reaparèixer aquestes caixes.

Sí. He vist el meu pare preguntant, he pogut llegir els escrits que ell havia presentat... Tampoc no he redescobert res de nou, perquè ja havia treballat amb ell. Però el que hi he vist m’ha semblat molt coherent amb el Sebastià Salellas que vaig conèixer. El que passa és que per mi ha estat molt bonic perquè ha sigut com tornar a treballar amb ell. Mentre rellegia aquests escrits o repassava els vídeos he tingut la sensació de tornar a estar amb ell, com si estiguéssim preparant un judici o un assumpte.

Sí, és clar. D’aquest Sebastià Salellas resistent, que havia conegut en vida, n’era molt conscient. Però també m’ha generat una sensació un xic agredolça, perquè ell no ha pogut veure, per una qüestió generacional o biològica, l’eclosió de l’independentisme. Ell, d’alguna manera, va viure l’independentisme en un moment en què era molt marginal. I, per tant, tens aquesta sensació d’agraïment per a aquella generació que va mantenir encesa la flama i la pugna contra l’Estat.

El que tinc clar és que els va marcar de per vida. Hi ha un abans i un després en les seves vides personals i en la seva manera de relacionar-se amb el món, en el que és també el seu compromís i la seva vida política. Però, malgrat la duresa de l’experiència, totes elles han seguit compromeses o implicades en la vida política o cultural del país. I penso que, a més, són un testimoni vivent de com la repressió et deixa tocat però, també, com hi ha persones que tenen la capacitat de resistir i sobreviure a aquesta repressió.

Em sap greu perquè hauré de personalitzar, però em va marcar molt la història d’en Marcel Dalmau. Aquesta tortura portada fins a l’extrem d’acabar portant a l’intent de suïcidi del detingut, per mi continua essent una història absolutament insuperable. El que m’ha sorprès ha estat conèixer, a través del sumari, que hi havia hagut un altre detingut, l’Oriol Malló, que també s’havia intentat suïcidar, que és una cosa que no coneixia. I això continua sent una de les parts més fosques.

Sí, molt. Penso que el món digital ens ha portat una certa pluralitat en el tema dels mitjans de comunicació. Ha trencat un discurs únic que penso que l’any 92 era més fàcil de sostenir. Excepte comptades excepcions, com va ser el cas del diari El Punt, la majoria de mitjans funcionaven molt com a altaveu del poder establert. Sorprèn molt aquest paper militant de La Vanguardia, per exemple, defensant en tot moment i fins i tot justificant l’existència de l’operació policial.

La Núria Cadenes, en l’epíleg, fa una afirmació contundent en aquest sentit. El que el llibre vol explicar és la idea que l’Estat està disposat a utilitzar tots els mitjans per sobreviure. I en aquell moment la tortura era un mitjà que estava totalment a l’ordre del dia, que no es tractava d’un error, sinó que partia d’una sistematicitat i d’una planificació. No podem oblidar, per exemple, que en les protestes del 2019 encara hi va haver gent detinguda a la comissaria de Via Laietana que ha denunciat tortures. L’Estat té moltes fórmules per donar continuïtat a aquesta utilització de tots els mitjans, com ara l’ús d’infiltrats, com ha passat prou recentment.

Això és molt sorprenent, i encara més en un estat com el Regne d’Espanya, en què s’ha construït tant un discurs públic sobre el tema de la memòria històrica i en què es posa tant el focus en la necessitat d’investigar els crims d’estat que hi va haver durant la dictadura franquista. En canvi, casos que són molt més recents, que també són crims d’estat, com és aquesta operació Garzón, no s’han investigat. I encara avui els seus executors segueixen cobrant sous públics o jubilacions per la feina feta. Diu molt el fet que després d’una condemna com la que hi va haver l’any 2004 no s’hagi revisat res ni s’hagin depurat responsabilitats.

Tot i que els fets en si responen a moments històrics i a lògiques polítiques molt diferents, hi ha una continuïtat en el sentit de seguir utilitzant el concepte de terrorisme per lluitar contra l’independentisme malgrat que no sigui un moviment violent. També, per aquesta lògica d’atacar a través de les institucions de l’Estat, o sigui, de resoldre a través de la via judicial allò que no es vol afrontar des de la via política. El paper de Garzón i el de García Castellón són molt similars.