El tabú de parlar dels diners i sobre salut emocional ha fet que en parlem poc. Hi ha un triangle entre benestar físic, emocional i financer. Si falla un és difícil que els altres vagin bé. Val a dir que pots tenir ingressos alts i tenir un benestar financer regular o, a l’inrevés, tenir uns ingressos més escassos i tenir un benestar financer més alt. Les persones que més guanyen més gasten i, al final, entren en una espiral que fa que el benestar financer no el trobin. Cal reconèixer també que hi ha una part de la població que té uns ingressos tan escassos que parlar d’assolir un benestar és una quimera.

És un exercici d’autoconeixement. Primer cal definir els objectius vitals, perquè darrere de cada objectiu vital hi sol haver un objectiu econòmic que cal definir. A partir d’aquí, caldrà decidir què faig per aconseguir-los. Definir bé els objectius ens permetrà saber si les decisions financeres que prendré m’hi acostaran o me n’allunyaran. És clar que els objectius han de ser realistes, no puc pensar que aviat guanyaré un milió d’euros.

Un exercici és fer un viatge cap al futur, veure com vull que sigui la meva vida als 80 anys, amb qui estaré, on viuré, quines despeses tindré, i a partir d’aquí anar retrocedint cap a l’actualitat i veure quines coses haig de fer per assolir aquesta vida que m’imagino, què és realista que m’imagini i què no. Això no és rígid, no és la Bíblia: els objectius es poden anar revisant. Al llibre posem l’exemple d’una noia que es vol comprar una autocaravana d’aquí a cinc anys i per això vol estalviar. Pot passar que canviï el seu objectiu un cop passats aquests anys, però haver estalviat no farà pas mal.

El món està pensat per consumir ara, però per determinades despeses que no són urgents, per què no podem esperar fins demà, o una setmana? Arreglar una rentadora és urgent i has d’assumir de seguida la despesa de la reparació, però canviar-se el telèfon potser no cal. Ja no és només una qüestió financera, és també de sostenibilitat: si consumeixo una mica menys impulsivament, això em permet estalviar. I puc invertir en projectes sostenibles. Seria un win-win-win.

Amb el canvas retrates tot el que és innecessari. Proposem omplir un pot de vidre amb tots els tiquets de les despeses del mes, per veure com s’omple dia rere dia. A mesura que es va omplint, algunes compres que consideres supèrflues deixes de fer-les. Aquelles pastetes al forn, uns cafès, etcètera. Però, compte, el benestar financer no és “M’ho guardo tot i no gasto”, és gastar conscientment i no patir a final de mes. Que no sigui necessari no vol dir prescindir-ne de totes totes.

És bo cobrir entre tres i sis mesos de les despeses necessàries per, si passa algun imprevist que calgui finançar, poder tenir aquest temps de tranquil·litat i no caure en allò que els experts anomenen fragilitat financera.

Pot resultar perillós fer la bola amb la targeta de crèdit, o amb aquestes targetes revolving amb què pagues molt poc cada mes però els interessos són alts, o anar crèdit rere crèdit. Quan algú em diu que demana un crèdit per canviar-se el cotxe cada vuit anys, li dic: “Potser seria millor allargar-lo a onze anys i aquells tres anys de resta estalvies i tindràs una entrada, i així el crèdit que pagaràs serà més petit.”

No necessàriament. Plantegem al llibre que t’escriguis una carta per a quan hagis de prendre una decisió d’inversió. Algú pot escriure a la carta que li fa sentir-se malament tenir els diners al compte i que no li rendeixin res, que amb una inflació al 4% li paguin zero. Ara ja no és així, amb la pujada de tipus, però fa uns anys aquesta era la realitat. Una altra persona pot dir que si una inversió li baixa un 10% no pot dormir. Si jo dormo bé tenint una part dels diners invertits en renda variable, i això sé que em pot costar els objectius a llarg termini, estaré més tranquil que pensant que no podré comprar-me un cotxe d’aquí a uns anys perquè els meus diners valdran menys. Es tracta de conèixer-se bé a un mateix i ser coherents. Em trobo gent que ara s’interessa per invertir en bitcoin quan fa poc deia que no invertia en fons d’inversió perquè “si perdo una mica, pateixo”.

Avui en dia tenim la sort que hi ha prou oferta de finançament responsable en empreses que segueixen els criteris d’inversió socialment i ambientalment responsable. Productes que no només s’ajusten al risc que vull assumir, sinó també als meus valors, i no perds rendiment.

Hi ha un patrimoni personal, i invertir, per exemple, en formació, pot tenir sentit perquè al final m’enriqueix a mi com a persona i per tant és patrimoni.