Política

ANÀLISI

Tambors de guerra mundial

No en som conscients, però avancem cap a un clima de conflagració de dimensió planetària
A Ucraïna i Gaza se’ls afegeix ara el fantasma de la croada contra el terrorisme internacional

No estem gens preocupats. Però n’hauríem d’estar. No estem a les beceroles d’una nova guerra mundial. Cert. Però potser no n’estem tan lluny com ens podem pensar.

L’ambient que tenim davant nostre cada vegada fa més xup-xup de confrontació bèl·lica mundial. No immediata. Però sí a llarg termini. De fet, i el que és pitjor, ens està arribant progressivament, sense que ens n’adonem, convertint l’actual tensió i doble escenari bèl·lic mundial en una dinàmica quotidiana, rutinària, que cada vegada va a més en lloc d’anar a menys. Ningú fa res per ponderar-la.

De fet, si es fa alguna cosa és per encrespar encara més els ànims. Ara mateix no només estem davant d’una divisió mundial en dos blocs antagònics, que recorda la guerra freda de 1945-1991. Hem fet un pas endavant i generat una guerra calenta amb totes les lletres i, el més preocupant, al continent europeu, tal com va succeir el 1914 i el 1939. I per si això no fos prou, el complementari escenari bèl·lic asiàtic, com també va succeir el 1914 i el 1939, ja ha fet acte de presència.

El febrer de 2022 semblava impossible que l’inici de la guerra d’Ucraïna pogués portar a una guerra mundial. Aparentment era una guerra entre dos veïns mal avinguts. Però ja hem vist que no era només això, i que, a més, han passat massa coses en els darrers dos anys. I totes interconnectades.

Ara ja no tenim davant nostre només una guerra. La guerra de Gaza ha ampliat l’epicentre geogràfic bèl·lic i amb un comú denominador: aquells mateixos que armen l’exèrcit ucraïnès són els que han armat també, en aquest cas fins a les dents, un exèrcit, l’israelià, que ha actuat, i continua actuant, amb una impunitat, ressentiment i duresa mai vistos en els darrers anys. Més enllà dels més de 30.000 palestins morts, encara resulten més colpidores –si és possible– les imatges dels nadons que moren d’inanició als pocs hospitals que queden a Gaza, que recorden escenes viscudes en una guerra que va acabar el 1945.

La població palestina, colpejada des de 1948 per l’ocupació territorial, la pèrdua de patrimoni, la guetització, l’aïllament internacional, i també l’abandonament dels seus propis germans àrabs, s’ha convertit en un referent de la injustícia que pateixen els pobles en el nou món globalitzat del 2024.

Per això no és cap casualitat que des d’octubre del 2023 s’hagin produït dos nous episodis d’acció armada islamista. La darrera al Crocus City Hall tot just fa uns dies. La intervenció militar russa a Síria i/o el veto rus (i xinès) al Consell de Seguretat de l’ONU davant d’una declaració temperada, molt temperada, dels EUA per plantejar un alto al foc en la guerra de Gaza, podrien ser dos arguments justificatius des de l’òptica islamista.

També, la lluita per se contra els considerats infidels. Per cert, quina ironia i sarcasme que aquell mateix que ha armat l’exèrcit israelià, li ha donat carta blanca des de 1948 per ocupar terres palestines, i li ha donat un xec en blanc perquè ara arrasi Gaza, resulta que té remordiments de consciència sis mesos després i aixeca una tímida bandera d’alto el foc.

Però el més preocupant de tot plegat és que just difondre’s les primeres notícies del Crocus City Hall, Zelenski no va tardar gaires minuts a acusar les autoritats russes de ser les autores d’un atemptat contra la seva pròpia població. Ràpidament, Moscou va replicar establint suposades connexions dels terroristes amb Ucraïna. I, a més, ho ha afinat en les darreres hores a través d’un missatge a l’opinió pública en què s’apunta al món occidental, via Ucraïna, d’estar darrere d’aquest atac.

Putin reclama arribar fins al final amb els autors materials i intel·lectuals del Crocus City Hall. Benjamin Netanyahu fa el mateix amb els membres de Hamàs que encara puguin quedar a Gaza. Tindrà algun punt i final aquesta cursa?

A més, ens trobem davant d’uns mitjans de comunicació cada vegada més castigats a l’hora de poder posar en pràctica la seva llibertat d’expressió. Però no només a Israel o la Federació Russa –on l’atemptat del Crocus City Hall ha fet accentuar encara més aquesta dinàmica ja innata en el putinisme–, sinó també en el marc de la Unió Europea.

O és que no recordem la prohibició de canals de comunicació russos identificats com a propaganda del Kremlin? O ministres de defensa, con Margarita Robles, llançant més llenya al foc i advertint els ciutadans de l’Estat espanyol que ens hem de preparar per a un atac militar procedent de Rússia?

Margarita, a més, no està sola. El nostre amic Jens, piròman mundial número u, no ha tingut res millor a fer en aquests darrers dies que organitzar un tour turístic pel Caucas. Stoltenberg ha decidit passejar-se pels estats caucàsics per explicar-los les meravelles de l’organització que dirigeix i, de passada, sondejar-los per veure què tal els semblaria establir llaços, i fins i tot una futura adhesió a l’OTAN.

Diria que això ja ho vam viure amb el cas d’Ucraïna i sabem cap a on condueix. Cal seguir furgant en la ferida de les fronteres russes que Moscou considera sensibles en la seva relació amb el continent europeu, com ja es va fer amb Ucraïna?

I en aquest joc de partides i contrapartides, des d’Israel ja se senten veus favorables a generar una aliança mundial contra el terrorisme, contra l’islamisme versió Hamàs-ISIS. És a dir, ens estan proposant una nova guerra coincidint amb dues guerres ja existents, però ara explícitament de dimensió planetària.

En definitiva, tambors de guerra mundial. Comencen a sonar. Lluny, en l’horitzó llunyà. Però estan actius. El 1912 no es pensava en l’esclat d’una guerra mundial dos anys després. El 2024 tampoc pensem en una guerra mundial en el futur. Però l’opinió pública europea de l’any 1912 va anar sent preparada per part d’uns estats que cada vegada invertien més en recursos militars, tensaven les relacions internacionals i teixien aliances a tort i a dret contra els adversaris.

Dos anys després, el resultat va ser una guerra mundial. I, el més irònic, rebuda amb il·lusió per molts ciutadans. Estaven convençuts que era el camí natural pel qual havia de transitar el seu país.

La pregunta que ens hem de fer és si d’aquí a dos anys nosaltres estarem com al 1914. El camí que estem seguint és preocupant, com a mínim. I només ens hem de fer una altra pregunta: com evolucionarà tot això si Donald Trump arriba a la Casa Blanca? És ell qui ha de convertir-se en el desllorigador? Perquè Joe Biden ja hem vist que és bo, molt bo, a l’hora de fomentar ambients bèl·lics mundials.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.