És veritat que la UE afronta diversos reptes, començant per la guerra, que ha tornat a Europa i al nostre entorn, de manera que tant Ucraïna com Gaza posen realment a prova l’arquitectura de seguretat europea i, des del meu punt de vista, definiran també el futur del nostre continent. En segon lloc, Europa viu en un món en què la situació geopolítica es cada vegada més tensa, amb una competència sistèmica entre els EUA i la Xina. La pregunta és com se situa Europa en aquest nou món, ja que la guerra a Ucraïna ha accentuat la nostra dependència dels EUA en matèria de seguretat, però alhora volem mantenir la capacitat de cooperar amb la Xina. Així, doncs, la manera com es desenvolupin les relacions entre els Estats Units i la Xina tindrà un impacte molt important a Europa en els anys a venir.

Una altra qüestió és com pot Europa continuar tirant endavant la transició ecològica, tenint en compte que hi ha una resistència per part d’aquells que pensen “sabem que hi ha un problema, sabem que és important, però per què hem de renunciar als nostres potents cotxes?” o per part dels agricultors. I després diria també la immigració: com pot Europa integrar amb èxit les persones que han vingut d’altres parts del món, controlant alhora les seves fronteres de manera que s’asseguri la cohesió de les societats. I, finalment, com afrontarà Europa els immensos canvis tecnològics que estem experimentant, ja que hem passat del món d’internet al món de la intel·ligència artificial i el que això significarà per al món laboral, l’educació dels nostres joves i estudiants universitaris, quina mena de llocs de treball crearà... de manera que ja no preparem les persones per a feines que existeixen sinó que els donem les habilitats per poder fer front a un món que s’està creant ara.

No, no penso que estiguem salvats. Les eleccions al Parlament Europeu se celebraran al juny i el que volia dir és que la dreta radical no formarà un bloc cohesionat, a causa de les diferències que hi ha entre l’ala més conservadora i l’ala més identitària. No és que no hagin de guanyar escons –que en guanyaran–, però em sorprendria que emergissin com la tercera força a la cambra. D’altra banda, tenim també eleccions estatals i aquí hem vist un reforçament d’Aliança per a Alemanya (AfD), la victòria de Geert Wilders als Països Baixos –tot i que, finalment, no serà primer ministre, cosa que crec que és positiva–, i després les pròximes eleccions franceses, en què hem de veure si Marine Le Pen aconseguirà un gran avenç. Així doncs, no, no crec que estiguem segurs, penso que continuarem exposats a les forces del populisme. Però sí que crec que les societats tenen un nucli, i a l’electorat no li agrada el caos i no saber, en termes generals, què passarà. Per tant, no seria gens complaent, però crec que com a mínim el pròxim cicle serà gestionable.

La història ens dirà si Europa passa per una altra fase extraordinària com la dels anys trenta, quan va sorgir el feixisme. Ara bé, si comparem els anys trenta del segle passat amb els últims 10 anys de crisis, les societats europees han gestionat molt millor la crisi de la zona euro, la pandèmia i Ucraïna que no pas en aquell període, quan cada país va anar a salvar-se a si mateix, i quan vam tenir també la Guerra Civil espanyola... de manera que no, això no té l’aire dels anys trenta, i això és bo.

Sí, el PPE s’enfronta a un repte fonamental, ja que és el grup més gran del Parlament Europeu, i amb moltes possibilitats de continuar sent-ho després de les eleccions del mes de juny. Però es poden donar circumstàncies que facin que aquesta cohesió es trenqui. Així doncs, la tensió dins el PPE és entre els objectius institucionals que tenen en estar junts i l’ampli espectre que representa. Això és el que s’haurà de resoldre dins del PPE en primer lloc, perquè junts són més forts, però, hi insisteixo, no se sap què passarà amb el temps amb formacions d’un espectre tan ampli com el PPE.