Després d’haver rebut fortes crítiques per la seva inacció davant el vessament de sang que s’estava produint al cor de l’Àfrica, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar el novembre del 1994 la creació del Tribunal Penal Internacional per a Ruanda (TPIR), amb l’objectiu de “jutjar les persones responsables de genocidi i altres serioses violacions del dret humanitari internacional comeses en el territori de Ruanda i els seus estats veïns” entre l’1 de gener i el 31 de desembre d’aquell any. El tribunal es va establir a Arusha (Tanzània) i va obrir oficines a Kigali, la capital ruandesa. La sala d’apel·lacions es va situar a la Haia, als Països Baixos.

El TPIR tenia la missió de jutjar els sospitosos de més alt rànquing i tots aquells que van tenir un paper destacat en el genocidi. Des que va obrir les portes el 1995, va inculpar un total de 93 individus, dels quals en va condemnar 61 i en va absoldre 14. Entre els imputats, hi havia militars d’alta graduació, funcionaris governamentals, polítics, empresaris i líders religiosos, de milícies i de mitjans de comunicació. Així, van ser jutjats i condemnats dirigents com ara l’exprimer ministre Jean Kambanda (cadena perpètua); l’excap de l’estat major, el general Augustin Bizimungu (30 anys) o l’excap de gabinet del Ministeri de Defensa, el coronel Théoneste Bagosora (cadena perpètua reduïda a 35 anys en apel·lació).

L’ONU ha destacat el paper històric exercit pel TPIR, que va tancar les portes el desembre del 2015. Subratlla que les seves decisions “van contribuir d’una manera sense precedents a establir la veritat sobre l’organització del genocidi a Ruanda i a proporcionar justícia a les víctimes”. “Amb els seus tribunals internacionals germans –hi afegeix–, va tenir un paper pioner en l’establiment d’un sistema penal internacional creïble en produir un cos substancial de jurisprudència sobre genocidi, crims contra la humanitat, crims de guerra, així com formes de responsabilitat individual i superior.”

El TPIR va ser el primer tribunal internacional a emetre veredictes amb relació al genocidi, i el primer a interpretar la definició de genocidi establerta en les Convencions de Ginebra (1948). També va ser el primer tribunal internacional a definir la violació en el dret penal internacional, i a reconèixer la violació com a mitjà per perpetrar el genocidi. Una altra fita que mereix ser assenyalada és que va ser el primer tribunal internacional a responsabilitzar dirigents de mitjans de comunicació per emissions destinades a incitar el públic a cometre actes de genocidi, com ara Ferdinand Nahimana, cofundador de la tristament coneguda estació Radio Télévision Libre des Mille Collines.

Tot i reconèixer aquestes i altres aportacions –com ara el fet que el TPIR va servir de precedent per a la creació del Tribunal Penal Internacional, fundat pel Tractat de Roma el 1998–, l’organització Human Rights Watch (HRW) s’ha fet ressò de les crítiques llançades pels mateixos ruandesos.

En aquest sentit, en la sessió de clausura del tribunal, l’1 de desembre del 1995, l’aleshores ministre de Justícia ruandès, Johnston Busingye, es va queixar de la falta de reparació a les víctimes i del fet que el tribunal s’hagués establert fora del país africà. El TPIR també va rebre crítiques pel nombre relativament petit de casos jutjats i el seu elevat cost operatiu, així com pels procediments burocràtics i la llargada dels processos. Però en una valoració de l’abril del 2019, en el 25è aniversari del genocidi, Human Rights Watch assenyalava que el fracàs més significatiu del TPIR ha estat la seva manca de voluntat per jutjar els crims de guerra i els crims contra la humanitat contra civils hutus perpetrats el 1994 pel Front Patriòtic Ruandès (FPR), el grup rebel que va posar fi al genocidi i que governa Ruanda des de llavors. “Tot i que l’escala i la naturalesa d’aquestes matances no són equivalents o comparables al genocidi, les víctimes i les seves famílies també tenen dret a la justícia”, hi afegia HRW. “El TPIR va suposar un pas extraordinari en la resposta internacional a violacions greus i generalitzades dels drets humans”, admetia Kenneth Roth, director executiu de HWR. “Però el seu llegat ha quedat soscavat pel fracàs a l’hora de jutjar els abusos del FPR.”

En paral·lel al TPIR, desenes de milers de sospitosos van ser processats pel sistema judicial ruandès. La majoria van comparèixer davant dels tribunals gacaca, òrgans de caràcter local acusats sovint de judicis sense garanties. També hi va haver judicis fora de les fronteres ruandeses, en països com ara Bèlgica, Suïssa, Alemanya, el Canadà, Finlàndia, Noruega, Suècia, els Països Baixos i França.