Com que és al principi i el llibre té més de 1.500 pàgines, hi ha el risc d’arribar als capítols controvertits de la guerra, als de l’aventura eròtica de maduresa o als de la reclusió sota la campana del mas de Llofriu (“una closca i una àncora enfront del vent de la història”) havent oblidat el Josep Pla amb què s’obre la biografia: l’home a qui li agradava portar la roba dels altres. Primer van ser l’abric del pare o una americana del germà, però aviat hi va incorporar corbates, barrets o camises que els seus amics (pocs, perquè Francesc Madrid ja havia pronosticat que “d’un home com en Pla no se’n pot ésser, d’amic”) ja no es posaven. De l’editor Josep Vergés, va acabar heretant més d’una gavardina. Fins i tot la boina i el batí dels darrers anys eren una apropiació del vestuari del pagès, una “certa estètica de la negligència”, com en diu el seu biògraf. No és la classe d’imatge que esperes per entrar en la vida del millor-prosista-català-del-segle-vint, però Xavier Pla la va sospesar a consciència. Qui hagi portat roba dels altres ja sap de què va, això: d’ocultar-se, sí, sota una pell prestada, però també d’acostumar el propi cos a l’estranyesa. Ficar-te dins un vestit que no et pertany també implica emmotllar-te a una forma que ve de fora, fins i tot adoptar, de manera imperceptible, certs gestos de l’altre dels quals el vestit va ple, en els punys gastats, en un sec del faldó, en la cisa una mica donada. Potser no és casualitat que l’episodi del plagi que va obligar el director de La Publicitat a acomiadar el seu jove corresponsal a París vingui poc després d’aquest capítol, que és molt més que una digressió sobre el fons d’armari planià: és una teoria sobre el seu caràcter i sobre la seva literatura. “Escriure és crear un personatge, posar-te la roba d’un altre, i la metàfora donava per a molt”, admet Xavier Pla, que inclou entre els significats simbòlics també el de “canviar de camisa”, el que continua desconcertant més.

“A Pla escriure l’equilibra, el completa, dona un sentit a la seva vida. La literatura li crea una identitat estable i continuada. Encara més: la literatura li endreça una vida que és inestable i desordenada. Viu en l’altre.” Ho escriu Xavier Pla molt aviat, a la pàgina 32 d’Un cor furtiu, però reapareix entre línies a totes les que segueixen. Perquè aquesta biografia és un homenot a escala colossal, un perfil polièdric traçat minuciosament per desmentir la impossibilitat que algú pogués fixar-ne mai el retrat, com fanfarronejava el mateix Pla, i descobrir el “vedell sentimental” que s’amagava sota les capes de cinisme, contradicció i egolatria amb què l’emmascarava. “Era un romàntic secret”, va dir l’editor Emili Rosales en la presentació del llibre al Mas Pla, fa unes setmanes, emportat per l’entusiasme de descobrir en aquest “cor furtiu” un Chateaubriand, un Tolstoi, un aventurer i un costumista. Un espia, també, encara que fos de la manera burocràtica i sibil·lina que gastava el SIFNE, el servei d’informació franquista desplegat durant la guerra i que segurament serà un dels capítols que els lectors buscaran amb més avidesa. Aquest, i els que Xavier Pla dedica a donar veu a totes les dones que van passar per la vida del “solitari”, que ho era més aviat poc, en vista del seu historial amorós, que confronta els llegidors amb una de les nombroses paradoxes que emergeixen d’aquesta biografia: resulta que el-més-gran-misogin-de-la-literatura-catalana va estar sempre envoltat de dones, començant per la mare i les germanes, les primeres que li van guardar els papers, milers de papers. “Jo soc bàsicament un producte de la sensibilitat de la meva mare”, respondrà a un dels qüestionaris que va preparar-li Baltasar Porcel a principis dels seixanta, quan treballava en la biografia amb què Pla somiava coronar la seva Obra Completa.

Durant la presentació del llibre a la Fundació Pla de Palafrugell, Xavier Pla i el poeta i editor del Grup 62 Jordi Cornudella es feien creus de la facilitat de l’escriptor per trobar xicotes a cada ciutat on anava. A Gènova, al cap de quatre dies d’arribar-hi, el 1922, ja s’havia enamorat de Rosetta, la filla del quiosquer, i en menys d’un mes, mentre ell es queda a Itàlia, l’envia tota sola al mas, on la família la rep com si fos la cosa més natural del món, excepte que la noia arriba plena de polls i li han de rapar els cabells. A Pla li agradaven les dones, les desitjava, els escrivia, per més que a la famosa entrevista amb Soler Serrano digués: “Yo no me he enamorado nunca.” Forma part del personatge desmenjat que va construir metòdicament sobre ell mateix des que tenia com a mínim setze anys (“a vegades arriba a fer por, aquesta ambició precoç de ser el millor escriptor europeu en català”, apunta Xavier Pla) i que ha enterrat sota capes i capes d’apunts vegetals, gastronòmics i climàtics l’empremta tant del primer amor conegut, Mercedes Costa, la filla de la dispesera dels anys d’estudiant a Barcelona, fins a la devoció crepuscular per Luz de Santa Coloma, l’argentina de setze anys que va robar-li el cor quan ell ja passava dels seixanta i a la qual faria una declaració d’animal ferit: “Para Ud. yo no existo. En cambio, déjeme la ilusión de soñar que usted existe para mí.” Elles també l’estimaven, molt més del que podíem imaginar: amb Adi Enberg s’hi escriurà encara als anys setanta, malgrat tants desaires. Per això Xavier Pla ha volgut restituir-los a totes la veu que Pla els va negar en la seva obra literària, fins i tot a Consuelo Robles, la parella de Cadaqués quasi analfabeta i de la qual, per tant, no s’ha conservat cap carta, però sí l’enregistrament d’una entrevista que Maria Mercè Sánchez, veïna del carrer del Call on va conviure amb l’escriptor, va fer-li el 1974 i on se la sent parlar “un català gitano deliciós”. Pla exercia tal fascinació, que enamorava també els homes, com al pobre Alexandre Plana, el seu mentor, el mestre d’escriptura més decisiu que va tenir mai i del qual es distanciaria potser incòmode per un afecte que s’acostava a l’obsessió, tot i que Xavier Pla assenyala que “no es troba mai, en la vida ni tampoc en l’obra de Pla, cap mena de reprovació o censura cap a l’homosexualitat, ni masculina ni femenina”.

La guerra i les dones són les principals ocultacions de Pla, que no les deixa entrar cap vegada a la seva ingent Obra Completa (només una excepció: les tres pàgines i mitja sobre l’amor berlinès amb Aly Herscovitz, quan s’assabenta que ha mort a Auschwitz). Quan comenci a publicar la sèrie dels Homenots, alguns de tan incomplets, injustos i quasi venjatius, com observa Xavier Pla, hi haurà una lectora que n’hi farà retret per carta, demanant-li per què no ha inclòs cap dona en aquesta galeria de gent significada. Amb cordialitat, li facilita una llista de possibles candidates, i fins i tot li proposa un epígraf per englobar-les, “Senyorasses”. Pla se’n disculparà al·legant que s’ha mogut sempre en un món masculí, però per deferència a aquesta atenta lectora publicarà dos articles a Destino explicant-ne l’anècdota, “Las señoritas de este país”. Xavier Pla se sorprenia, durant la presentació del llibre a la Fundació Pla, de la gran quantitat de lectors i, sobretot, lectores, que s’adreçaven a l’escriptor ja des dels anys vint, captivades pels seus articles i els seus llibres, enamorades de la seva imatge pública, i més encara que Pla contestés totes les cartes que li arribaven. “Es treballava els seus lectors un a un”, constatava amb una admiració que, ben mirat, és conseqüència del retrat mefistofèlic que Pla feia de si mateix a principis dels quaranta, amb les ruïnes de la guerra al davant i acabat de separar d’Adi Enberg: “El escritor es un monstruo”, va dir, un monstre fred que sacrifica la vida, els afectes, els sentiments, la família i els fills a la diabòlica perfecció del seu ofici.

“L’escriptura és la seva condemna i la seva salvació”, constata Xavier Pla. El primer que va adonar-se’n va ser Carles Riba, en una sèrie d’articles de 1926 en què ja l’identifica com un personatge fàustic, “capaç de vendre’s l’ànima al diable per vèncer la seva insatisfacció”, encara que això comporti, com afegeix Xavier Pla, “abandonar els qui estima, viure com un pobre i destruir tot el que ha defensat”. Ho farà d’una manera dolorosa per als lectors futurs durant la Guerra Civil, quan s’alinea al costat de la insurrecció (“de l’ordre”, se’n diu a vegades amb cinisme), encara que el seu paper com a agent al servei dels franquistes, per fi detallada en aquesta biografia, obri encara tants d’interrogants, si els pocs documents que permeten resseguir els serveis prestats el presenten com un agent eficient però només de portes endins, com un propagandista útil, i els seus papers personals d’aquell període, inèdits fins ara, més aviat revelen algú que es mou d’un costat a l’altre, sense causa aparent. D’aquest Pla que entrarà triomfal a Barcelona el gener del 39 amb les tropes franquistes, què en quedarà, en la llarga postguerra? Un home alcoholitzat (totes les seves dones intentaran que deixi de beure), que pateix insomni i desgana i que el 1972 té el tercer infart de miocardi tot sol al mas, una nit sencera esperant que arribi algú a assistir-lo. Quedarà aquell “humorista trist” que ja havia detectat Riba en el seu assaig pioner i que, en les fotografies de maduresa, aflora en “una ganyota d’aflicció que li recorre la cara”, com observa el seu biògraf.

I quedarà, sobretot, el debat ideològic, que agafarà un to bastant agre tot al llarg dels setanta amb la disputa pública sobre la conveniència o no de donar-li el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Xavier Pla revisa al llibre totes les posicions enfrontades, que són també les d’un país trencat, mentre Pla guardava silenci dins la closca del mas. A l’acte de la Fundació Pla, el biògraf va comprometre’s: “Crec que li haurien d’haver donat i hauria estat una reconciliació del catalanisme després del 39, un gran moment d’unitat que no va poder ser i que encara avui paguem en part.” Mercè Rodoreda i Joan Sales, que ningú podia acusar de connivència amb el règim, comenten consternats la polèmica, com si a tot Catalunya només hi hagués hagut un traïdor, diuen, i que, a més, no tenia més capelleta al darrere que una legió de lectors. Fins i tot Joan Coromines, en rebre la Medalla d’Or de la Generalitat el 1980, va advertir: “No deixeu sense tributar a un dels dos o tres escriptors més grans que encara viuen el deute que mai no li hem pagat.” Per a Xavier Pla, és clar que l’escriptor es va convertir en “el boc expiatori de tota una societat” al voltant d’un premi que “no reconeixia la qualitat literària, sinó l’honorabilitat, per inconcret que sigui aquest concepte”.