L’Església està en camí sinodal. El papa l’ha posat en aquest camí des del principi del seu pontificat, parla d’una Església en marxa i recorda, com va dir el Vaticà II, que l’Església és el poble de Déu i des de la perspectiva d’ell, de l’Amèrica Llatina, es pren seriosament els signes dels temps. Vostè parla de l’Església clerical, masclista, jeràrquica..., i sí, ho és, però el que és important de veritat és que ara el papa Francesc i també la cúria en tenen consciència i parlen d’aquests temes. Parlen d’una Església en la qual es manté el clericalisme, les estructures masclistes i jeràrquiques.

L’Església catòlica no només sap que ha d’escoltar la veu de les dones, sinó que també sap que s’ha de prendre seriosament que les dones han de ser protagonistes. El clericalisme, el masclisme –que no és estructura sinó que és una cultura de la humanitat, no només del cristianisme– i les estructures jeràrquiques només es podran canviar si també hi ha canvis pensats, discutits i votats per tot el poble de Déu. I això és sinodalitat.

A l’origen sí si vol dir descobrir de nou el que és fonamental referent a què significa Jesucrist, les fonts originals de la revelació. Referent als ministeris hi ha tota una història de desenvolupament del que signifiquen; Jesús tenia deixebles homes i dones, tenia apòstols i apòstoles, com Maria Magdalena, que molta gent de l’Església, també des de la patrística, han anomenat l’apòstola dels apòstols. Hi havia homes i dones anunciant la bona nova de l’Evangeli i això vol dir que en l’anunci de la bona nova de l’Evangeli no es pot fer una distinció en funció del gènere. Això és així a les fonts principals de la revelació: tots i totes han anunciat Crist.

Això és el que diuen els evangelis, sí. Maria, Joana, Tecla, etc. en són protagonistes. També hi havia moltes dones al costat dels missioners o que eren elles mateixes missioneres fundadores de primeres comunitats. Quan sant Pau va arribar a Grècia, va ser una dona [Lídia de Tiatira] qui el va acollir a ell i als qui l’acompanyaven, els missioners. Ja hi havia hagut comunitats petites, va ser a partir dels segles II i III que es va configurar el que avui són els ministeris, al marge de les petites comunitats. Crec que sí que cal mirar enrere, mirar com es van crear aquests ministeris i mirar com són avui, que vivim en una societat pluricultural. Els ministeris s’han d’inculturar.

La lluita per la dignitat de la dona és universal i a Occident indiscutible. Els drets humans, en part, s’han aconseguit gràcies a les dones. La igualtat i els drets de la dona són un signe important ja des del Concili Vaticà II, però ara ens ho hem de prendre seriosament perquè si l’Església no té en compte la dona en una posició d’igualtat aquesta Església els joves no l’entenen. La dona ha d’ocupar un lloc de lideratge, d’igual a igual amb l’home, com en la societat.

En la primera part del sínode que es va fer l’octubre del 2023, va ser un dels temes més debatuts. També es va posar sobre la taula en el sínode de l’Amazònia, el diaconat femení. A Alemanya està sobre la taula el diaconat femení i l’obertura dels ministeris a les dones però la clau és: si l’Església catòlica vota a favor d’un diaconat femení sense una ordenació sacramental seria qüestionable i s’obriria la pregunta: per què hi ha un diaconat sacramental per als homes i un diaconat no sacramental per a les dones?

Doncs es canvia, això és fàcil. El tema és que el dret canònic s’aplica sobre el que es creu i és aquí, en la teologia, on s’han de fer canvis: en els estudis teològics, siguin de la Bíblia, patrístics o la dogmàtica en relació amb el que signifiquen els sagraments. El debat està en el que l’Església creu, en els seus fonaments, per això cal un debat fortament teològic. Es pot configurar un ministeri sacramental d’una dona diaca o no?

Ha d’escoltar el que passa a la pastoral, en el poble de Déu... i discernir. No es pot construir un nou ministeri des d’un escriptori o des d’una sagristia; s’ha de sortir al carrer, com vol el papa. Cal mirar què està passant, escoltar les veus de les dones i mirar la feina que fan dia a dia. Amb aquestes perspectives pastorals de la diaconia, s’ha de mirar la dogmàtica, els fonaments teològics... perquè la tradició canvia i es va configurant d’una manera viva escoltant les veus i l’Esperit Sant, i l’Església avui tenim l’obligatorietat de fer aquest discerniment.