Més enllà de la utilització política, sembla clar que la situació de pandèmia va relaxar els controls, que a l’Estat espanyol ja són molt febles, en matèria de contractació pública. I això va permetre que proliferés la figura de mediadors, persones que amb molt poques gestions podien emportar-se grans quantitats de diners aprofitant els espais d’influència. Hi ha una regla general en allò que fa referència a la contractació pública, que és que, quan baixen els controls, s’incrementen molt les possibilitats de corrupció.

Ha passat prou temps perquè s’hagin trencat les dinàmiques estructurals corruptes del franquisme. Però no s’ha fet. En bona part, perquè el sistema de partits s’ha finançat en gran part gràcies a la corrupció. I això fa que en matèria de legislació, quant a contractació pública, en nomenaments d’alts càrrecs d’administració i en matèria de legislació urbanística, hi hagi continuïtats enormes amb la regulació legal del franquisme que arriben fins avui. I és per això que és tan senzill requalificar terrenys de manera fraudulenta i contractar els amics. Els partits han tret beneficis importants no modificant aquestes dinàmiques institucionals. És indiscutible que ha passat molt de temps, però a mi em sembla també indiscutible que si els grans negocis es fan d’una manera molt similar a allò que retratava Berlanga a La escopeta nacional, és perquè no hem abordat les reformes que reclamen molts organismes europeus en matèria de corrupció.

Tot depèn d’on posem el focus quant a la qualitat democràtica. El que diuen els diversos organismes internacionals, entre els quals el Banc Mundial i el Consell d’Europa, és que l’Estat espanyol té fortaleses importants en matèria d’eficiència en l’organització d’eleccions i de respecte al pluralisme polític. En canvi, els mateixos que ens diuen això també remarquen que hi ha un greu problema de corrupció política, que tenim uns òrgans judicials –especialment en la cúpula– en què hi ha ingerències partidistes d’una certa rellevància i que tenim també uns òrgans de contrapès que són molt febles. Per això dic que tot depèn d’on posem l’accent. Certament, en matèria de solidesa de les institucions per fer front a les trames corruptes, tenim problemes.

S’han aprovat algunes mesures, però han estat tardanes. Pensem que durant els anys noranta ja hi havia casos de corrupció de finançament dels partits polítics, com ara el cas Filesa i el cas Naseiro, i no hi va haver la voluntat d’incloure un delicte de finançament il·legal dels partits. No va ser fins al 2015, fa quatre dies, arran del moviment dels “indignats” i de la crisi econòmica, que es van introduir algunes figures delictives i millores en la contractació pública. La legislació de transparència, tant en l’àmbit estatal com català, és insuficient, perquè deixa espais sense control i, sobretot, perquè també s’estan produint retrocessos d’una certa importància. Ara, per exemple, a les Balears es vol suprimir l’oficina anticorrupció i es deixa sense efecte una mesura tan important com que els parlamentaris i els membres del govern balear hagin de fer públiques les seves declaracions de béns. Els passos que s’han fet per millorar en la lluita contra la corrupció són molt insuficients i van acompanyants sovint de retrocessos importants.

El que hem de deixar clar és que no és una qüestió que formi part de l’ADN. N’és una prova el fet que a mitjan segle XIX hi havia una corrupció semblant a Dinamarca o Alemanya. Els grans canvis es produeixen a finals del segle XIX i principis del XX, quan s’impulsen grans reformes en els sistemes democràtics i en les administracions públiques. Que és quan aquí comencem a quedar enrere, molt especialment en la dictadura franquista. Jo no soc pessimista en el sentit que no sigui erradicable. Però per això s’ha de tenir una forta voluntat política i certament això és en mans dels principals partits polítics.