És el moviment revolucionari més important de l’Europa de la postguerra. És una revolució, després de 48 anys de dictadura i 13 de guerra colonial, en la qual de gairebé 10 milions de persones, 3 milions van estar implicades en organitzacions de democràcia participativa i directa.

Els més pobres, les classes treballadores, en poques setmanes van construir una escola pública, un servei nacional de salut, democràcia a les fàbriques, art revolucionari i llibertari, una manera de viure en cooperació i una dedicació humana absolutament increïble. Es van alfabetitzar milers d’estudiants en una població amb un 30% d’analfabets. Els metges es van quedar als hospitals molt més enllà del seu horari laboral per gestionar democràticament els hospitals. Els treballadors de les fàbriques van lluitar per drets com el de vaga, a la manifestació, el dret a rebel·lar-se.

No podem entendre el franquisme sense entendre el salazarisme i el salazarisme sense entendre el franquisme. No podem entendre el moviment anarcosindicalista de finals del segle XIX i el moviment socialista que es va fundar des de Barcelona. De Setúbal, la ciutat més important de la Revolució dels Clavells, en deien la Barcelona portuguesa a principis del segle XX. No podem entendre l’anomenada transició espanyola pacífica, que no va ser pacífica, sense entendre l’impacte que va tenir la Revolució dels Clavells. L’elit franquista i l’elit liberal tenien por del contagi d’una revolució a Espanya.

És cert, va morir al llit, però les mesures de liberalització i negociació des de dalt van començar just després del 25 d’abril de 1974. Les elits van començar a obrir el règim, van començar a intentar negociar una revolució des de dalt per evitar una revolució des de baix a partir del 25 d’abril de 1974.

L’any 1961 va començar una revolució anticolonial a Angola. Els treballadors d’Angola, Moçambic i Guinea van ser la base de suport als moviments d’alliberament que van fer una guerra de guerrilles, una revolució anticolonial amb el suport massiu dels obrers que amagaven els guerrillers, els protegien, els alimentaven. Els capitans es van adonar que la victòria en la guerra no era possible i van organitzar un cop d’estat progressista el 25 d’abril de 1974.

Els capitans van demanar al poble que es quedés a casa, però el poble va desobeir i va sortir al carrer el 25 d’abril de 1974 i va començar una revolució no només democràtica contra la dictadura, sinó també social: reducció de la jornada laboral, augment de sou, caps de setmana pagats, control del treball nocturn, una revolució que arribarà a les 600 empreses ocupades i autogestionades. Hi va haver un control obrer a les grans empreses, més de 4.000 comitès de treballadors i de residents, una democràcia de base. Una gran part de les escoles públiques que hi ha avui a Portugal són fruit de les ocupacions del professorat. Fins i tot hi va haver hospitals a Portugal i centres de salut que van ser ocupats i autogestionats democràticament pels metges durant aquest període.

En els règims de democràcia representativa, els polítics diuen que la gent necessita representants institucionals i polítics professionals que els representin perquè no tenen prou maduresa per autoorganitzar-se, i la Revolució dels Clavells va demostrar que això no és cert, que és possible una autèntica democràcia. El segon llegat, que no és un llegat, sinó una derrota, és que avui tenim cinquanta neofeixistes al Parlament, del partit Chega, i això vol dir que la generació de la revolució, en bona part, ha mort i no hi ha hagut una generació, fins ara, capaç d’afrontar la crisi del capitalisme de forma sistèmica i impedir que el neofeixisme ocupi aquest espai.

Bé, hi ha una part important de Chega que ve del PSD i del CDS. Són diputats, exdiputats del PSD. De moment, el PSD diu que no farà acords amb Chega, però una part del PSD ja defensa arribar a acords. I el cert és que els mitjans de comunicació tracten Chega com si fos un partit normal i no com l’amenaça per a la democràcia que és.

L’esquerra al poder durant la Geringonça va abraçar un pla neoliberal, que no va millorar la vida dels treballadors, i els treballadors van quedar molt decebuts perquè el Bloc d’Esquerra i el Partit Comunista van donar suport a aquest govern del Partit Socialista i, segurament, aquests vots van anar a l’abstenció. Hi ha un gran desencís amb l’esquerra. El 70% dels portuguesos avui no tenen prou ingressos sense treballar més de vuit hores. Has de tenir dues feines. El 48% són oficialment pobres i 60.000 emigren cada any. Hi ha una crisi social devastadora i no hi ha una resposta anticapitalista coherent i conseqüent. L’esquerra està molt interessada en qüestions marginals, i no centrals de com viu i treballa la gent.