Un dimarts del febrer pas­sat, Ale­ma­nya va dei­xar de par­lar una estona de la guerra a Gaza, Ucraïna i la recessió de la pri­mera eco­no­mia de la zona euro. La foto­gra­fia d’una dona, Dani­ela Klette, i un ope­ra­tiu poli­cial en un bloc de pisos del barri ber­linès de Kreuz­berg con­ver­tia en actu­a­li­tat una notícia del pas­sat. Feia tres dècades que aquesta dona de 65 anys estava en cerca i cap­tura, igual que els seus com­panys Volker Staub i Burk­hard Garweg, de 69 i 55 anys, res­pec­ti­va­ment. Pun­tu­al­ment, en algun diari, n’apa­rei­xien notícies rela­ci­o­na­des amb atra­ca­ments.

Se’ls ano­me­nava els “jubi­lats de la Baa­der-Mein­hof”, la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF). Se supo­sava que vivien en la clan­des­ti­ni­tat, pot­ser entre Ale­ma­nya i l’estran­ger, i que atra­ca­ven bancs i super­mer­cats per sub­sis­tir. Imme­di­a­ta­ment després, es va començar a dibui­xar un retrat actu­a­lit­zat d’aquesta dona, que vivia des de feia dues dècades sense con­tracte al seu nom. Era la veïna cone­guda com a Clau­dia, habi­tant d’un d’aquells pisos de la Sebas­ti­ans­trasse, una bar­ri­ada que pre­su­meix d’anàrquica i multiètnica, on cadascú fa les seves lleis i les seves tram­pes. Vivia en un habi­tatge pro­te­git de 40 metres qua­drats, en un bloc de set plan­tes.

Impar­tia clas­ses de recu­pe­ració de matemàtiques, repar­tia gale­tes per Nadal i tenia un grup de capo­eira que des­fi­lava per Kreuz­berg durant el Car­na­val de les Cul­tu­res. Guar­dava al soter­rani alguna gra­nada de mà, 1,2 qui­los d’or, una pis­tola de 9 mm Heck­ler & Koch amb què, pre­sump­ta­ment, s’havia comès un atra­ca­ment el 1984, i 40.000 euros.

Van començar a arri­bar a la poli­cia tota mena de pis­tes sobre els altres dos jubi­lats i exter­ro­ris­tes. De Garweg es deia que havia rodat de domi­cili en domi­cili per Berlín o que havia vis­cut un temps amb dos gos­sos en un remolc en un cam­pa­ment il·legal de la capi­tal. Són per­fils que pot­ser sonin estranys fora d’Ale­ma­nya, con­si­de­rat un país on res no escapa al con­trol admi­nis­tra­tiu. Però els ber­li­ne­sos saben que aquesta imatge és un mite.

Als vol­tants del pis de Klette es van veure algu­nes mani­fes­ta­ci­ons solidàries. Havia estat arren­cada de casa per anar a Karls­ruhe, al sud-oest, a la seu la fis­ca­lia gene­ral. Després, va pas­sar a la presó de dones de Vechta, al cen­tre del país, en règim d’aïlla­ment total de la resta. Les imat­ges del pas­sat, dels car­tells de cerca i cap­tura i del grup de capo­eira pen­ja­des per ella mateixa a Face­book es van com­bi­nar amb les de la dona tras­lla­dada emma­ni­llada en helicòpter de punta a punta del país. Entre els soli­da­ris hi havia mem­bres de l’esquerra radi­cal i també veïns que sen­tien certa com­passió per una dona que cre­uen que ja no és un perill per a la soci­e­tat.

És una visió pot­ser sim­plista, però vin­cu­lada al culte que ha envol­tat la història de la RAF, la banda ter­ro­rista anti­ca­pi­ta­lista i mar­xista cone­guda també com la Baa­der-Mein­hof. És a dir, l’únic grup armat d’aques­tes carac­terísti­ques, sor­git en els temps de les revol­tes del 1969 a l’Ale­ma­nya occi­den­tal. Els cognoms cor­res­po­nen a Andreas Baa­der i Ulrike Mein­hof, un atra­ca­dor de bancs apas­si­o­nat pels cot­xes espor­tius i una pres­ti­gi­osa peri­o­dista d’esquer­res que va dei­xar pen­jada una vida bur­gesa –i dues filles.

Entre ells i la com­pa­nya del pri­mer, Gudrun Enss­lin, van enge­gar una banda que fins que es va dis­sol­dre, el 1998, va assas­si­nar 34 per­so­nes i va dei­xar uns 200 ferits en suc­ces­sius atemp­tats. Entre les vícti­mes: un fis­cal gene­ral, Sieg­fried Bubak; un cap de la patro­nal, Hanns Mar­tin Sch­leyer, i un pre­si­dent del Deutsche Bank, Alfred Herr­hau­sen. A les seves acci­ons a Ale­ma­nya, se’n van afe­gir d’altres, com ara el segrest d’un avió de Luft­hansa que sor­tia de Palma i va anar a parar a Somàlia, en nom d’esca­mots mix­tos amb grups pales­tins. La mort de Mein­hof, pri­mer, i de Baa­der i Enss­lin, després, en cel·les d’alta segu­re­tat de Stamm­heim, van mar­car la segona i la ter­cera gene­ració de la RAF, a què van pertànyer els ano­me­nats “jubi­lats”. Va ser, pro­ba­ble­ment, el mis­teri entorn les morts de Stamm­heim, en cir­cumstàncies mai del tot acla­ri­des, el que va dis­pa­rar el culte envers la més mortífera banda ter­ro­rista de l’Ale­ma­nya occi­den­tal. A Mein­hof se l’ha retra­tada com una dona culta i eman­ci­pada, però fas­ci­nada pel macho Baa­der; Enss­lin era, teòrica­ment, la cau­sant de l’arra­co­na­ment de Mein­hof a Stamm­heim. Hi ha pel·lícules i lli­bres ins­pi­rats en els fun­da­dors de la banda i els con­ti­nu­a­dors. Algu­nes, com ara El tiempo de plomo, de Mar­ga­rethe von Trotta (1981), inten­ten apro­fun­dir en el per­so­natge d’Enss­lin i una de les seves ger­ma­nes. D’altres, com ara Der Baa­der Mein­hof Com­plex, d’Udi Edel, tra­cen uns retrats que més aviat sem­blen d’un grup de banda pop, atrac­tius i bus­ca­dors de l’amor lliure.

El prin­ci­pal mis­teri que envolta la RAF, però, és l’auto­ria d’alguns dels seus assas­si­nats, que con­si­de­rava “actes col·lec­tius”. El fill de Buback con­ti­nua espe­rant saber qui va dis­pa­rar al seu pare amb una semi­au­tomàtica HK-43, l’abril del 1977. El fis­cal anava amb Mer­ce­des i el seu xòfer quan, en un semàfor, es va atu­rar al cos­tat una Suzuki. Un dels dos moto­ris­tes va dis­pa­rar almenys 15 trets. Va matar el fis­cal i el xòfer. Buback fill no con­fia que Klet­ter acla­reixi qui va ser. Tam­poc no ho han fet els altres exter­ro­ris­tes. Uns han dema­nat perdó a les vícti­mes, d’altres s’han dis­tan­ciat de la violència pas­sada. Però cap no trenca la llei del silenci.