Un dimarts del febrer passat, Alemanya va deixar de parlar una estona de la guerra a Gaza, Ucraïna i la recessió de la primera economia de la zona euro. La fotografia d’una dona, Daniela Klette, i un operatiu policial en un bloc de pisos del barri berlinès de Kreuzberg convertia en actualitat una notícia del passat. Feia tres dècades que aquesta dona de 65 anys estava en cerca i captura, igual que els seus companys Volker Staub i Burkhard Garweg, de 69 i 55 anys, respectivament. Puntualment, en algun diari, n’apareixien notícies relacionades amb atracaments.

Se’ls anomenava els “jubilats de la Baader-Meinhof”, la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF). Se suposava que vivien en la clandestinitat, potser entre Alemanya i l’estranger, i que atracaven bancs i supermercats per subsistir. Immediatament després, es va començar a dibuixar un retrat actualitzat d’aquesta dona, que vivia des de feia dues dècades sense contracte al seu nom. Era la veïna coneguda com a Claudia, habitant d’un d’aquells pisos de la Sebastianstrasse, una barriada que presumeix d’anàrquica i multiètnica, on cadascú fa les seves lleis i les seves trampes. Vivia en un habitatge protegit de 40 metres quadrats, en un bloc de set plantes.

Impartia classes de recuperació de matemàtiques, repartia galetes per Nadal i tenia un grup de capoeira que desfilava per Kreuzberg durant el Carnaval de les Cultures. Guardava al soterrani alguna granada de mà, 1,2 quilos d’or, una pistola de 9 mm Heckler & Koch amb què, presumptament, s’havia comès un atracament el 1984, i 40.000 euros.

Van començar a arribar a la policia tota mena de pistes sobre els altres dos jubilats i exterroristes. De Garweg es deia que havia rodat de domicili en domicili per Berlín o que havia viscut un temps amb dos gossos en un remolc en un campament il·legal de la capital. Són perfils que potser sonin estranys fora d’Alemanya, considerat un país on res no escapa al control administratiu. Però els berlinesos saben que aquesta imatge és un mite.

Als voltants del pis de Klette es van veure algunes manifestacions solidàries. Havia estat arrencada de casa per anar a Karlsruhe, al sud-oest, a la seu la fiscalia general. Després, va passar a la presó de dones de Vechta, al centre del país, en règim d’aïllament total de la resta. Les imatges del passat, dels cartells de cerca i captura i del grup de capoeira penjades per ella mateixa a Facebook es van combinar amb les de la dona traslladada emmanillada en helicòpter de punta a punta del país. Entre els solidaris hi havia membres de l’esquerra radical i també veïns que sentien certa compassió per una dona que creuen que ja no és un perill per a la societat.

És una visió potser simplista, però vinculada al culte que ha envoltat la història de la RAF, la banda terrorista anticapitalista i marxista coneguda també com la Baader-Meinhof. És a dir, l’únic grup armat d’aquestes característiques, sorgit en els temps de les revoltes del 1969 a l’Alemanya occidental. Els cognoms corresponen a Andreas Baader i Ulrike Meinhof, un atracador de bancs apassionat pels cotxes esportius i una prestigiosa periodista d’esquerres que va deixar penjada una vida burgesa –i dues filles.

Entre ells i la companya del primer, Gudrun Ensslin, van engegar una banda que fins que es va dissoldre, el 1998, va assassinar 34 persones i va deixar uns 200 ferits en successius atemptats. Entre les víctimes: un fiscal general, Siegfried Bubak; un cap de la patronal, Hanns Martin Schleyer, i un president del Deutsche Bank, Alfred Herrhausen. A les seves accions a Alemanya, se’n van afegir d’altres, com ara el segrest d’un avió de Lufthansa que sortia de Palma i va anar a parar a Somàlia, en nom d’escamots mixtos amb grups palestins. La mort de Meinhof, primer, i de Baader i Ensslin, després, en cel·les d’alta seguretat de Stammheim, van marcar la segona i la tercera generació de la RAF, a què van pertànyer els anomenats “jubilats”. Va ser, probablement, el misteri entorn les morts de Stammheim, en circumstàncies mai del tot aclarides, el que va disparar el culte envers la més mortífera banda terrorista de l’Alemanya occidental. A Meinhof se l’ha retratada com una dona culta i emancipada, però fascinada pel macho Baader; Ensslin era, teòricament, la causant de l’arraconament de Meinhof a Stammheim. Hi ha pel·lícules i llibres inspirats en els fundadors de la banda i els continuadors. Algunes, com ara El tiempo de plomo, de Margarethe von Trotta (1981), intenten aprofundir en el personatge d’Ensslin i una de les seves germanes. D’altres, com ara Der Baader Meinhof Complex, d’Udi Edel, tracen uns retrats que més aviat semblen d’un grup de banda pop, atractius i buscadors de l’amor lliure.

El principal misteri que envolta la RAF, però, és l’autoria d’alguns dels seus assassinats, que considerava “actes col·lectius”. El fill de Buback continua esperant saber qui va disparar al seu pare amb una semiautomàtica HK-43, l’abril del 1977. El fiscal anava amb Mercedes i el seu xòfer quan, en un semàfor, es va aturar al costat una Suzuki. Un dels dos motoristes va disparar almenys 15 trets. Va matar el fiscal i el xòfer. Buback fill no confia que Kletter aclareixi qui va ser. Tampoc no ho han fet els altres exterroristes. Uns han demanat perdó a les víctimes, d’altres s’han distanciat de la violència passada. Però cap no trenca la llei del silenci.