Els periodistes Òscar Palau i Jesús Jordi (redactor i exredactor d’El Punt Avui) i el fotògraf Josep M. Montaner han aprofitat la greu sequera per recórrer les valls dels pantans del país que, amb un nivell més baix de l’habitual, han deixat al descobert tresors amagats. N’han escrit un llibre que va molt més enllà de “l’hidròmetre de Catalunya”, la definició que fa servir Xevi Roviró, exalcalde de Folgueroles i coneixedor de les Guilleries, per referir-se al campanar de Sant Romà de Sau que els mitjans utilitzen per mostrar visualment el nivell dels pantans. “L’objectiu ha estat rescatar de l’oblit la història i històries d’aquest tros de país que oficialment ja no existeix perquè un dia va quedar esborrat del mapa”, explica Òscar Palau.

Els autors han caminat per les terres emergides a Escales, Canelles, Santa Anna, Sant Antoni, Camarasa, Terradets, Riba-roja, Oliana, Rialb, Siurana i els Guiamets, a la conca de l’Ebre, i Riudecanyes, Foix, la Llosa del Cavall, Sant Ponç, la Baells, Sau, Susqueda, el Pasteral i Darnius-Boadella, així com a Baserca, Sant Llorenç de Montgai, el Catllar i Margalef. Però als autors de La Catalunya emergida. Històries d’un bocí de país que els pantans van engolir (Cossetània Edicions, 2024) els ha passat el mateix que els passa al protagonista i als lectors de L’illa del tresor: al final s’adonen que, més important que el tresor, va ser el camí i la gent que hi van conèixer. Aquests tres caminants a la recerca de tresors s’han creuat amb algun centenar de persones que malden per mantenir viva la memòria i els orígens de milers –sí, milers– de catalans que van perdre terres, cases, pobles, història i identitat sotes les aigües. “Era com si marxéssim a l’exili”, explica en el llibre el Josep Ambròs, fill del desaparegut poble de Tragó de Noguera. Sota el pantà de Santa Anna, Tragó tenia 600 habitants quan va ser desallotjat el 1962. Tenia una preciosa església gòtica que ha emergit durant la sequera –només la façana, l’absis i un tros de campanar perquè la nau està esfondrada– però també una botiga, i un molí fariner, i un molí d’oli, i dues escoles, i tres cafès, i un cinema, i un pont medieval, i una petita central hidroelèctrica... No han volgut fer d’historiadors però la crònica que els ha sortit de cada lloc inclou història, patrimoni, vida, testimonis i emoció. Sense ser un llibre sentimental, el recorre un sentiment de pèrdua irremissible i de lluita gairebé impossible contra l’oblit. El lector s’adona que, a més d’un llibre, té a les mans, alhora, un rèquiem, un homenatge i un clam a un bocí de país –el rerepaís de sempre– que va ser maltractat. Maltractats més enllà d’expropiacions forçades, indemnitzacions no sempre justes, oblits i menysteniments, sobretot perquè els va engolir la cara fosca del progrés. Se’ls va empassar un monstre que no havien imaginat mai.

El 1962 el pantà de Sau es va omplir en un dia i mig després de tancar comportes i cap dels veïns de Sant Romà s’ho havia arribat a creure. A la colònia tèxtil Salou mentre desmuntaven les màquines de la planta baixa inundada encara muntaven màquines al pis de sobre que, lògicament, mai van funcionar. Aprofitant la baixada de les aigües per la sequera del 1973 es va desmuntar l’ermita de Sant Vicenç de Verders i es va reconstruir al parc de Can Deu de Sabadell.

En cada vall van desaparèixer les millors terres agrícoles, fertilitzades durant segles pels llimbs de les riuades. Salàs de Pallars va perdre 500 hectàrees de regadius sota el pantà de Sant Antoni sense rebre la compensació de regadius alternatius que havia promès La Canadenca. Coll de Nargó va perdre al pantà d’Oliana uns catorze quilòmetres lineals d’hortes de trumfes, préssecs de vinya, melons, cireres, etc. Sobre el pantà de Rialb, Tiurana té avui 58 empadronats i 25 cases. El poble vell, sota l’embassament, tenia 150 cases. “Des que la gent va haver de marxar de casa fins que es va fer el poble de dalt van passar vuit anys [...]. La major part eren pagesos encara, Tiurana tenia segurament la millor horta de la vall del Segre... i si ja no t’hi pots guanyar la vida, què hi havies de fer aquí?”, explica l’alcalde, Àngel Villarte.

Durant la construcció de Sant Antoni i Camarasa fins al 1920 a les preses es va deixar una obertura superior per passar els troncs dels raiers perquè poguessin continuar la baixada riu avall. Amb la construcció del d’Oliana, el 1956, no es va deixar cap obertura perquè l’ofici ja havia desaparegut. El 20 de novembre del 1967, un dia plujós, a l’hora de dinar, la Guàrdia Civil va advertir als veïns de Faió que abandonessin el poble perquè Mequinensa estava a punt de desbordar-se. Era mentida. Les comportes de Mequinensa estaven obertes però ja havien tancat les de Riba-roja, que negaria el poble perquè Enher tenia pressa per rendibilitzar la inversió. Història o llegenda, es diu que el campaner d’Oroners no va parar de tocar les campanes fins que les aigües de Camarasa van ofegar-lo.

Els pantans de Canelles i Santa Anna, a tocar l’un aigües amunt de l’altre, a la Noguera Ribagorçana, separen Catalunya de la Franja catalanoparlant d’Aragó. En els capítols que hi dediquen els autors citen una frase d’un article de Blai Montserrat, membre del Centre Excursionista de Lleida (CEL), publicat a la revista Aresta, que pot ser una bona conclusió d’allò immaterial, d’allò que no es pot comptar amb diners, que amaga aquesta història: “A aquests territoris de la Noguera Ribagorçana abans els unia un riu, i ara els acaben separant uns embassaments.” Amén.