Cada cop són menys els que s’atreveixen a negar l’evidència científica en relació amb els estralls del canvi climàtic perquè ho estem patint en el dia a dia, és ja una evidència al carrer: la sequera, la pèrdua de litoral a causa dels temporals, fenòmens meteorològics cada cop més extrems, episodis repetits d’onades de calor... El principal obstacle dels que creiem en la necessària transició ecològica és la contradicció: se sap que s’han de fer canvis però s’ajornen perquè en aquest moment no va bé fer-los. I això ho veiem molt en el món local i en el govern. Per exemple, com que s’està a prop d’una campanya electoral, es decideix que aquella qüestió que afecta l’ús del vehicle privat o comporta canvis de rutines en el patró d’ús d’energia es posposa fins a després de les eleccions o fins i tot uns quants anys, perquè es creu que així la gent ho entendrà millor. Aquest retardar, retardar, retardar és el principal obstacle. De forma majoritària, ja compartim tots el diagnòstic que s’han de fer actuacions, però ara el debat és quan i a quin ritme.

La principal amenaça vinculada al retardisme és pensar que la ciutadania no ho entendrà; molts alcaldes i alcaldesses argumenten això, però si la gent té la informació necessària i se’ls tracta com ciutadans intel·ligents i se’ls intenta corresponsabilitzar, el grau de conscienciació i valoració de les mesures impulsades acaba sent elevat. Els ajuntaments que no han tingut tanta por del que dirà la gent sinó que de forma transparent han obert aquestes qüestions, han explicat amb pedagogia els canvis i han fet campanyes comunicatives referents, per exemple, a nous contractes de recollida de residus com la introducció del porta a porta o fins i tot les zones de baixes emissions com les de l’àrea metropolitana de Barcelona, han vist que tot i que en un primer moment han generat debat social i certa polarització, un cop implementades tenen molt bona valoració. Sobretot en tant que tenen resultats concrets, ja que, per exemple, es pot comprovar que les emissions contaminants estan baixant i l’aire és menys tòxic.

Creiem que el món local és molt important per avançar en la transició energètica i que els municipis han de fer polítiques públiques d’energia i ajudar els ciutadans que volen sumar-se a les renovables, i pensem també que la columna vertebral d’aquesta transició és i poden ser les comunitats energètiques i l’autoconsum compartit

Des de la Diputació acompanyem a la província de Barcelona unes 60 comunitats, totes impulsades en col·laboració amb l’administració local, i hem obert una oficina de suport amb personal especialitzat. D’aquestes, es poden comptar amb els dits d’una mà les que estan connectades a la xarxa perquè els tràmits són lents però el salt serà important. El compromís de l’oficina és tenir, en dos anys, 50 comunitats connectades a la província de Barcelona.

Les comunitats són molt importants perquè permeten que la ciutadania se senti part activa del canvi, però són un factor més. Catalunya, per exemple, ha d’anar vencent les resistències al voltant de la implementació de parcs eòlics. Si realment volem passar del 15-20% de generació i consum d’energies renovables al 100% necessitarem totes les fonts, i no només insistir en el consum domèstic, sinó també en l’industrial i la mobilitat, el que més està costant electrificar al nostre país. I si volem arribar a la neutralitat climàtica hem de tenir en compte que la quantitat de sòl que s’ha de cobrir amb energia fotovoltaica és molt gran, de manera que no es pot deixar només a la iniciativa ciutadana sinó que cal la implicació de totes les administracions. I, molt important, una bona planificació.

Així com altres comunitats han anat avançant i facilitant instal·lacions d’energies renovables, en el cas de Catalunya s ’ha optat per bloquejar, i això ens ha generat un greuge comparatiu respecte a la resta de territoris. Crec que està canviant, però anem tard, i davant moltes situacions d’oposició veïnal –que molts cops es deuen a una falta d’informació–, l’actitud de la Generalitat ha estat frenar els projectes en comptes de fer front al conflicte, informar, fer de mediador i insistir en el seu retorn econòmic i social.