Hi ha dues raons principals. La primera és que no vaig anar a l’exili per defensar una posició de comoditat personal, que més aviat ha estat de gran incomoditat, sinó per defensar una institució. I ara s’ha obert una finestra d’oportunitat per a la seva restitució. Perquè qui treu o posa un president és el Parlament, no un tribunal. I si, ara, aquella presidència que va ser espoliada per un tribunal i per un govern espanyol de manera il·lícita i il·legal, té la possibilitat de tornar al lloc on es pot restituir, ho he d’aprofitar. Si no, no entendria què he estat fent durant sis anys i mig. Perquè no he estat a l’exili sis anys i mig per intentar buscar una carrera política nova. Vaig anar a defensar una institució i ara hi ha una gran oportunitat de defensar-la.La segona raó segurament encara és més important des del punt de vista històric o simbòlic. Estem en un moment on en aspectes essencials del país estem tocant fons, i cal aixecar el cap. Cal reactivar el país, cal fins i tot un nou començament o una refundació d’aspectes que van des de la pròpia administració, la burocratització excessiva que ens ofega, fins a la llengua catalana, passant per la nostra relació amb l’aigua, la política d’habitatge o un seguit d’elements essencials d’una nació com Catalunya que si no els revertim de manera ràpida, contundent i amb coratge aquests anys que venen, se’ns quedarà la nació a les mans. I en això puc contribuir en experiència, resiliència o determinació. Perquè en caldrà molta, de determinació, per plantar-se davant de Madrid i no hi ha ningú altre que estigui en condicions de fer-ho.

Sempre he tingut aquesta sospita perquè, a més, posats a anticipar les eleccions, o les anticipes molt, o les separes molt de les europees. I ja hi havia unes eleccions europees convocades. No puc entendre per rons econòmiques fins i tot, organitzatives, per desgast de la població, pels que hauran d’anar a les meses o pels ajuntaments que les han d’organitzar, que no s’haguessin ajuntat les dues, perquè haurem acabat les catalanes i al cap d’una setmana, setmana i mitja, haurem de començar la campanya de les europees. Per tant, de debò que no es podrien haver ajuntat?Tot això fa sospitar, però vaja, ara no m’hi posaré pedres al fetge, amb això.

El partit no m’ho va demanar. Quan vam tenir la primera conversa sobre les eleccions, vaig ser jo qui va dir que m’havia de presentar. No tenia una altra opció. I el partit està content d’acollir aquesta decisió, però en cap moment m’he sentit empès o pressionat. Havia de prendre aquesta decisió, perquè, si no, no hauria estat coherent amb sis anys i mig d’exili. Si durant aquest temps he estat dient que he confrontat situacions extremes per defensar la presidència de la Generalitat, quina millor defensa hi ha de la presidència de la Generalitat que anar a unes eleccions on hi ha aquesta possibilitat, real, de poder-la restituir?

En Xavier Trias que és molt bon amic meu i és una persona a qui tots coneixem i que té la llibertat per dir el que li sembla, sap que aquest és un debat que ara no tenim plantejat. A mi el que m’interessa ara és presidir el país. Ell també participa d’aquesta idea que els partits són instruments ’al servei de’. I, ara, el millor instrument del servei del país és que tinguem un partit i un cercle que va més enllà del partit, mobilitzat per un objectiu en el qual també, i a més l’hi agraeixo, el Xavier Trias també s’hi ha sumat.

És normal que alguns diguin això perquè fa molts anys que ho diuen, però jo he vist que la resta de candidats, en els seus cartells, també han posat el nom i la imatge d’una persona. Per tant, no sé on veuen exactament què hi ha més de personalisme en el nostre cas que en el seu. Aquest país necessita lideratge. I si l’absència de personalisme vol dir que mirem cap un altre costat quan hi ha desafiaments gravíssims, no crec que sigui això el que li convingui a Catalunya. Probablement sigui això el que els molesti. No creuen que en aquest moment Catalunya necessita lideratge, i això és exactament el contrari del que jo penso i el que vull per al meu país. Si hi hagués un líder clar que prengués decisions, i a qui no fes por prendre’n, probablement no estaríem en aquesta situació. Però hem arribat a un punt que el país demana que hi hagi fermesa, claredat i determinació en el seu lideratge. Jo ja he demostrat que si hagués privilegiat l’aspecte personal en la meva feina seria candidat a les europees, on s’està més tranquil i no s’està sotmès a la coctelera que representa, ara mateix, ser candidat a la presidència de la Generalitat. Si hagués privilegiat el vessant personalista de la meva decisió política, jo ara no seria candidat a la presidència de la Generalitat, segur.

Sobre això vull matisar una cosa. Jo vaig dir que tornaria si se m’investia president. I no és el mateix que estic dient ara. Si a mi se m’hagués investit el 30 de gener de 2018, hauria tornat. És més, sabia com fer-ho. Potser m’haurien agafat, potser sí, no ho sé, o potser no. Però en tot cas havia de tornar per ser investit perquè no és el mateix que Espanya detingui un diputat, que detingui a un president. Per tant, és un matís molt important que aprofito cada vegada per aclarir-ho, perquè hi ha hagut molta, diguem-ne, distorsió en l’anàlisi. Ara estic dient que, gràcies a la llei d’amnistia, vull ser present al debat d’investidura. I això no eximeix del risc, però és un risc que en tot cas ja serà molt més controlat, perquè si la judicatura espanyola incompleix la llei d’amnistia, la possibilitat de defensar-se és molt més gran que no pas ho hauria estat el 2018 com a ostatge polític de l’Estat.

Són els últims moviments, els últims cops de cua, d’un sistema ferit i d’una estratègia ferida de mort. L’estratègia de la repressió judicial, per bé que ha fet mal i en alguns moments ens ha desunit, està condemnada. No té més recorregut. La llei d’amnistia, sobretot en la forma en què nosaltres vam aprovar-la, posa fi a una determinada era de repressió marcada per l’exili i la presó. I això no vol dir que s’acabi la repressió, perquè tenen mil maneres d’aplicar-la, i la repressió diguem-ne de baixa intensitat, aquesta continuarà. Però l’estratègia que va desencadenar el fiscal Maza per ordres del govern espanyol, de criminalitzar l’independentisme, d’enviar-nos a la presó si podia i forçar-nos a l’exili, s’acabaI s’acaba a disgust dels jutges, a disgust sobretot del Tribunal de Cuentas, no en tinc cap dubte. I protestaran molt, però no tenen més recorregut.

És perfectament possible això. Tractant-se de la judicatura espanyola, tota precaució és poca. Tenen una capacitat d’inventiva, i de subvertir el propi estat de dret, que ens ha de fer pensar que es poden inventar qualsevol cosa. Poden, fins i tot, tenir la temptació d’incomplir la llei. Potser sí. Però insisteixo, en un marc diferent del que ho venien fent fins ara. Perquè incomplint una llei del Parlament espanyol i incomplint una llei que entrarà en vigor, o que té preceptes que s’aplicaran igualment encara que estiguin suspesos, té unes conseqüències serioses per al jutge que s’atreveixi a rebel·lar-se

Primer, jo no vinc de Mart. Tornaré després d’estar sis anys i mig connectadíssim amb Catalunya. Hi he estat connectadíssim amb el meu rol d’expresident o president a l’exili, he estat connectadíssim amb el rol que m’ha ocupat durant un temps de president del partit, de president del Consell de la República i d’europarlamentari. I això m’ha portat a tenir contactes quotidians, permanents, videotrucades des de molt abans de la pandèmia, amb Catalunya. Per tant, tinc una fotografia molt precisa de la Catalunya que em trobaré. Dit això, és evident que és una Catalunya diferent a la de 2017. Hi ha hagut una pandèmia que té unes conseqüències que encara no hem superat, i algunes seran de llarg recorregut. És una Catalunya afectada per la crisi climàtica, que com tota Europa ha estat sacsejada per les conseqüències d’una guerra il·legítima per la invasió russa d’Ucraïna i dels efectes tristíssims del desastre humanitari que hi ha en aquest moment per la guerra d’Israel contra Hamas. Tot això ens ha canviat molt, evidentment, juntament amb el propi pas del temps. Però hi ha coses que no han canviat. Si agafeu totes les enquestes que parlen sobre el desig d’independència de Catalunya, malgrat, malgrat, malgrat tot el dany que ens han fet, la desunió que tenim, els errors que hem comès, l’absència d’una estratègia compartida, hi ha un suport a la independència admirable. Admirable. Per tant, com que les fases hi són, si aixequem la moral del país, si agafem autoestima, si tenim orgull de país, si pensem en la nació, crec que podem liderar, i aquesta és la meva voluntat també, podem liderar un nou moment, un nou començament fins i tot en aquest procés, que en diem, refundacional de moltes coses per aixecar el cap i fer-ho amb determinació.

Sí, honestament sí. M’he preparat mentalment per tots els escenaris. El de la detenció i l’extradició, el d’un exili permanent, el d’un ensurt on algú t’agafa i et porta de manera il·legal i, també, l’escenari del retorn. Per això teníem una estratègia judicial a Europa, per intentar blindar la nostra immunitat, per arribar fins al final, perquè ens reconeguessin els nostres drets, i Espanya no tingués més remei que reconèixer que, malgrat les seves ordres de detenció, nosaltres estàvem protegits per la immunitat, que era una via de retorn també possible.

Ha de ser un acte de reivindicació polític, al servei de la unitat i acte de país. Per tant, ja he dit que ha de ser un acte fora de la dinàmica electoral. Probablement no passaria massa res que irrompís en l’últim dia de campanya electoral i aparegués físicament en algun lloc a Catalunya per crear un impacte, potser, amb una detenció que duraria pocs dies. I això seria bàsicament per buscar un rèdit electoral i jo això no ho faré. Jo vull posar l’element simbòlic, el fet històric del retorn d’un president de l’exili per anar al Parlament a un debat d’investidura, independentment de si és candidat o no, el servei de reconstruir una mica la conversa en el món independentista i una mica l’autoestima del país. Crec que és més un motiu de celebració col·lectiva que no pas de benefici partidista.

Si escoltes candidats com el senyor Illa, sembla que l’única alternativa sigui aquesta senyora. Té un especial interès a parlar-ne. Això em recorda molt l’interès que el senyor Mitterrand va tenir a inflar aquella anècdota que aleshores semblava Le Pen. I, al final, el que ha passat és que el Partit Socialista Francès gairebé ha desaparegut i el partit de la senyora Le Pen està a punt de guanyar les europees. Crear i inflar un globus per perjudicar aparentment una altra formació política, en aquest cas nosaltres, té aquestes conseqüències. És un error parlar-ne massa, sincerament.

No, de la immigració n’hem parlat nosaltres i crec que, és més, som els únics que diem que aquest és un tema que volem resoldre els catalans. Perquè els que demanen expulsions massives confien que ho faci l’Estat espanyol, això? L’Estat espanyol que, justament, no té cap interès que Catalunya tingui una política nacional d’immigració? En aquesta gent hem de confiar que resoldrà el problema? De cap de les maneres. O els que diuen que no, que ja està bé, que no cal fer res, que no cal parlar. A la conferència del 5 de setembre a Brussel·les ja vaig parlar de la necessitat que Catalunya tingui una política nacional d’immigració, perquè la situació aquí no té res a veure amb la que hi ha a la majoria de comunitats autònomes d’Espanya i algunes regions europees. I per tant lluny de defugir aquest debat, que sé que no és un debat fàcil, nosaltres entomem la responsabilitat d’assumir-lo i dir als catalans que sí, que sabem com hem de gestionar-ho, que tenim un discurs català sobre el que volem i sobre la realitat que vivim, que hem de fer-ho amb la mirada llarga, mirant la prospectiva demogràfica d’aquest país, i que hi ha molts elements a parlar i que tenen a veure amb la llengua catalana, el model de salut, d’educació, de serveis socials, i que hi ha moltes implicacions d’aquest debat que no és fàcil. Els debats, les situacions i les qüestions complexes no es poden resoldre amb respostes simples. Hem d’elevar la mirada i nosaltres volem assumir i per això proposarem una llei orgànica de delegació de la competència d’immigració. Catalunya ha de ser sobirana en això.

El tema està plantejat, acceptat i està firmat que hi haurà una llei orgànica de delegació de la competència d’immigració aprofitant un mecanisme de la Constitució que s’ha fet servir poquíssimes vegades però que permet que l’Estat delegui competències. Perquè les volem tenir, les volem tenir totes. I volem tenir els recursos econòmics, perquè volem assegurar drets i deures. I volem assegurar política lingüística i que hi hagi una formació adequada que les empreses requereixin, també per la dignitat de les persones que venen a treballar. Crec que és la millor manera de ser valents sense fer demagògia. Demagògia barata, senzilla, la dels uns i dels altres. Per això reivindiquem que per un tema tan complex com aquest no hi calen solucions simples ni simplistes.

Això ja ho hem demostrat en el passat. Quan ha calgut, hem fet president i hem confiat en algú que va dir que faria una legislatura per culminar el procés d’independència. I quan hem vist que això no anava així, hem tingut el coratge de sortir-ne. La pregunta va al revés. Realment, hi ha algú més que vulgui privilegiar un govern independentista liderat per la meva candidatura, que va més enllà de Junts? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer, perquè tenim moltes ganes de disputar el lideratge al senyor Illa. Tenim moltes ganes de guanyar aquestes eleccions i de proposar al conjunt del país un govern d’obediència nacional que pugui plantar cara a Madrid. I la pregunta és si ells (ERC) estan disposats que el govern el liderem nosaltres.

Les propostes que ara pugui fer un govern en aquest temps de descompte tenen un valor molt relatiu. Hi ha moltes de les propostes que a mi m’hauria agradat escoltar a l’inici de la legislatura, o almenys quan es va reformar el govern. Allà m’hauria agradat veure, per exemple, que volíem fer una conselleria dedicada a la llengua catalana. I m’hauria agradat veure que quan el català es fa oficial al Congrés es fes servir més. En campanya assistirem a una subhasta on no entrarem.Sí que m’agradarà tenir una conversa serena després de les eleccions, perquè em sembla que hem d’anar molt més enllà. I hem de començar per retrobar-nos a l’entorn d’una taula i parlar de tot.

Jo ja tenia previst retrobar-me amb ell al Parlament Europeu quan em va demanar una reunió, que va ser quan va haver-hi la primera votació de la llei d’amnistia i la va suspendre a última hora. Jo tinc les portes obertes al president Aragonès i no estem massa lluny.

Depèn dels resultats. Si el poble de Catalunya dona la majoria absoluta al senyor Illa, no hi ha res a discutir. Serà una decisió democràtica que acceptarem, felicitarem el candidat i punt final. I a més, jo ja he dit el que faria en aquesta situació. Però si per contra el senyor Illa fa un Collboni i flirteja amb el Partit Popular, que és un partit exactament contrari a l’acord polític que tenim amb el PSOE i Madrid, quin sentit té tot plegat? De debò que la gent no ens prendrà per bojos? Nosaltres volem ser coherents. I ho serem, i si cal donar suport al PSOE no ens cauran els anells... si compleixen. I també hem dit que si no compleixen votarem que no, cosa que ja hem fet, i que estem disposats a tornar a fer si no compleixen. Per tant, actuarem en conseqüència per defensar els interessos de Catalunya. No hem vingut aquí per fer un canvi de cromos i a escalfar cadires. Hem vingut aquí perquè creiem de veritat que hi ha una oportunitat per fer un acord històric. El PSOE diu que s’ho creu? Perfecte. Ho veurem. Si passa el temps, mareja la perdiu i no avancem, ja sap quines conseqüències tindrà. Si, a més, resulta que, malgrat poder fer un govern amb majoria prou àmplia d’independentistes, el seu candidat, el seu encarregat a Catalunya s’acaba recolzant en el PP, com el senyor Collboni ha fet a Barcelona, això no és bo per Catalunya. És que és bo per a Barcelona el que està passant? És bo per a Barcelona que no hi hagi pressupostos? No, oi?Que és bo per Barcelona que hi hagi un govern que no pugui prendre decisions perquè està en una franca i grandíssima minoria? No, no ho és, bo. No vull que això passi a Catalunya. Per tant, és clar que actuarem en conseqüència, només faltaria.

A Suïssa hi ha unes converses que van bé, que es van complint i que tenen una metodologia inèdita amb una participació d’un mecanisme de mediació internacional, que es fan a fora, i que pel seu èxit necessiten d’una grandíssima discreció. Nosaltres, i aquí també vull agrair al PSOE que compleix les normes que ens hem autoimposat, i per tant més enllà de dir que anem en la direcció correcta, no farem més comentaris fins que no que estem d’acord que n’haguem de fer algun.

Fixi’s que amb set diputadets nostres, que són a l’oposició a Catalunya, hem arrencat coses que deien que no eren possibles. Recorden què deia el senyor Illa, o el senyor Sánchez, de l’amnistia, la delegació de la competència d’immigració el reconeixement que hi ha un conflicte històric? Tot això ha passat en poques setmanes o mesos. El que volem és que en puguin passar moltes més, gràcies a la força que qui negociï tot això no sigui un partit que està a l’oposició, sinó un partit de govern de Catalunya. Que ho faci el president. Perquè la potència d’una negociació a Suïssa en aquestes condicions és enorme. Sempre hem defensat que la part catalana ha de ser transversal, que hem de ser-hi tots. Si tinc la possibilitat de presidir el govern, em dedicaré des del primer minut a refer la unitat. I si per fer-ho, que és bo que sigui així, hem de consensuar i liderar una part catalana que negociï, si pot ser amb el govern espanyol, doncs ho farem.

No es tracta d’unificar-les, sinó que l’espai que hem creat, que ens sembla que és potent amb una mediació internacional i en un estat tercer que és un espai neutre, s’ha de reforçar. I per fer-ho, primer cal que la part catalana asseguda allà, a Suïssa, sigui la de la presidència de Catalunya. Perquè si el que hem aconseguit amb set diputats i a l’oposició és el que la gent veu, imagini el que podem aconseguir amb el govern assegut allà. I crec que això ha de ser amb un govern d’acord polític amb altres forces polítiques, i amb ERC per descomptat. Per tant, també hi serà, en aquest sentit. És bo, per a la defensa dels interessos de Catalunya, que aquesta part catalana de la negociació suïssa sigui molt reforçada.

Nosaltres sempre hem defensat que cal una confrontació intel·ligent amb l’Estat. No estem pel diàleg pel diàleg.

Es clar que sí, perquè hi ha hagut desunió. Una de les coses que poden sortir d’aquestes eleccions és que es desfaci aquest empat permanent, tècnic, en què s’ha mogut l’independentisme els últims anys, des de com a mínim el 2015. Si això passa, i a mi em pertoca liderar el govern, en mi també recaurà la més gran responsabilitat per refer la unitat. I si no me’n surto, també seré el principal responsable que no n’hi hagi. Per tant, assumeixo també un compromís molt gran. Però cal partir de la idea que cal negociar, que no és el mateix que dialogar. No vull anar a perdre el temps, a fer-la petar i fer amiguets, ni a participar d’un front espanyol contra la dreta. No és el nostre negociat. Negociar amb qui, doncs? Doncs amb l’Estat espanyol, que és amb qui tenim un conflicte. I negociar què? El conflicte, que té dues grans potes. Una, la limitació als dèficits i als incompliments del sistema d’autogovern, que no funciona i perjudica la vida dels catalans del dia a dia, una carpeta en la qual el senyor Illa és del tot nul, perquè té el cul llogat de Madrid. L’altra és la carpeta del reconeixement nacional i del referèndum d’autodeterminació, no sobre l’Estatut o els acords de la mesa de diàleg. Hem de ser molt assertius en negociar davant d’Espanya aquestes carpetes. I ha de passar aquesta legislatura. I aquí és on convidarem el conjunt de l’independentisme a reunir-se una altra vegada a la taula per ser forts. I no ho podem fer només els partits. Cal una remobilització i cal que tornem a parlar amb els actors socials, perquè això no es pot fer, només, des de les institucions ni des de la política.

Estem entrant en un terreny ja molt especulatiu perquè no sabem en quina situació serem. Nosaltres som molt clars en el document que hem signat amb el PSOE hi ha una cosa molt diàfana, i som els únics que ho diem. Per nosaltres, el referèndum va ser legal, vinculant i la declaració d’independència és legal i és legítima. Per tant, aquest és el nostre punt de partida de les coses. Hem volgut ser clars i deixar-ho escrit en el document amb el PSOE, perquè el PSOE tingués clar amb qui estava negociant. Nosaltres no ens hem rendit ni hem renunciat a res de tot això. I per tant, nosaltres exercirem tota la pressió que calgui i ens confrontarem tant com calgui per defensar els interessos de Catalunya i farem servir totes les vies possibles, naturalment democràtiques i no violentes.

Jo no he dit això. El que he dit és que hem d’abordar la carpeta del referèndum i que l’hem de resoldre en aquesta legislatura.

És que són dues carpetes simultànies i els avenços s’han de produir en les dues. Les limitacions de l’autogovern bàsicament tenen un nom, que es diu diners. Els mateixos que marxen de les butxaques dels catalans i van a les dels madrilenys. Perquè això és així, no és cap exageració, ho diuen les xifres de l’Estat espanyol. I s’ha d’acabar. Perquè és injust. I és injust, no per a l’independentisme; és injust per a tots els catalans, inclosos els que estan en contra de la independència o fins i tot volien que estiguéssim a la presó. A ells, això els perjudica, ja que els treuen de les seves butxaques els mateixos diners que ens treuen a nosaltres. I on van a parar? A Madrid. Fixi’s, per il·lustrar la diferència entre allò que s’executa a Catalunya i el que no, dels 100 euros que diuen que es gastaran amb els catalans, acaben sent 60 i pocs. Cada any. I a Madrid els diuen, “em gastaré 100 euros també amb vosaltres” i se n’acaben gastant 137. Cada any també. Allò que deixen de gastar a Catalunya és exactament el que gasten de més a Madrid. Ja n’hi ha prou! I això ha passat, perdoni, amb el senyor Illa assegut al Consell de Ministres votant que sí a aquest espoli. Per tant, si quan tenia poder per defensar Catalunya i revertir això no va fer res, què hem d’esperar? Que ho farà ara?

D’entrada, una cosa que sí que hem de fer: no votarem cap pressupost espanyol que no comenci a revertir aquesta situació. I probablement aquí tindrà la clau de per què no han presentat pressupostos per a aquest any, perquè saben perfectament que complirem la paraula. I evidentment, l’objectiu nostre és recaptar tots els impostos, tenir la clau de la caixa i arribar a acords amb qui sigui després. Aquest és l’objectiu, compartit a més per una amplíssima majoria de catalans. I perfectament constitucional, tot sigui dit.

Nosaltres som els que diem que mentre estem gestionant, en paral·lel ens hem d’estar preparant. És el que estem fent al Consell de la República. No ens quedarem bloquejats. Penso reunir tot l’independentisme per construir una estratègia en qualsevol dels escenaris. També el d’un no-acord amb Espanya.I això no pot esperar al moment que sapiguem que no hi ha aquest acord. Ha d’anar paral·lel, ens hem de preparar, perquè avui tenim un coneixement que no teníem el 2017, de les nostres febleses i fortaleses i del nostre adversari, i ho hem d’aprofitar, no ens podem adormir. El mentrestant del dia a dia no ens menjarà preparar el camí cap a la independència.

Sí, però jo diria que això ja ho hem fet prou, sincerament. Ens hem autoflagel·lat tant, ens hem psicoanalitzat tant, hem donat tantes explicacions que crec que, també, ens hem d’agafar a allò que vam fer bé. Vam fer una cosa colossal que es diu l’1 d’octubre. Va saccssejar el món l’1 d’octubre a part d’Espanya. Som capaços de fer-ho. Sí, és veritat, hi ha coses que no hem fet bé i n’hem parlat. I si convé, ens tornarem a flagel·lar una altra vegada. Però, per aquest camí, amb aquesta moral de derrota, no anirem enlloc. Hem d’aixecar el cap. Hem de tenir moral de victòria, perquè podem guanyar. Hem de remobilitzar-nos. Hem de tenir més autoestima. Caram, que això d’anar amb el cap cot al cop pel carrer com si fóssim culpables de ves a saber què quan no som culpables de res, som víctimes de la repressió. I tenim dret a la independència, és un dret democràtic. I que no ens facin creure que és una qüestió il·legítima, lletja i de somiatruïtes, quan és un dret democràtic. Tenim tot el dret del món a lluitar-hi. Per tant, revisió crítica la que calgui ara també m’agradaria sentir autocrítica a la part contrària, que no l’he vista per enlloc. La de l’Estat. Tenim aquí una pulsió a Catalunya de anar-nos dividint i demanar-nos explicacions mútuament, però els nostres adversaris no fan res a tot això. Ells tiren la piconadora i estan tots encantats anant a darrere. Per tant, una mica de moral de victòria i de ganes d’anar a la trinxera de defensar la posició. I és el que em fet durant més sis anys a l’exili, on hi ha hagut moments de tot, però ni un sol dia no hem deixat d’anar a la trinxera. Abans hi érem una mica sols, és veritat, però sempre ens hi hem trobat. I quan les oportunitats han passat per davant, ens han trobat allà i les hem pogut agafar. I ara estem davant d’una d’aquestes oportunitats.

Crec que n’hi ha una més que en les de fa tres anys, perquè es presentava també el PDeCAT, que va treure’ns 77.000 vots i va tenir exactament 0 diputats, però va impedir una cosa molt important, que és que Junts guanyés les eleccions i liderés l’independentisme. Curiosament, persones que donaven suport al PDeCAT en aquell moment ara són els padrins de la candidatura d’ERC, com el senyor Mas-Colell.

No, perquè ja he vist tants posicionaments... És a dir, que l’autor intel·lectual i executor material de les retallades sigui el padrí d’ERC sí que és sorprenent. Però no tant pel senyor Mas-Colell, sinó pel que es deixa apadrinar pel que va ser l’autor intel·lectual i executor material de les retallades i que va convèncer el president Mas d’una cosa de la qual no l’hauria d’haver convençut mai. Dit això, em sap greu que hi hagi divisió, sí. Crec que es perdran vots, ho dic honestament. És el moment de concentrar al màxim els vots en aquella força que té capacitat de confrontació real amb l’Estat. A qui més tem l’Estat som nosaltres. Jo surto a tots els dossiers, querelles o causes. I quina casualitat que els altres no hi surten. Potser l’Estat ja està identificant clarament qui no vol de president de la Generalitat. Seria molt trist que per un grapat de vots ens quedéssim a les portes d’ una majoria que pugui liderar un nou començament.

El que tenim és un problema gravíssim amb la llengua catalana. És una emergència nacional. I els llums d’alarma s’havien encès fa molt de temps ja. I nosaltres ja ho havíem advertit. I aquests llums d’alarma, el govern no els ha atès. Per tant això va molt més enllà de la immersió, que és una bona metodologia per a la cohesió social. No ens podem permetre que hi hagi bosses al país que ignorin el català completament. Si això passa no és culpa del model, és culpa de l’aplicació del model. I no s’aplica. I és evident que no es fa respectar la llengua catalana, començant per alguns mitjans públics i actors públics. I aquí necessitarem polítiques desacomplexadesPer això també volem gestionar la immigració. Perquè si no ens posem a salvar la llengua catalana entre tots, no hi serem a temps. Hi haurà un punt que no hi serem a temps. I no li podem carregar la responsabilitats als mestres, només. El que no pot ser és que allò que es fa a l’escola es desfaci al carrer, o mirant un mitjà de comunicació públic o sentint a un líder independentista al Congrés dels Diputats que, podent parlar en català, utilitza una altra llengua.La llengua catalana s’ha de protegir en un moment especialment delicat, i el problema no és la immersió. És més, jo defenso que metodologicament, la immersió com a concepte de poesia social, és importantíssim. No podem permetre que hi hagi parts del país que no tinguin cap contacte amb el català per tal d’assegurar que unes altres parts el tinguin només en català. Això seria una fractura social que de debò no ens podem permetre.Això no vol dir que no hem de ser molt crítics en com s’aplica la inmersió i hem de ser molt exigents amb la inspecció i amb els centres que no l’apliquen. I n’hem de ser. No podem mirar cap a l’altre costat. Però el problema no és la metodologia. Crec que la metodologia precisament és una alternativa molt vàlida.

Els governs, perquè no vull eludir responsabilitats.

No per part meva ni per part nostra. Però és cert que hi ha hagut un corrent que no és d’ara, equivocadíssim, d’un determinat independentisme que ha pensat, erròniament, que rebaixant l’exigència lingüística podia créixer electoralment. I això ho paguem caríssim. Perquè, al final, la situació del català a dia d’avui està en situació de cures intensives. I hi ha d’haver un govern que deixi de mirar cap a un altre costat i que s’hi posi amb convicció.

Amb qui sigui. Jo estic disposat a veure’m amb qui sigui, naturalment començant pel president del que serà l’altre partit important de l’independentisme, per no només recosir, sinó per aprofitar aquest nou començament i per participar d’aquesta refundació de tantes coses que tenim pendents en aquest país. I ho faré assumint la meva responsabilitat de liderar-ho.

Crec que en la conversa han sortit moltes coses que afecten el dia a dia els catalans. A tots aquests els diria que s’esperin a veure el programa electoral i veuran que tenim propostes més contundents, més disruptives i més potents que els nostres competidors. Però no entrarem en una subhasta, de dir allà on tu poses aquest percentatge jo li posaré aquest altre. Això no ho farem. No va d’això, aquestes eleccions no van d’això. Això no són les eleccions per una gestoria. Ja sé que el senyor Illa, i algú altre, té molt d’interès simplement a parlar de la gestoria. Som una nació i tenim la nació a les nostres mans. I se’ns pot quedar a les mans si no reaccionem. I jo tinc ganes de parlar d’això. Tenim un equip de gent solvent per afrontar els reptes del dia a dia. Des de la mateixa número dos, Anna Navarro, que ha fet un pas espectacular, i que portarà tot el seu coneixement, experiència i visió internacional. per potenciar el que ha de ser un dels eixos de creixement de futur d’aquest país, que és la indústria d’alt valor afegit, que és on es poden crear llocs de treball ben pagats pels nostres joves que formem a les nostres universitats, i que alguns d’ells estan mirant de marxar perquè no tenen oportunitats. Per mi, parlar del dia és això, és això, i d’això crec que podrem posar propostes a la societat catalana, però des d’aquest paradigma. Ens hem de repensar de nou, hem de recomençar, perquè no en va l’administració és un laberint burocràtic asfixiant. Avui dia la burocràcia és un problema gravíssim. Estem marejant tant la gent que es desanima, es desanimen les empreses o la gent que necessita una subvenció per accedir a la dependència. Estem inhibint l’activitat econòmica i social per culpa de la paparessa i procediments absurds on condemnem els nostres funcionaris a viure atrapats en una teranyina de normatives i procediments absurds, que fan perdre temps, diners i oportunitats. I ja n’hi ha prou d’això. I hem de passar de l’administració que diu d’entrada no, a la que diu d’entrada sí. I això ho hem de fer en aquest mandat, i hem de fer-ho molt ràpid. Perquè interessa parlar d’aquestes coses. Em faràs molt de que digui que hi hagi un xec per pagar nosequè, D’acord, sí, molt bé, però tu saps què val la gestió d’aquell xec en aquesta administració tan burocràtica? Estàs desanimant els pares i mares de cobrar certes coses perquè és com un laberint. Comencem per la base, per la reforma profunda del sistema d’administració. A més a més, cal tenir en compte que els 3-10 anys es julia el 50% dels serveis públics d’aquest país. El mateix passa amb educació, salut o serveis socials. Estem parlant de la Catalunya dels 8 milions, però algú va pensar quins serveis socials necessitava aquesta gent? quins metges? trens?. I alhora hi ha algú que frívolament juga amb la Catalunya dels 10 milions. Ja sabem quina mobilitat necessitarem? en quins pisos posarem la gent a viure, si en falten 15.000 cada any? Si la gent no té possibilitats de tenir ni de comprar un pis ni d’un pis de lloguer. Aquestes coses són les que per mis són el dia a dia. Si ens referim a la gestoria, miri, vagi al col·legi de gestors, que ho farem molt més bé que tots nosaltres. Jo crec que els catalans els hem de proposar una altra cosa, simplement, que fer una gran gestoria.

La meva experiència diu que no puc descartar mai res. No seria una bona notícia per al país, perquè fins i tot si hi ha una majoria simple, però prou sòlida, hem de poder intentar governar. S’ha governat Catalunya amb un grup parlamentari amb 33 diputats i crec que l’independentisme sumarà bastant més que això, i si no tenim majoria ens hi acostarem molt. No podem perdre l’oportunitat.

Són coses diferents. Jo faré política sempre, com a militant de base, com a expresident, al lloc on em pertoca. El que dic és que jo no maldaré perquè em nomenin senador autonòmic, ni buscaré un lloc en un consell d’administració d’una empresa pública o escalfaré cadira en un Parlament per intentar cobrar la nòmina a final de mes. No ho faré, per dignitat de la institució. Perquè a Catalunya hi ha una cosa que es diu l’estatut dels expresidents, que ja permet tenir les condicions per poder tenir una activitat política no en primera línia. Ningú entendria que jo em quedés allà a controlar el govern. I em sembla que tothom entendrà que tinc dret, també, a poder orientar la meva vida si la voluntat dels catalans és que el president sigui un altre, és evident. Jo ja he fet tot el que he pogut. He posat anys i risc, coneixement, determinació, però la decisió no és meva. I la decisió sempre serà democràtica. I el president que surti del Parlament de Catalunya sempre serà un president legítim. Però crec que cloure l’etapa d’exili amb la possibilitat de poder retornar a la institució que va ser il·legalment i il·lícitament decapitada pel govern espanyol, és una oportunitat que no ens podem deixar perdre. És un bon començament per a aquesta nova etapa.