En cinema se’n parla especialment poc. Primer, perquè crec que és una decisió que fonamentalment ha recaigut en les dones i fins ara hi havia molt poques dones directores en el cinema espanyol. Ja sabem que això ha canviat en els últims anys, però històricament no havia estat així. Era un tema que no preocupava especialment els homes directors. I després, segurament, per a les poques dones que dirigien fa uns anys, la no maternitat era un tema tabú, que no es tractava tan obertament, es qüestionava menys que ara, i això també ha fet que no sigui un subjecte central de les seves pel·lícules.

Jo volia, primer, que Mamífera no fos una pel·lícula d’un model de dona contra un altre. Partint d’aquesta base, volia explicar que tant la maternitat com la no maternitat, en el sistema en què vivim, poden ser opressores. A les mares se’ls exigeix avui en dia una perfecció absoluta, una maternitat exhaustiva, i sempre han de ser perfectes i estar de bon humor, i a les no mares se’ns ha encasellat amb molts clixés també domesticadors: l’amargada que odia els nens, la que té 15 gats o, en el millor dels casos, la dona que té una feina tan important que se li perdona no tenir fills. Jo crec que hi ha opressió a les dues bandes, i per tant per a mi no era una lluita d’una contra l’altra, sinó més aviat d’aquest sistema que d’alguna manera elimina les voluntats pròpies i individualitzades de les dones que prenen aquesta decisió. La maternitat no és un instint, és una decisió i un desig. I és des d’aquí des d’on la vull tractar. M’interessava mostrar que les dones que hi ha al voltant de la Lola exerceixen una maternitat diferent segons el seu codi postal. Avui en dia, amb les xarxes socials, els models de perfecció absoluta encara s’estenen més que abans, i semblen més accessibles. I penso que és important treure aquesta exigència de les dones que són mares, perquè no pots complir aquesta maternitat en segons quin lloc visquis. Per a mi era important que hi hagués aquesta varietat, aquesta idea que és un sistema que d’alguna manera en les dues opcions intenta domesticar i no és una cosa d’un model contra l’altre.

Jo penso que sí. A poc a poc anem sent més lliures. Ara crec que es comença a desmuntar una miqueta, però hem viscut una època Instagram en què ens hem cregut que existien aquestes persones que sempre eren felices, tenien vides perfectes i ho feien tot bé. I hem arribat a tenir aquesta exigència a sobre. Però això a poc a poc es va desmuntant. Jo crec que hi ha pressions històriques que són transversals en totes les cultures, i la maternitat n’és una.

Perquè és molt important per al sistema, per moltes raons. Te’n dic dues. La maternitat al seu moment era una forma de col·locar la dona a l’àmbit domèstic i treure-la de l’esfera pública. La maternitat també és una forma de crear persones que formaran part d’un sistema, que consumiran... Se’ns posa un pes, una argumentació totalment fal·laç, a sobre: ens estem quedant sense població. Com si les dones fossin motlles que fiques al forn i en treus fills, perquè així es pagaran les pensions en el futur. La maternitat ha estat un tema molt transcendental i segueix havent-hi molta pressió perquè convé.

Sí, el títol té a veure amb això. És un denominador comú que tenim totes. Les mamíferes tenim una potencialitat, que és tenir fills, però no tenim un instint de tenir fills. S’ha de fer molta pedagogia i separar-ho. Un instint és una cosa involuntària que tens a dins. La maternitat no ho és. Si fos un instint, no podria ser programada, estaríem parint cada nou mesos de manera incontrolable... El títol de Mamífera tenia a veure amb això, mamíferes ho som totes, és una potencialitat. Tu no ets menys dona per no voler tenir un fill. Això té a veure amb el que li passa a la Lola, es pregunta si té algun problema, algun trauma, perquè se’ns ha fet associar tant la maternitat a un instint que si no el tens penses que alguna cosa falla biològicament. Fins que pots desmuntar aquesta idea i t’adones que això no és real, pot fer molt de mal.

Sí, tenia clar que jo volia que Mamífera fos una pel·lícula lluminosa, tot i que tingués a dins de l’estructura un tema transcendental i seriós com és l’avortament. Jo no volia que fos un drama ni un melodrama, perquè crec que una de les coses que fan més mal quan una dona vol avortar no és el fet en si, sinó la consideració social que hi ha, i com està estigmatitzat, sempre visualitzat des de la foscor, des d’un lloc molt dramàtic. Jo volia treure això del joc, perquè penso que no ha de ser així. No volia que fos un melodrama en cap moment.

La seqüència del ginecòleg és una de les seqüències amb les quals més persones m’han dit que s’identifiquen. Totes hem passat per haver d’estar a la consulta amb algú que, bàsicament, et tracta com un ninot, per a qui ets un número, amb aquesta fredor i invasió del cos quan estàs en un moment de vulnerabilitat absoluta. A més a més, nosaltres vam treballar amb l’hospital Vall d’Hebron, vam voler contrastar aquesta escena, volíem saber què n’opinaven, i la resposta va ser que, malauradament, encara hi ha molt personal que treballa així. Els tres dies de reflexió estaven vigents abans de la llei de sí és sí, que els va eliminar, i bàsicament era una llei que era totalment paternalista. Quan demanaves una intervenció de l’avortament voluntari, et donaven un copet a l’esquerra i et deien: “Pensa-t’ho bé!”