Dimecres, Pedro Sánchez, l’home darrere el càrrec, va publicar, al seu compte de Twitter una carta adreçada als ciutadans del seu “estimat país”. El canal ja fa entendre que volia ser quelcom “personal” i no “institucional”. Ens volia fer saber, com en una tragèdia grega, que té un dilema i no en sap la solució: “Val la pena tot això?”

Per fer-nos-ho entendre, l’heroi tràgic i solitari es desdobla i, com Janus bifront, ens ofereix dues cares seves. D’una banda, la personal, la del marit de la dona de qui reconeix (“amb rubor”) estar pregonament enamorat, aquell que lluita amb ella per restaurar-ne l’honorabilitat i per defensar la seva vida familiar. Algú que vol treballar amb la raó, la veritat i l’educació. I que ens demana que comprenguem que necessita parar i reflexionar per poder prendre una decisió.

De l’altra, la pública, la del polític fins al moll de l’os, que es defineix a si mateix com el representant d’una opció política progressista (evita el terme “esquerra”), l’adversari que volen “deshumanitzar” mitjançant denúncies falses i escandaloses. El president que té tres milions de vots darrere i que cerca l’avenç econòmic, la justícia social i la regeneració democràtica.

Tanmateix, qui domina, finalment, el relat, detallat i cronològic, massa per al format d’una senzilla carta, és l’home públic. Un relat dramàtic, en el sentit escènic i teatral, en què tenim dos grans antagonistes: els “conservadors” i els “progressistes”. En el primer bloc, hi inclou la galàxia digital dretana i ultradretana, les bateries mediàtiques i demoscòpiques conservadores, i, com a col·laboradors necessaris, els senyors Feijóo i Abascal (sempre esmentats com un tot indestriable). Cap esment al poder judicial.

En el segon bloc, en canvi, juntament amb ell, que té un compromís polític amb el servei públic, hi posa l’Espanya progressista, representada pel govern de coalició i els milions de vots.

Aquests dos blocs entren en conflicte, amb una dinàmica destructiva del primer, que insulta, desqualifica, instrumentalitza el Senat i judicialitza com pot l’acció i l’entorn de l’adversari. Per ell, tot aquest daltabaix li serveix per amagar la manca de projecte polític i la corrupció. Mentre que els del segon guanyen, reiteradament i sense trencar-se, les diferents escomeses.

L’home de les dues cares ens planteja, doncs, una pregunta de doble tall. Val la pena que el marit Pedro Sánchez aguanti aquests atacs grollers? Però també: Val la pena que ho faci el president del govern d’una democràcia? I, a més, si elevem una mica més la perspectiva encara podem interpretar, com a ciutadans: Val la pena aguantar tot aquest espectacle tràgic? Podrà la democràcia aguantar “tot això”?