“Però i si algun dia haguéssim de marxar? Igual que el 1915... Ens n’aniríem igual que els nostres avantpassats, sense saber cap a on anem, pels mateixos camins que van recórrer, suportant el dolor, patint l’angoixa. Amb aquest mateix lament, deixaríem la nostra pàtria. I aniríem no allà on ens guiessin els cors, sinó allà on ens portés el nostre aliment –on sigui que hagi de ser–”, escrivia Hrant Dink abans de ser assassinat prop de la seu d’Agos, el primer diari turcoarmeni. Agos tenia la voluntat d’apropar les dues comunitats, servir d’altaveu als armenis i d’aparador de la seva cultura als turcs.

Hrant Dink, periodista i membre de la minoria armènia a Turquia, va ser denunciat fins a quatre vegades per les autoritats turques per haver vulnerat l’article 301 de la Constitució turca, acusat d’“insultar la turquicitat”. L’última va ser per unes paraules en una entrevista amb Reuters el juliol del 2006, en què va declarar: “És clar que dic que és un genocidi, perquè les seves conseqüències mostren que és cert i l’etiqueten així. Veiem que les persones que havien viscut en aquesta terra durant 4.000 anys van ser exterminades per aquests esdeveniments.”

El cas, però, no es va arribar a tancar perquè el 19 de gener del 2007 Dink va ser assassinat davant la redacció d’Agos a mans d’un ultranacionalista turc. El 2010, el Tribunal Europeu dels Drets Humans va decretar que els tribunals turcs havien violat la llibertat d’expressió del periodista. Se l’havia acusat de denigració, mentre que el problema real era que Dink criticava la negació de les institucions estatals a definir els esdeveniments del 1915 com a genocidi. A Turquia, la població armènia va passar de ser el 7% el 1914 al 0,5% el 1927.

Fa més de cent anys de les matances de la comunitat armènia i continua sent un tema tabú per a les institucions turques. Són 34 els estats que reconeixen oficialment els esdeveniments del 1915 com a genocidi. L’últim a oficialitzar-ho va ser Mèxic, el febrer del 2023. La polèmica més recent va ser la declaració de Joe Biden, president dels Estats Units, el 24 d’abril del 2021, dia que es commemora el genocidi armeni i que coincideix amb la data d’inici, que va dir: “Mentre reflexionem sobre el genocidi armeni, renovem la nostra promesa de romandre vigilants contra la influència corrosiva de l’odi en totes les seves formes.” Recep Tayyip Erdogan no va trigar a criticar Biden i a denunciar que la seva declaració “no té base” i és perjudicial per als vincles bilaterals. El papa Francesc també va protagonitzar unes declaracions el 2016, durant una missa en què assistien autoritats armènies: “El dels armenis va ser el primer genocidi del segle XX.” Com a resposta, el ministre d’Afers Estrangers del moment, Mevlut Cavusoglu, va anunciar: “La declaració del papa, lluny de la realitat jurídica i històrica, no es pot acceptar.”

El 2014, per primer cop Erdogan va oferir el condol als nets dels armenis que van morir. Turquia accepta ara que un gran nombre d’armenis i turcs van morir mentre les forces otomanes lluitaven contra la Rússia del tsar, però nega que hi hagués una política de genocidi i hi afegeix que el terme genocidi no estava definit legalment en aquell moment. La setmana passada, el mitjà turc Bianet va publicar que aquest any l’Oficina Governamental d’Istanbul va prohibir la commemoració pública del genocidi per tercer any consecutiu. La negació és present també a les escoles armènies, que tot i ensenyar la llengua i la cultura de la comunitat, estan vinculades al Ministeri d’Educació turc, i imposen la negació del genocidi tal com ho fan les escoles turques. La Talia, 25 anys, és membre de la comunitat. Durant la guarderia va anar a una escola armènia, encara que després va continuar la formació en una de turca. Defensa que als centres educatius continuï sent un tema tabú: “El genocidi és molt dolorós per a tots els armenis, jo no em sento còmoda parlant-ne. No crec que sigui un tipus de tema que s’hagi de treure a l’escola; no és necessari. És històric i penso que no hem de parlar una vegada i una altra del que va passar. Això no vol dir que ho hàgim d’oblidar, però hem de deixar aquest tema de banda per continuar.” Molts armenis es refugien en la invisibilització, relegant la seva cultura a l’àmbit privat. Hira Kaynar, autora de l’estudi La construcció commemorativa del genocidi armeni en un context de negació, assenyala que, tot i que el sistema judicial reconeix els drets de les minories, no existeixen en realitat. A més, destaca la conversió a l’islam de membres de la comunitat. En aquest sentit, l’Associació d’Armenis de Dersim –en turc, Tunceli, província ubicada al centre-est de Turquia– calcula que hi ha entre 200.000 i 500.000 armenis al país turquificats o kurdificats. La reivindicació del genocidi armeni a Turquia recau en algunes organitzacions de la societat civil i en alguns partits d’esquerra turcs, que elaboren informes i organitzen campanyes o jornades commemoratives. La comunitat internacional, però, té més marge d’acció. Anualment, el dia 24 d’abril les diàspores es troben a les esglésies per recordar el genocidi i se celebren actes públics arreu. A França, el 2001, el Comitè de Defensa de la Causa Armènia va elaborar una llei que reconeixia el genocidi armeni del 1915, i una altra que en castigava la negació. El Consell Constitucional francès, però, no ha autoritzat mai penalitzar la negació del genocidi armeni.