En primer lloc, cal dir que Mandela és qui posa Sud-àfrica al mapamundi. És la figura més coneguda i destacada que ha sortit mai del país. I, d’altra banda, és una figura colossal perquè va ser el llibertador de Sud-àfrica, el que va posar fi a l’apartheid i va establir la democràcia amb el suport, és clar, de milions de persones de dins i fora del país. Però ell va ser, com diuen als Estats Units de George Washington, la figura imprescindible. Sense ell, en lloc d’una transició pacífica de l’apartheid a la democràcia, tot plegat hauria acabat probablement en una guerra civil. Mandela va aconseguir transformar els sentiments naturals de ressentiment, odi i venjança de l’apartheid en sentiments de pau i reconciliació.

Sí, i sense el qual no s’hauria pogut vendre als blancs en general i a l’aparell de govern blanc la idea d’una transició que, al final, va ser una entrega voluntària del poder. No és que la resta del seu partit, el Congrés Nacional Africà, discrepés de les seves idees, però ell en va ser el gran venedor. I això és el que és un polític: un polític ven idees. I en aquest aspecte, va ser un geni. Jo sempre dic, encara que sembli una mica frívol, que Mandela és a la política, a la persuasió, el que Mozart a la música o Messi al futbol.

Sí, ha tingut una enorme influència. He seguit bastant de prop els processos de pau que s’han desenvolupat a Irlanda del Nord i a Colòmbia. Conec molt bé diversos protagonistes d’aquests processos i puc assegurar que, en els dos casos, han après moltíssim de Mandela i que el cas sud-africà de transició cap a la pau va ser un model. Va ser el primer gran exemple de revolució pacífica negociada després del final de la guerra freda.

La grandesa de Mandela es basa en la seva capacitat d’arribar al cor de les persones. Se’l recorda com un líder colossal –com ho va ser Lincoln– per haver apel·lat al millor de l’ésser humà, tant entre la seva gent com entre els rivals. I allò més gran de Mandela com a polític va ser guanyar-se els enemics, exmilitars de l’extrema dreta, racistes, que va convertir i que el seguien com els deixebles de Jesús. Això és enorme, i molt inusual. I, lamentablement, ara que el món necessita líders així, no n’hi ha. De la mateixa manera que no apareixen Mozarts cada dia, tampoc Mandeles.

En aquest terreny, diria que sí. Per començar, hi havia totes les condicions per a una guerra civil atroç. I no va passar. Trenta anys després, Sud-àfrica és un país en pau, no hi ha el fenomen de violència racial. El primer llegat de Mandela, doncs, és que hi ha pau. Ell mateix m’ho va dir l’últim cop que ens vam veure, uns dos anys abans que morís: “Mira, tenim la pau, tenim la pau!” Sud-àfrica continua sent una democràcia i té un sistema de justícia que continua sent exemplar.

Quan jo vivia a Sud-àfrica, just abans de la democràcia, era gairebé inconcebible veure una dona negra conduir un cotxe. Ara això és d’allò més banal. I el concepte de classe mitjana negra era un absurd, i ara hi ha entre 8 i 10 milions de negres que es poden definir com a classe mitjana, amb les seves cases, cotxes... Hi ha hagut avenços, però molt pocs en l’àmbit econòmic per a la gran massa de gent pobra, que en la seva enorme majoria és negra. I això es deu als successius governs del Congrés Nacional Africà, el partit de Mandela, que han estat ineptes o espectacularment corruptes, en alguns casos. I l’espectacular corrupció porta a l’espectacular ineptitud en la gestió del país.

El Congrés Nacional Africà guanyarà les eleccions, tindrà més vots que ningú per una qüestió, simplement, d’inèrcia. Però hi ha diferents partits. No tinc la bola de vidre, però, si guanyen pels pèls, amb sort s’espavilaran i el president [Cyril] Ramaphosa es podrà imposar sobre els corruptes i els cínics del partit i començar a capgirar la situació.

Jo recordo una amiga política molt important, molt coneguda a Sud-àfrica, que, als anys vuitanta, deia que el pitjor de l’apartheid no era que els negres no poguessin votar, no era la segregació residencial. El pitjor era que el govern de l’apartheid, blanc, imposava deliberadament una educació inferior als negres en el sistema educatiu públic perquè no competissin amb els blancs en el mercat laboral. Doncs bé, avui el sistema d’educació públic per als negres és pitjor que en temps de l’apartheid. I aquesta és una dada bastant indicativa, devastadorament indicativa.