Hom ha volgut justificar l’OPA hostil en la necessitat de crear un gran campió bancari a la UE, tot esperant la tan delerada unió bancària. Tanmateix, no és clar que la creació de megagrups bancaris esvaeixi els riscos sistèmics: fa poc més d’un any, les sotragades sofertes per Credit Suisse o Deutsche Bank ens ensenyaven que gegantisme no ha de ser necessàriament sinònim de fortalesa als balanços.

D’altra banda, en lògica de pur mercat, la constitució d’un oligopoli a tres, amb el benentès que, com es diu a les escoles de negocis, els bancs són el sistema sanguini de l’activitat econòmica, pot ser un gran entrebanc perquè el finançament flueixi adequadament a les empreses. Hem de recordar com l’oligopoli, que en aquest temps d’alta inflació s’ha mantingut a cinc o vuit bandes, segons com es vulgui mirar, s’ha traduït en un clar càstig a l’estalviador, que ha vist com no se li apujava la remuneració dels dipòsits, cosa que sí que s’esdevenia a la resta d’Europa.

No menys important pot ser, arran d’aquest de moment intent d’absorció, la desnaturalització d’una entitat que, tot i haver deslocalitzat la seu, segueix interpretant l’economia catalana des del punt de vista del país. BBVA, com ja va passar amb Caixa Catalunya, probablement anirà escombrant la marca Sabadell, entitat nascuda el 1881, expressió i impuls alhora de l’esperit emprenedor del país.

La desaparició d’oficines, amb la consegüent pèrdua massiva de llocs de treball, pot contribuir un xic més a la precarització laboral en el sector, que ja ha viscut diversos episodis dolorosos en els darrers anys, i que malauradament s’ha traduït en la degradació del servei a qui ha de ser al centre de tot, el client.