No em sonava que la idea fos exactament la de fer un disc, però, llegint el llibre, m’he adonat que, segurament, ell la tenia, aquesta idea. Sigui com sigui vam connectar moltíssim, fent Els pirates. Abans de cada funció sempre trobàvem un moment per fer un cafè i parlar d’Elvis Costello, Stevie Wonder... Un dia em van proposar del C.A.T. fer un espectacle amb algú d’un món diferent i vaig pensar en ell, però va morir poc abans del primer concert. Me’n vaig assabentar quan un periodista de Catalunya Ràdio m’ho va comunicar quan vaig arribar a l’emissora a fer una entrevista per promocionar-lo, de fet. Imagina-t’ho, doncs: arribes a una ràdio per parlar d’un espectacle que has fet amb un músic i, allà, et diuen que aquest músic s’acaba de morir. És de les coses més bèsties que he viscut...

Volia fer una fotografia del lloc on visc i tal com veig el món, ja que, com a artista, em sento amb l’obligació de reflectir-ho. Vaig agafar com a metàfora un edifici, dedicant una cançó a cada pis. Són històries d’incomunicació, solitud, por… però també de comprensió, amabilitat, empatia, amor... Hem arribat a un punt en què dir “bon dia” al veí quasi s’ha convertit en un acte heroic. Sembla que aquests detalls hagin passat a la història, però jo els reivindico…

Sí, d’entrava han desaparegut els porters, que eren clau per fomentar sinergies entre veïns. Ara, en canvi, ni tan sols saps qui és el president d’escala. Tot allò et duia a un món amb més empatia. Vaig voler que en Francisco Ibáñez em fes els dibuixos de la portada i el llibret, ja que en tot plegat hi havia un paral·lelisme molt clar amb la Rue del Percebe. Em va dir que ho faria encantat, però que abans havia d’entregar una feina per a Bruguera. I es va morir. Finalment d’això se n’ha encarregat en Juan Millares, que va captar la idea perfectament bé!

Bé, els mòbils ens han dut coses boníssimes, però també estan fent molt mal... Recordo una entrevista dels anys vuitanta a Mikis Theodorakis, que no només era un gran músic sinó un gran pensador, que advertia que els avenços tecnològics algun dia ens farien esclaus. I aquí estem, em temo. Això de l’scrolling [l’acció que es fa en una pantalla d’anar desplaçant textos, fotografies, vídeos, piulades...] desemboca en moltes frustracions, depressions... Hem de tenir clar, però, que existeix l’amor, l’empatia, i que cal buscar-ho, això, en les relacions.

És que a Barcelona és on he viscut tota la vida i d’on trec les vivències. És una ciutat que m’estimo moltíssim. Crec molt en una ciutat verda, defenso les superilles, però estem en un moment molt perillós, ja que tinc la sensació que la ciutat es troba una mica en terreny de ningú. No és una ciutat per a vianants però tampoc per a bicis ni per als cotxes. Estem en un moment de transició cap a no sé gaire on, i caldria resoldre-ho el més aviat possible.

Sí, volia endurir el meu llenguatge. La comunitat no és un disc tant de rock, però té una línia continuista. Hi ha els instruments propis del rock –baix, bateria, teclats i guitarra–, però també la singularitat del llaüt o el busuqui. Crec, en resum, que té més profunditat, ja que he procurat, aquesta vegada, no fer de guitar hero i centrar-me a comunicar un missatge.

És que, per a mi, la música sempre ha estat un tot! I centrar-se en un únic estil significaria un sacrifici. Per expressar coses diferents necessito estils diferents. Trobo que està molt bé això que es diu d’haver “trobat el teu propi llenguatge”, però a mi em fascinen artistes com Quincy Jones o Miles Davis, que sempre han reivindicat aquesta llibertat artística. Sé que, aquí, aquestes coses, els programadors de concerts, per exemple, les penalitzen, però per mi és una mostra de sinceritat en el que fas. La música, quan l’escoltes, ha de saber transmetre que no és cap impostura.