L’impacte més acusat ha estat per al Regne Unit. És veritat que la UE ha perdut un estat membre fort, un pilar econòmic i també de la identitat europea, una expertesa de comissaris, eurodiputats... També es pot dir que Europa ha perdut part d’aquesta relació privilegiada que tenia amb els EUA gràcies al Regne Unit. Però, en l’àmbit informal, les xarxes de relacions es mantenen, l’intercanvi no es trenca. S’ha produït una ruptura institucional, però no social o humana. Des del punt de vista econòmic, sí que deixen de percebre’s els ingressos que el Regne Unit aportava al pressupost de la UE, però, alhora, deixa d’haver-hi les despeses i ajuts cap a aquest país.

Crec que el que és important per a la UE és que es manté el mercat únic: les empreses, el comerç continuen circulant lliurement dins del marc comunitari. El Regne Unit, en canvi, hi ha perdut més, ha hagut de renegociar, per exemple, molts acords comercials. Sap greu pels que havien votat quedar-se a la UE i fa ràbia, també, perquè, des que van entrar en vigor els acords de desconnexió de la UE, hi ha hagut una inversió en les tendències i ha crescut el nombre de persones que creuen que va ser un error marxar. Al final –i això és un element que m’agradaria introduir–, pensem que totes les decisions es prenen racionalment, però hi ha un element emocional, subjectiu, que també hi pesa.

L’hem volgut ignorar durant molt de temps, i penso que l’hem de tenir en compte. Perquè, en l’actual context europeu de moviments populistes i d’extrema dreta, s’està apel·lant a aquests discursos de la por, de la inseguretat, del desafiament a la identitat pròpia, a la manera de fer..., i aquesta polarització, aquesta valoració de l’homogeneïtat, alimentada per les xarxes socials i l’encapsulament dels discursos, es va exacerbant.

Crec que el Brexit ha estat bastant dissuasiu, i que preval la idea que és millor ser a dins que a fora. Ho veiem en les enquestes de l’Eurostat i del Parlament Europeu, que indiquen que una àmplia majoria dels ciutadans europeus veuen la pertinença a la UE com una cosa positiva. O sigui, que el suport popular hi és, i el polític, també. Penso que un discurs o una proposta política que propugnés algun tipus d’exit no prosperaria.

Hi és, però també l’experiència de Polònia i Hongria, que han vist com el fet de deixar d’aplicar alguns elements de l’estat de dret no els ha beneficiat, perquè se’ls han congelat uns fons europeus difícils d’obtenir.

Jo penso que no. Sí que és cert que, en el context mundial, hi ha una lluita per constituir-se en grans blocs i la UE també intenta crear el seu en contraposició amb els EUA, la Xina, Rússia... Seria interessant que la UE pogués articular un discurs pròpiament europeu que reivindiqués la diversitat interna, la construcció d’un projecte comú a còpia de compromisos. Que el valor que aportés a escala global fos, precisament, el de la diversitat, la solidaritat i la cooperació.

Cada estat té diferents tradicions, diferents històries de colonialisme, de col·laboració amb determinats països, com veiem ara amb la guerra d’Israel a Gaza. Llavors, és aquesta diversitat d’interessos en política exterior –a vegades contraposats– entre estats membres el que fa molt difícil articular una veu única europea.

Sí. De fet, estem molt cooptats per aquests moviments polaritzadors d’extrema dreta i populistes. Estem caient més en el discurs d’aquests moviments, que no pas articulant i projectant el propi discurs. I no hi ha les idees o les persones més capaces de tirar-les endavant. D’altra banda, estem en un context postmodern en què les jerarquies s’aplanen i les relacions són molt més horitzontals, per tant, tampoc hi ha aquest sentiment que necessitem líders. I jo diria, també, que estem en un context de cert desànim.

La crisi climàtica, els efectes de la pandèmia, la guerra... Hem adquirit un cert sentit de vulnerabilitat. Llavors hi ha aquestes reaccions de buscar seguretat, solucions ràpides i sense matisos als problemes complexos que tenim. És com una tempesta perfecta. Però, al final, hem de tenir en compte que aquestes visions tan catastrofistes tampoc porten enlloc. El que necessitem és construir i desenvolupar idees, visions, saber cap on volem anar.