Fa poc més d’una setmana, els resultats electorals provocaven una decisió insòlita, que no per això menys necessària, del diccionari polític; la dimissió. L’assumpció de responsabilitats pel fracàs a les urnes, en forma de dimissió i renúncia a tots el càrrecs.

La política, ja se sap, és poc donada a seguir criteris de rigor i mèrit, però cal reconèixer també aquelles decisions que la dignifiquen.

En el camp de la gestió empresarial, alguns que es fan dir experts van pel món proclamant que fracassar és fantàstic. Repeteixen, una vegada i una altra, la famosa frase de Thomas Edison dient que no havia fracassat cap vegada abans d’inventar la bombeta després de mil intents, sinó que havia descobert 999 maneres diferents de com no s’ha de fer una bombeta.

També hauràs sentit qui pregona que s’aprèn més dels error que dels èxits. O una de molt habitual en el món emprenedor “fracassa aviat i sovint”. De fet, hi ha moltes frases enganxoses sobre el fracàs. La majoria acaben amb un petit gir intel·ligent que fa que sembli que fracassar és una cosa bona. Realment és així? No entenc la fascinació d’alguns pel fracàs com a font de grans lliçons per aprendre.

No ens enganyem: fracassar professionalment fot. I fot molt. Com la majoria de nosaltres no som l’Edison, depenent del gruix de l’error, aquest ens pot decebre, emprenyar-nos, indignar-nos i fins i tot, acabar-nos doblegant, posant fi a la nostra carrera.

Ho he viscut. Els bons professionals existeixen perquè també han tingut mals moments. Per tant, no dic mai als meus clients, empresaris de tota mena, que el fracàs sigui bo, els dic que pot suposar un bon començament, sempre que es faci bé.

Fa anys, els llavors líders del gegant químic on treballava ens vam tancar en un monestir prop de Brussel·les per dissenyar el pla estratègic del grup, durant la reunió anual de directius. Aquest tipus de reunions acostumen a adobar-se de dinàmiques d’equip. En una d’aquestes, l’expert de torn ens va assignar una tasca: apropar-nos els uns als altres, estirar els braços ben amunt, somriure com si ho sentíssim de veritat i cridar; “Sí! Jo també he fracassat!!!”. Esperpèntic.

Ens van dir que això era per subratllar que havíem d’estar molt més oberts al fracàs dels equips. La gent flipava i, no és pas que no estiguéssim oberts a reconèixer errors i mostrar-nos vulnerables. No, aquest element del lideratge el teníem ben après. Però ningú s’ho creia per què, al cap i a la fi, érem el gegant de la química, anàvem pel món comprant altres grans grups industrials i quan se m’encarregava algun projecte, el meu cap em deia: “Josep Maria, no ho esguerris”. Per sort, les coses sempre sortien com era d’esperar, però no crec que al retorn d’una missió, aquell cap m’hagués tranquil·litzat mai dient-me que el fracàs és una cosa fantàstica.

Dit això, hi ha certa veritat en aquesta ironia. Vivim un temps on predominen els comportaments que només busquen salvar aquella part del cos on l’esquena perd el seu nom, conservar la cadira. No hi ha ni força de voluntat per fer res interessant, no sigui que pugui desagradar a algú.

Al cap i a la fi, si ets molt reticent a la idea de fracassar, si tens por a passar-te o a quedar-te curt, mai generaràs coses noves ni seràs capaç de crear un ambient de treball on la gent proposi canvis innovadors. Com la cançó de l’enfadós, facis el que facis, obtindràs el que ja tens.

Quina és, doncs, una bona manera d’abordar el fracàs?

1. Tenir l’actitud correcta. Sí, el fracàs fot. Molt. Agafa-t’ho com un nou començament.

2. Falla “en petites dosis”. Ningú té ganes o recursos pels grans desastres.

3. Fracassar fent alguna cosa malament és doblement dolent. Fer-ho el millor possible depèn de tu i del teu equip, i tots sabem si ho estem fent el millor possible o no.

I si no t’encaixa cap de les anteriors, dimiteix. Potser la feina que tenies assignada, no estava feta per tu.