Dos anys enrere, quan Suècia i Finlàndia van demanar l’ingrés exprés a l’OTAN, es va considerar que era una decisió estrictament militar i precipitada per la por de Rússia. La invasió d’Ucraïna va pesar més que la profitosa relació que, fins aleshores, havia mantingut, sobretot Finlàndia, amb Moscou. Els dos països nòrdics van abandonar el territori d’una neutralitat que a la pràctica era ja més aviat teòrica –al capdavall, estaven integrats en la defensa europea i se’ls considerava “associats” a l’OTAN– per esdevenir membres de ple dret. Una estratègia que convenia al conjunt de l’Aliança Atlàntica, ja que incorporaven uns exèrcits moderns, ben equipats i altament tecnificats al flanc est de l’OTAN. En el cas finlandès, això va implicar tancar, de fet, els 1.340 quilòmetres de frontera amb Rússia.

No és aquest, però, l’únic canvi que han viscut tots dos veïns del nord europeu els últims anys. La sol·licitud d’ingrés a l’OTAN la van formalitzar tant Estocolm com Hèlsinki a mitjan 2022, sota l’impacte de l’inici de la invasió i amb dos governs aleshores liderats per socialdemòcrates, la sueca Magdalena Andersson i la finlandesa Sanna Marin. Això va canviar per la via de les urnes i enmig del procés d’integració militar a l’OTAN. A la sueca Andersson la va succeir l’octubre d’aquell mateix any el conservador Ulf Kristersson; a la finlandesa Marin, un altre representant dels conservadors moderats, Petteri Orpo, el juny del 2023.

La socialdemocràcia sueca s’havia mantingut en les eleccions generals com a primera força, però el seu bloc esquerrà-ecologista va perdre la majoria necessària per continuar al poder. A Hèlsinki, Marin va perdre la primera posició en les legislatives del 2023 fins a quedar per sota dels conservadors i en empat tècnic amb la ultradreta.

El que es podria definir com a “nou model nòrdic” no és, però, fruit d’aquest relleu al poder entre dos partits establerts, sinó de com es van formar les majories respectives un cop es va descartar un nou govern sota lideratge socialdemòcrata. Els conservadors de Kristersson havien quedat en tercer lloc en les eleccions, però van aconseguir formar una coalició entre partits del centre i la dreta amb un element important: la ultradretana Demòcrates Sueca, liderada per l’histriònic Jimmie Akesson, actuaria com a aliada “externa”. La resta dels partits implicats en la negociació rebutjaven entrar en un govern amb els ultres. Havien quedat segons després dels socialdemòcrates i es percebia el perill d’un domini del trumpista Akesson en el següent govern.

A Hèlsinki, Orpo va descartar anar a una gran coalició amb els socialdemòcrates i va incorporar el també extremista partit dels Veritables Finlandesos a una aliança purament dretana. Els ultres finlandesos havien moderat una mica el seu perfil, cosa que els feia més assumibles per als altres aliats. La seva líder, Riikka Purra, és la segona al govern actual d’Hèlsinki i ministra de Finances.

El suec Kristersson s’ha hagut d’empassar successius escàndols procedents d’Akesson –l’últim dels quals, les campanyes de desinformació massiva procedents del seu partit gràcies a una fàbrica de trols–. De moment, no ha arribat la sang al riu. El finlandès Orpo té els ultres com a socis de govern i ha suportat unes quantes crisis també, però igualment sense arribar al cataclisme.

La constel·lació de govern sueca fa pensar que aquest podria ser també un model ampliable a escala europea. És a dir, la dels ultres com a aliats puntuals i externs, amb un notable grau de dependència per part de la coalició de govern però sense dominar directament les decisions polítiques.

Ara per ara, els sondejos de cara a les europees apunten a una clara victòria de la socialdemocràcia sueca, que fins i tot pujarà alguns punts respecte de les anteriors eleccions. Els ultres es mantenen com a segona força, mentre que el centrisme moderat de Kristersson continuarà en mínims.

A Finlàndia, es pronostica que la socialdemocràcia recuperarà el primer lloc perdut, mentre que els conservadors i els ultres es barallaran per la segona posició. A Dinamarca, un tercer país comunitari de l’òrbita nòrdica on els socialdemòcrates encara lideren el govern, també es preveu una nova victòria del partit de la primera ministra, Mette Frederiksen.

Amb l’ingrés a l’OTAN, Suècia i Finlàndia han deixat enrere els temps en què se’ls identificava amb una altra perifèria dins la família europea, la nòrdica. Tenen un protagonisme de màxima rellevància en matèria defensiva per qüestions geogràfiques i també un creixent grau d’influència política i econòmica. A aquests dos socis se’ls identificava ja amb alts nivells de progrés i benestar, però amb poc pes demogràfic en el conjunt de la UE –10,5 milions d’habitants a Suècia i 5,5 milions a Finlàndia.

De cop, Alemanya els dona un tracte oficiós de socis preferents, malgrat que tradicionalment i formalment aquesta consideració recau en França. Al canceller Olaf Scholz, un socialdemòcrata, se’l veu més còmode amb aquests socis nòrdics conservadors que amb el francès Emmanuel Macron. Tots els intents per reactivar l’eix París-Berlín han acabat amb escenografies d’harmonia poc convincents.

En les seves trobades bilaterals o com a convidat de l’última cimera a Estocolm del Consell Nòrdic –un format que completen Dinamarca, Islàndia i l’extracomunitària Noruega–, el líder alemany no se sent qüestionat en el seu compromís amb Ucraïna. Al contrari, Kíiv agraeix i destaca que Berlín és el segon contribuent a l’ajut militar a Ucraïna, només superat pel gran germà de l’atlantisme que són els Estats Units. A aquestes afinitats pel que fa a defensa, cooperació energètica i tecnològica s’hi afegeix una altra predisposició compartida: la por a l’endeutament excessiu.