En el seu enterrament, els carrers de Barcelona estaven plens a vessar. A la postal que es va publicar de l’efemèride(com recull la portada) es percep la dificultat per avançar del carruatge fúnebre. Ningú va voler deixar de retre-li l’últim homenatge camí del cementiri. Els pares de la Renaixença van encarregar a Guimerà dignificar el teatre en català a través de les tragèdies. El seu propòsit va ser tan sonat que va despertar l’interès de l’actriu i empresària María Guerrero, que li va demanar textos per poder interpretar. La catapulta de Madrid li va obrir les portes arreu. Aquesta projecció internacional el va acostar al premi Nobel de literatura, alhora que es feien versions (principalment, de Terra baixa i de Maria Rosa) tant a l’Estat espanyol com a Europa. Les adaptacions al cinema i a l’òpera van ampliar l’aura d’un dramaturg que, tot i l’inestable inici de tragèdies èpiques, va triomfar amb un teatre social i, posteriorment, es va interessar pel teatre simbolista, en auge a Europa. Aquest últim viatge artístic no va tenir la resposta del públic esperada, però el director Xavier Albertí aventura que hi ha textos que seria bo restituir de l’oblit.

El director i assagista Ricard Salvat lamentava, ara fa 50 anys, que a Àngel Guimerà se’l donés per amortitzat en el camp professional. El que ha estat el dramaturg català més internacional va continuar latent en el teatre amateur. Anna Rosa Cisquella recorda que Joan Lluís Bozzo havia intentat fer una producció professional de Mar i cel amb el text original de Guimerà, a l’Orfeó de Sants, poc abans que Dagoll Dagom presentés el No hablaré en clase (1977): “Va ser un fracàs rotund.” En el centenari sembla que es repeteixi aquest oblit, perquè, fins ara, no hi ha cap gran títol previst en els teatres públics. Sí que hi ha la certesa que el TNC programarà una producció d’un text poc conegut del dramaturg, tot i que no ha transcendit, esperant que es faci la presentació prevista per al 29 de maig. Sigui com sigui, la sensació és que l’Any Guimerà queda coix de grans apostes. El Lliure, que el 2022 també havia fet una versió insòlita professional amb direcció de Roger Bernat del mític Terra baixa, dirigit per Puigserver el 1990, també passa per alt l’efemèride (si és que no hi ha canvis en una presentació prevista per al juny). Potser per això, el comissari de l’Any Guimerà, Ramon Bacardit, ha impulsat exposicions (sigui des de la Institució de les Lletres Catalanes o des de l’Institut de Teatre) i mira de visualitzar tot el teatre que s’ha anat programant arreu. En l’exposició de l’Institut del Teatre es fa menció d’una polèmica sobre la llengua, que va propiciar el trencament amb María Guerrero. Per sort, la llavor ja donava fruits. Comenta Bacardit que Guimerà va patir la incomprensió de l’escena catalana pel fet d’estrenar obres a Madrid i la desconfiança de la capital de l’Estat per la seva insistència amb el català, i que se’l titllava de “catalanista a Madrid”. L’Any Guimerà gira entorn de tres eixos: la seva obra, la seva significació com a poeta, i el seu paper com a verbalitzador del catalanisme i activista dels drets humans.

La Federació d’Ateneus de Catalunya ha produït una desenfadada dramatúrgia, escrita per Lluís Anton Baulenas (He mort el pop), amb repartiment professional impulsat per Apunta Teatre de la sala Versus glòries, que està voltant des del mes de febrer. Hi ha prevista una trentena de funcions a través de la Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya (XTAC). També pot servir d’exemple la representació, al Sant Andreu Teatre (SAT!), d’un muntatge ambiciós: es van condensar Terra baixa i La filla del mar en una posada en escena a càrrec del grup Antifaz, en un muntatge de dues hores i mitja.

L’Any Guimerà, en el centenari de la mort del dramaturg, és una oportunitat per realçar l’obra i el personatge i revisitar-lo. El comissari Ramon Bacardit ha enfilat una llista de propostes que es realitzen durant tot l’any al Principat. El TNC, que últimament ha tingut molt en compte l’obra de Guimerà (fa només dos anys es va fer una versió policíaca de Terra baixa amb l’adaptació de Pablo Ley i direcció de Carme Portaceli), serà el marc del tancament de l’Any Guimerà: serà el 26 de novembre i consistirà en un espectacle dirigit per Albertí. Qui va destinar a Guimerà l’Epicentre del 2015/16 (cicles que revisaven la mirada al patrimoni mentre Albertí va ser el director artístic del TNC) confirma que parlarà del seu llegat polític, poètic i teatral. Per exemple, rescatarà la conferència La llengua catalana a l’Ateneu Barcelonès el 1895, en què va reivindicar el català, (i que va aixecar molta polseguera entre els cercles reaccionaris de la ciutat) i s’introduiran fragments d’òperes que van adaptar-lo. De fet, el Grec, en la programació de Canciones de amor, de desamor y de piratas de la Compañía del Teatro Clásico(que dirigeix Lluís Homar des del 2019), incorporarà en les funcions del 15 i el 16 de juliol alguns fragments de Guimerà, com a “convidat d’honor” en una vetllada de música i vers dedicada als romàntics espanyols: Gustavo Adolfo Bécquer, José Zorrilla i José de Espronceda. La música serà un ingredient essencial en aquesta vetllada, amb Xavier Albertí al piano i la soprano sabadellenca María Hinojosa. Junts repassaran composicions del belcantisme romàntic espanyol, entre les quals hi haurà obres de la poc coneguda autora del segle XIX Paulina Cabrero, cantant, compositora, pianista, arpista i organista que va ser reconeguda i lloada per la premsa del seu temps. Avui, la recupera un recital poètic i musical que també aplega obres de Ramon Carnicer, un compositor de Tàrrega que va acabar escrivint l’himne de Xile, o de Manuel García, destacat compositor i mestre del segle XIX, o Sebastián Iradier, autor de la coneguda cançó La Paloma, entre moltes altres.

És Guimerà un autor oblidat en la cartellera contemporània? La programació demostra que no. No només per l’èxit (i última reposició de Mar i cel a càrrec de Dagoll Dagom: 1988, 2004, 2014 i ara 2024). També hi ha hagut altres produccions de companyies com La filla del mar (2021) de La Barni Teatre. Lluís Homar va fer un monòleg de Terra baixa (2014) que ha voltat durant anys per Catalunya. A l’Epicentre del TNC és va renovar la mirada de Maria Rosa (direcció de Carlota Subirós). Dos anys més tard la mateixa directora presentaria Sol, solet (2018). El TNC també havia aixecat anteriorment produccions ambicioses com la d’En Pólvora (2006). El clàssic d’en Manelic, de fet, va ser el motiu pel qual es va iniciar el programa de televisió (El llop, 2022) que, degut al seu gran èxit, va sumar una vintena de funcions als teatres de Catalunya.

En l’última època, s’ha reforçat la dramatúrgia partint de la peripècia biogràfica de Guimerà (com ara que no va ser reconegut pel seu pare fins als 5 anys, després que nasqués el seu germà petit). Aquesta sensació de desubicat, fill de Santa Cruz de Tenerife que als 4 anys aniria a viure al Vendrell, el va portar a escriure d’uns personatges desarrelats, en contínua lluita davant dels poders establerts. I amb una inquietant violència sexual (que s’atribueix a una sexualitat del dramaturg tolerada per la societat però mai acceptada amb normalitat).

Xavier Albertí lamenta la poca empenta que han donat els grans teatres en aquest centenari: “Si Pitarra va salvar la llengua, Guimerà la va situar en els estadis més elevats.” Per exemple, segons Albertí, Lorca escriu el seu teatre influenciat per Guimerà. El poeta de Fuente Vaqueros va poder tenir coneixement del dramaturg per la relació amb Dalí a la Residencia de Estudiantes i, posteriorment, per la mateixa Margarida Xirgu, que protagonitzava muntatges seus, des de ben jove. És a través de Guimerà que es renova el teatre a l’Estat espanyol. Per primer cop la capital de l’Estat es preocupa per conèixer les novetats del teatre a Barcelona. És cert que Echegaray va prendre el Nobel a Guimerà? No, corrobora Albertí. Qui va ser premi Nobel de literatura (1904) juntament amb Frederic Mistral li traduïa les obres que pujava a escena María Guerrero. De fet, fins al 1906 la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona no va poder presentar candidatura al Nobel d’autoria catalana. El 1914 estava prevista l’entrega del Nobel, compartit entre Benito Pérez Galdós i Guimerà. Però per rebuig a l’inici de la Primera Guerra Mundial es va decidir no donar premis. Guimerà procuraria que les seves obres fossin traduïdes per facilitar el reconeixement del Nobel, com recull l’exposició de l’Institut del Teatre.

Segurament el reclam teatral major de l’Any Guimerà serà l’últim Mar i cel, que dirigiran Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel, a partir de l’última posada en escena de Joan Lluís Bozzo (2014). Serà diferent, en tot cas, perquè el càsting variarà, admet Cisquella. A hores d’ara, estan tornant a restaurar el vaixell (que és el mateix del 1988) i fent un nou disseny d’il·luminació. Avui, els focus seran LEDS el que permetrà un important estalvi energètic. Cisquella confessava que es van adonar que la quarta i definitiva reposició amb motiu dels 50 anys de la companyia coincidia amb l’Any Guimerà: “Ha estat una coincidència astral.” Ja admet que serà difícil reposar-lo ni allargar la temporada. Perquè ara el Teatre Victòria és propietat del Mago Pop i ja té tancada la programació 2024/25. Tampoc es veu viable que salti a cap altre teatre de la ciutat. Per tant, recomana no badar en reservar entrades (el percentatge d’entrades venudes per anticipat ja és molt elevat).

Quan Dagoll Dagom, que ja havia mostrat la seva habilitat amb el musical des de La nit de Sant Joan (1981), va buscar complicitats per convertir el Mar i cel en musical, tothom se’ls mirava com a esbojarrats. Només Jordi Pujol (llavors president de la Generalitat), entusiasmat per la funció d’El mikado (1986), hi va creure i va fer econòmicament possible l’aventura que ha significat l’èxit més gran del musical en català del segle XX. Cisquella es lamenta que avui ningú coneix Valle-Inclán i especula que, sense el seu muntatge del 1988, que va tenir molt presents les sessions als instituts, avui Guimerà podria ser un desconegut. De fet, molts artistes de musicals d’avui reconeixen que va ser aquest títol, el que els va despertar les ganes de dedicar-s’hi professionalment.

El mèrit va ser pensar en una composició que mantenia l’essència del text de Guimerà però que s’inspirava en la lluita de religions. El llibret de Xavier Bru de Sala es va inspirar en la lluita a Palestina. És impactant que ara, tres dècades més tard, la violència hagi tornat al territori de Gaza. L’obra d’Àngel Guimerà, com desgraciadament els abusos de poder de les classes benestants a les obreres o l’odi entre religions, mai caducarà.