Les eleccions europees se celebraran la setmana del primer aniversari de la mort de Silvio Berlusconi. Potser a fora la figura del magnat queda llunyana, però a Itàlia continua ben present. Tant, que en tots els cartells electorals del partit que va fundar, Força Itàlia –que es manté en peu gràcies a la família del magnat–, hi surt ben gran el seu nom. A alguns apareix també en foto, com en el cartell amb què han empaperat tota Roma: Berlusconi, somrient, que abraça el cap de llista, el seu fidel Antonio Tajani, actual ministre d’Afers Estrangers del govern Meloni. Un altre cartell omnipresent als carrers de Roma cap avall és un que només diu en lletres gegants: “Berlusconi, Mussolini”; dos cognoms que funcionen de reclam. La neta del Duce, Alessandra, orgullosa defensora de la memòria del seu avi i que ha passat per tots els partits feixistes i d’extrema dreta possibles, és la quarta de la llista de Força Itàlia al centre i sud del país.

Berlusconi no hi és, però la dreta i el centredreta italià l’enyoren, el necessiten i viuen encara de renda a costa seva, de manera literal. Exploten el difunt magnat per conservar l’estreta llesca d’electors que els queden. Les enquestes els pronostiquen un màxim del 9% dels vots, com a la Lliga, per darrere del Moviment 5 Estrelles (15,5%), el Partit Demòcrata (21,5%) i Germans d’Itàlia (27%). Però Força Itàlia aspira a ser rellevant a Europa en aquestes eleccions, en què la seva família política, el PP europeu, ha expressat la voluntat de seguir l’estratègia berlusconiana. És a dir, tal com va fer el magnat als anys noranta per arribar al poder, els populars volen donar la mà a l’extrema dreta, obrir-li la porta de les institucions. L’objectiu seria enrobustir la posició de força dels populars, però la història de Berlusconi ensenya que l’estratègia de blanquejar l’extrema dreta beneficia i enforteix sempre l’extrema dreta.

La més berlusconiana de totes les extremes dretes és, naturalment, la italiana, liderada per dos polítics apadrinats per Berlusconi i crescuts a la seva falda, Salvini i Meloni. I és a aquesta última que els populars liderats per Manfred Weber fan la gara-gara fa temps. En aquesta campanya, però, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, ho ha explicitat: Meloni els agrada. És extrema dreta, sí, però la consideren del seu bàndol.

Al debat electoral de dijous 23 de maig, Von der Leyen va deixar clar que si repeteix càrrec està disposada a trencar el cordó sanitari i pactar amb l’extrema dreta. Això sí, va precisar que només amb qui, com Meloni, compleixi els requisits primordials: estar al costat de les institucions europees, de l’OTAN, de fornir armes a Ucraïna i en contra de Putin. Von der Leyen va dir que amb Meloni s’hi entén bé perquè respecta aquests punts, i per això li passa per alt minúcies com ara “la qüestió dels drets LGTBI”, va dir.

Es refereix al fet que Itàlia és a la cua de la UE en el respecte dels drets LGTBI i de les dones. El govern Meloni ha rebutjat firmar la declaració europea de mínims sobre drets LGTBI i dificulta cada cop més que les italianes puguin avortar. Es fa escoltar el batec del fetus i es permet que grups de fanàtics ultracatòlics entrin dins els consultoris per fer pressió a les dones.

A més, els periodistes denuncien persecució i intimidació per part d’un govern cada cop més autoritari i els treballadors de la ràdio i televisió pública estan en peu de guerra per protestar davant d’una censura “sense precedents” en el que ja s’anomena “TeleMeloni”. El govern postfeixista, a més, es querella contra qualsevol periodista o historiador que s’atreveixi a evidenciar que els seus membres difonen discursos inspirats en el feixisme i el nazisme, com la teoria nazi de la substitució ètnica de la raça ària que tant agrada al cunyat de Meloni, el ministre d’Agricultura, Francesco Lollobrigida.

Per si fos poc, el govern Meloni duu a terme un revisionisme històric als centres educatius, prohibint al mestres condemnar el feixisme i parlar d’antifeixisme. Tot això, però, no és cap impediment perquè els populars festegin Meloni davant els previsibles bons resultats de l’extrema dreta arreu del continent. “Meloni no em sembla homologable a la resta d’extrema dreta europea”, va dir Alberto Nunez-Feijóo, que es va pronuncar al costat de Von der Leyen. Mentre continuï donant suport militar a Ucraïna, sembla que als populars no els importarà que, a Itàlia, Meloni dugui a terme polítiques postfeixistes i reaccionàries.

La protagonista d’aquestes europees n’és fins i tot candidata. “Vull demanar als italians si estan satisfets de la feina que fem a Itàlia i al Parlament Europeu”, va dir el 28 d’abril Meloni per anunciar que ella mateixa encapçalaria la llista de Germans d’Itàlia (Fratelli d’Italia, Fd’I) a totes les circumscripcions. És una candidatura fantasma, com la de la secretària del Partit Demòcrata (PD), Elly Schlein, que també encapçala la llista del seu partit sense intenció d’anar al parlament europeu. Meloni ha presentat els comicis com un plebiscit que les enquestes pronostiquen que guanyarà. Però el que està en joc, en realitat, és la consolidació d’una estratègia de normalització de l’extrema dreta que va iniciar Berlusconi i que, ara, ja apunta d’estendre’s a Europa.