Les coses van prou malament dins del bàndol del president Emmanuel Macron i la setmana passada el primer ministre, Gabriel Attal, es va prestar al repte de debatre a la televisió pública francesa contra el candidat ultradretà a les europees, Jordan Bardella, àmpliament al davant en les enquestes. Fins i tot, Macron no descartava fa uns dies fer-ho ell mateix amb la líder de l’extrema dreta, Marine Le Pen. La candidata macronista, Valérie Hayer, amb prou feines recull un 17% d’intenció de vot respecte al més del 30% de Bardella. I, a més, es podria veure sobrepassada pel candidat dels socialistes, l’independent Raphaël Glucksmann, que se situa a l’entorn del 14%. Són, per això, unes eleccions europees que apareixen com un test de cara a les presidencials del 2027, quan Macron ja no es podrà tornar a presentar.

En aquest paradoxal debat entre el jove candidat ultradretà de 28 anys, i ara també president del Rassemblement National (RN), i el cap de l’executiu des del gener passat, de 35 anys, semblava que el cap de llista macronista fos Attal, i no Hayer, ja eurodiputada com Bardella però força desconeguda per al gran públic. Macron va dubtar molt per escollir el seu candidat i, en aquests moments, es troba amb la necessitat d’ocupar la primera línia, amb discursos sobre Europa a la universitat de la Sorbona a París l’abril passat, o enviar per confrontar la ultradreta en ascens el seu nou espadatxí i el que més se li assembla com a hereu a l’Elisi.

De fet, per a un eurofòbic com Bardella, la campanya no consisteix a parlar del projecte europeu sinó a convertir aquests comicis en un referèndum contra Macron, que es manté en minoria a l’Assemblea, però difícilment convocarà legislatives anticipades encara que perdi estrepitosament el 9 de juny perquè sap que la nova cambra encara tindria més diputats de Le Pen. “És un projecte i un balanç el que es farà”, etzibava Bardella al primer ministre tot just obrir el debat dijous passat. “El balanç és el del senyor Attal, d’Europa, del senyor Macron, que des de fa ara set anys escatima el poder adquisitiu dels francesos amb l’augment dels preus de l’energia, imposa la submersió migratòria, una visió punitiva de l’ecologia i la competència deslleial.”

Aquest començament agressiu del delfí de Le Pen, no exempt sovint de demagògia sobre les dades i els fets, va ser contrarestat tota l’estona pel primer ministre defensant la tasca del govern i posant en evidència algunes afirmacions i, sobretot, les giragonses sobre els temes europeus de la família lepenista per adaptar-se a un electorat més ampli, en un moment en què es troba en procés de banalització en la política francesa. “Per què estàveu a favor de la sortida de l’euro i, ara, voleu continuar dins l’euro?”, li preguntava amb malícia Attal. “Estàveu a favor de la sortida de la Unió Europea i, ara, us hi voleu quedar. Quan mentíeu? En aquell moment o ara?”

Aquesta retòrica de les dues parts va tenir els instants més agitats tractant les problemàtiques del proteccionisme comercial, els fluxos migratoris i la guerra d’Ucraïna. “La veritat és que mai estarem d’acord sobre la immigració i, per a mi, és més aviat un orgull no estar-hi en aquest tema”, responia Attal quan Bardella proposava rebutjar sistemàticament tots els vaixells amb immigrants al Mediterrani i impedir que els estrangers no comunitaris en situació legal en un país puguin circular a la resta de la UE. “Aquest increment d’una immigració de treball és un pretext per dissimular una immigració de repoblació”, assegurava el candidat ultradretà.

Sobre la invasió russa a Ucraïna, Bardella assumia “una ingenuïtat col·lectiva respecte a Putin i les seves intencions” i Attal li recordava el deute als bancs russos del partit de Le Pen, que suposa “un contracte moral amb ells” i que fa que no siguin lliures “en els vots i decisions al Parlament”. I, concretament, el primer ministre es referia a la seva abstenció en la resolució de suport a l’opositor Aleksei Navalni, que va morir en una presó siberiana el gener passat.

Ben segur que el cap de llista dels socialistes, Raphaël Glucksmann, es devia mirar aquest debat amb fruïció en adonar-se del desgast que aquest tipus de confrontacions provoquen en l’elector. En un moment de dubtes en la coalició d’esquerres liderada per Jean-Luc Mélenchon –que ni és diputat a l’Assemblea–, una figura que es pugui erigir en aquest espai ideològic devastat per l’assalt al poder fa set anys de l’exsocialista Macron és un altre dels al·licients de les europees. Glucksmann, que ja va encapçalar la llista socialista el 2019, apareix com a més moderat en aquest espectre factible d’atraure votants decebuts del macronisme i, fins i tot, alguns mélenchonistes de La França Insubmisa, que hi tornen a presentar Manon Aubry. Els sondejos atorguen a Aubry un escàs 7% dels vots.

I no gaire més amunt, també vorejant el 7% com a màxim, hi ha el candidat de la dreta republicana, François-Xavier Bellamy. La situació és tan dramàtica en aquest altre espectre ideològic que Marion Maréchal Le Pen, la neta del patriarca Jean-Marie, podria obtenir més o menys el mateix percentatge. Amb l’escenari d’una ultradreta francesa amb més diputats que mai a Brussel·les.