Altres

Maite Esteve

Directora de la Fundació Catalunya Cultura

“Cal una llei de mecenatge catalana: estem en falta”

“La subvenció t’obliga a viure en estat precari des de l’inici. Els projectes culturals han de poder crear els seus propis recursos”

Les empreses aprofiten la cultura per vincular els treballadors a la feina: muntar una coral és més eficaç que ‘team-buildings’

Mecenes discrets: hi ha empreses que desaprofiten el certificat que avala el suport a la cultura Que bé aniria que tots reconeguéssim que un país més culte és un país més sa, és un país més feliç
Del nord d’Europa em diuen: “Tant de bo el nostre problema fos tenir excedent de talent”

La Fun­dació Cata­lu­nya Cul­tura cele­bra el seu desè ani­ver­sari mar­cant la fita d’una llei de mece­natge a Cata­lu­nya. Maite Esteve, direc­tora des del desem­bre del 2018, cele­bra l’entu­si­asme de les empre­ses a sumar-s’hi.

Quina és la lla­vor de Fun­dació Cata­lu­nya Cul­tura, ara fa 10 anys?
La nos­tra fun­dació va néixer el 2014, per demanda de la Gene­ra­li­tat en el segon loop de la crisi finan­cera. El lla­vors con­se­ller de Cul­tura, Fer­ran Mas­ca­rell, es va ado­nar que, per sobre­viure, el pro­jecte cul­tu­ral neces­sita el diner públic, i aquest s’està reduint en el sec­tor cul­tu­ral sobre­tot.
És el temps de les dolo­ro­ses reta­lla­des, doncs?
Exacte. Això ens posa en una situ­ació molt difi­cul­tosa: la cul­tura sense recur­sos pena­lit­zarà el talent. I això un país no s’ho pot per­me­tre. La difi­cul­tat d’un país és comp­tar amb talent emer­gent. I si el tens, el que no pots és tro­bar falta de recur­sos. El con­se­ller va fer una crida a empre­sa­ris que ja tenien una certa sen­si­bi­li­tat pel món cul­tu­ral. Els va expli­car aquesta situ­ació i aquests empre­sa­ris, con­vençuts que un país és més fort i millor amb cul­tura, van crear aquesta fun­dació. A par­tir de lla­vors, es va plan­te­jar la meto­do­lo­gia: com podia aju­dar el món de l’empresa al cul­tu­ral. Pri­mer, armant una base d’empre­sa­riat que vul­gui donar-hi suport i, després, cons­truint línies d’actu­ació. Des de fa sis anys, hem desen­vo­lu­pat els àmbits empre­sa­rial, el cul­tu­ral i el públic. En l’àmbit cul­tu­ral donem eines per tre­ba­llar la seva sos­te­ni­bi­li­tat: és a dir, el que les empre­ses fan en el seu sec­tor ho tras­lla­den al món de la cul­tura.
Els artis­tes no són ges­tors.
Els artis­tes excel·lei­xen en la part artística però des­co­nei­xen, sovint per falta de for­mació, la gestió. Si tu no tens armes per defen­sar un pro­jecte com a empresa, aquest pro­jecte serà efímer. Per això tenim un pro­grama en què els empre­sa­ris els donen eines. A les empre­ses cul­tu­rals els dema­nem molta gene­ro­si­tat i ens com­pro­me­tem a aju­dar-los: com fer del talent de l’artista un pro­jecte sos­te­ni­ble en el temps. Ens interessa que el talent per­duri en el temps. En 10 anys, hem acom­pa­nyat 291 pro­jec­tes cul­tu­rals que s’han inte­grat a la Comu­ni­tat Impulsa Cul­tura. Es fa for­mació con­ti­nu­ada i s’adapta a les neces­si­tats del moment. Per exem­ple, durant la pandèmia es va haver de digi­ta­lit­zar el seu talent, com tro­bar recur­sos a través de pla­ta­for­mes. Ara inda­guem sobre la intel·ligència arti­fi­cial. El que al món de l’empresa és inno­vació, cal estu­diar com pot afec­tar el cul­tu­ral.
Aquesta for­mació ja hi ha altres ins­ti­tu­ci­ons que la impul­sen, com ara Bar­ce­lona Activa.
Sí, i tant, hi tenim un con­veni. Hi ha mol­tes ins­ti­tu­ci­ons que tre­ba­llen aquest àmbit entre el món empre­sa­rial i el cul­tu­ral. Ens conei­xem totes, tre­ba­llem de manera con­junta, perquè com­par­tim l’objec­tiu comú: que el món de la cul­tura enri­queixi la soci­e­tat i el nos­tre país. Per això cal que per­duri en el temps, que sigui sos­te­ni­ble. Ens tro­bem en aquesta missió, cadascú té unes espe­ci­a­li­tats con­cre­tes.
Per què molesta tant dir que la cul­tura depèn de la sub­venció si també ho fa la indústria auto­mo­bilística, per exem­ple? Encara hi ha aquest estigma?
Perquè la cul­tura ha depès massa de les sub­ven­ci­ons. I perquè hi ha un seg­ment de la cul­tura que no s’ha vol­gut auto­re­conèixer com a empresa. Per això mateix tre­ba­llem amb els pro­jec­tes cul­tu­rals, perquè com­pren­guin que han de crear els seus pro­pis recur­sos. Està bé que tin­gui una part de sub­venció però no hi pot haver massa dependència. La sub­venció t’obliga a viure en estat pre­cari des d’un inici.
La sub­venció només cobreix un per­cen­tatge i la resta l’ha de gene­rar el pro­jecte mateix?
Cor­recte. I, a més, rebre el per­cen­tatge de sub­venció obliga a endeu­tar-se, perquè sem­pre s’ha d’avançar. La cul­tura, evi­dent­ment, ha de ser sos­te­ni­ble i ha de ser per a un públic el més ampli pos­si­ble. Però està par­tint d’un talent.
La cul­tura es rebel·la a iden­ti­fi­car-se com a empresa.
Això és com fer qual­se­vol pro­ducte. La per­sona que a Bar­ce­lona fa un pro­ducte té una empresa a la Xina que en fa el doble en el mateix temps i a mei­tat de preu. Ha de tre­ba­llar la seva sos­te­ni­bi­li­tat, si no, no es plan­te­jarà fer aquest pro­ducte. Passa el mateix, però, amb el talent: l’has d’armar de tal manera que sàpigues que en tens un rèdit. S’ha de tre­ba­llar con­tra la pre­ca­ri­e­tat i con­tra l’accep­tació d’aquesta pre­ca­ri­e­tat. La cul­tura també ha de ser negoci perquè, sense un bene­fici, no es podrà man­te­nir en el temps.
Què aporta la cul­tura, doncs?
Té qua­tre poders trans­for­ma­dors, que he d’expli­car sem­pre. D’una banda, l’econòmic: només cal que vegis els fac­tors que impac­ten en un PIB naci­o­nal. També és un agent trans­for­ma­dor ter­ri­to­rial: quan unes noies se’n van a un poble com Pene­lles i deci­dei­xen pin­tar les parets amb murals, amb gra­fits, deixa de ser un poble en risc de des­po­blació i en pocs anys s’hi fan res­tau­rants, visi­tes guia­des... Cen­te­nars de milers de per­so­nes pas­sen per aquell poble ara cada any. I molts artis­tes amb reco­nei­xe­ment mun­dial venen a pin­tar murals a les parets.
Però això ha estat casu­a­li­tat o perquè ja estava orques­trat?
No pas­sen les coses per casu­a­li­tat. Són les coses que es pen­sen i que es tre­ba­llen. El talent, si no es tre­ba­lla i si no es ges­ti­ona, és efímer. O pot ser efímer. Lla­vors, el talent neces­sita recur­sos i neces­sita gestió. Aquesta seria la fórmula de l’èxit.
I el valor social?
La cul­tura és social com a eina inclu­siva. Hi ha un pro­jecte que va a les pre­sons de dones i que a través de clas­ses de foto­gra­fia acon­se­gueix que dones que ja no es con­si­de­ra­ven per­so­nes, que ja no es mira­ven al mirall, no només es tor­nin a mirar, sinó que també arri­bin a rein­se­rir-se. Quan ho veus amb noms i cognoms... La cul­tura és sana­dora, la cul­tura salva. Hi ha met­ges que tenen clubs de lec­tura i que a través d’aquests clubs poden com­par­tir amb com­panys sen­ti­ments, sen­sa­ci­ons, moments molt durs que es viuen en alguns hos­pi­tals. Gent que va a tocar música a malalts ter­mi­nals i que per­me­ten al pare mar­xar escol­tant un violí que l’acom­pa­nya amb aque­lla cançó que li agra­dava. Sem­bla que no és res però, per a la família d’aque­lla per­sona que marxa, aquell moment és el tot.
Quin és el quart ele­ment trans­for­ma­dor?
L’intel·lec­tual. La cul­tura pre­serva el pas­sat i et pre­senta el futur. La cul­tura sem­pre és crítica, la que et porta el que ve, la que et fa pen­sar, la que et fa qüesti­o­nar. Avui, és cert, ens cansa lle­gir, ens cansa pen­sar, ens cansa ser crítics. S’ha de donar valor a la cul­tura.
Cada vegada la cul­tura es con­fon més amb l’entre­te­ni­ment.
Tot hi ha de ser. Però sor­tir del tea­tre i pas­sar-te tota una nit donant vol­tes al tema que t’han pre­sen­tat, lle­gir un lli­bre i apren­dre... Però això, insis­teixo, s’ha d’ali­men­tar des de la infan­tesa. Lla­vors ve un músic mun­di­al­ment reco­ne­gut i s’omple el Sant Jordi qua­tre dies seguits, i, en canvi, per què no ens plan­te­gem donar suport a un pro­jecte cul­tu­ral que trans­forma la gent del teu entorn, per què no podem reconèixer que la cul­tura enri­queix el país? Molta gent, mol­tes cul­tu­res dife­rents acon­se­guei­xen viure en pau gràcies a pro­jec­tes cul­tu­rals. I és una neces­si­tat cada cop més gran, perquè cada cop les ciu­tats són més inter­cul­tu­rals, hi ha gent pro­ce­dent de molts països. Mira l’exem­ple de Bar­ce­lona.
La llei de mece­natge és un cant de sire­nes? Deia Fer­ran Mas­ca­rell que no seria una rea­li­tat fins que no l’exi­gis­sin les grans empre­ses.
És el que estem recla­mant aquí, aquest grup d’empre­sa­ris, des de l’any 2014. La clau del mece­natge la té el Minis­teri d’Hisenda o la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia. Sem­pre. A França, el 2003 hi havia el repte de fer una llei a Cul­tura. Quan li van pro­po­sar al polític de torn ser el minis­tre de Cul­tura que hau­ria de llui­tar per aquesta llei, va pre­gun­tar: “Qui serà el minis­tre d’Hisenda?” Sabia que depe­nia d’aquell minis­tre acon­se­guir una bona llei de mece­natge. A l’Estat espa­nyol, hem estat 21 anys amb una llei que tenia cer­tes man­can­ces, que que­dava molt escassa. T’ho expli­caré amb un exem­ple: el 2002 no podries enviar un What­sApp, no podries enviar un Bizum. La soci­e­tat i les mane­res de rela­ci­o­nar-nos han can­viat. Aquesta llei neces­si­tava una adap­tació. No hem acon­se­guit la llei que volíem a escala esta­tal, però hem tren­cat murs molt grans, molt alts, més enllà de la pujada de per­cen­tat­ges i de fle­xi­bi­lit­zar la tem­po­ra­li­tat. Quan tu ets mece­nes d’una enti­tat, la llei t’ajuda, et reco­neix. Però les enti­tats amb mece­nes pun­tu­als no avan­cem. Neces­si­tem mece­nes recur­rents. Lla­vors la llei boni­fica, amb 5 punts per­cen­tu­als més, aquells mece­nes que por­ten a par­tir de 3 anys donant suport a una mateixa enti­tat. Això és molt impor­tant. Ara et per­met tre­ba­llar la fide­lit­zació. Nosal­tres hem de fer pres­su­pos­tos cada any. Si tu ja saps que aque­lla col·labo­ració t’arri­barà, això et per­met tre­ba­llar d’una manera molt més còmoda i fer pro­jec­tes de futur.
El mece­natge té recom­pensa?
Fins ara la llei et deia que les dona­ci­ons havien de ser pures i sim­ples. T’excloïa de qual­se­vol publi­ci­tat o agraïment que tu pogues­sis fer al teu mece­nes. Fins al punt que no podies ni posar un logo en un docu­ment que fes­sis, ja que en seria un retorn públic. Es con­si­de­rava que tren­cava la con­dició de pura i sim­ple. Ara la llei et diu que amb uns màxims, que són el 15% de la donació, un màxim de 25.000 euros, tu sí que pots donar un retorn.
Per què Hisenda és tan contrària al mece­natge?
Perquè cal­cu­len la imme­di­a­tesa. És evi­dent que apu­jar els tipus de des­gra­vació vol dir que con­si­de­res madura la soci­e­tat i per­mets que cadascú deci­deixi on posa els seus diners. De l’altra manera, no. “Jo, admi­nis­tració, recapto i deci­diré a què ho dedico.” Això té una con­tra­par­tida: cada cop que es can­via el par­tit polític, els pro­jec­tes can­vien, no es poden cons­truir estratègies de llarg recor­re­gut.
Quina diferència hi ha entre patro­cini i mece­natge?
El mece­natge és aque­lla donació que tu fas a una enti­tat sense res a canvi. Ara s’ha fle­xi­bi­lit­zat, mac­carthya­na­ment par­lant, no tens un retorn. Sí que el té el patro­cini: en un patro­cini, tu publi­ci­tes que estàs aju­dant aquell equip de fut­bol, o amb els logos de dar­rere aque­lla empresa té una visi­bi­li­tat. Com molt bé em va expli­car Ramon Agenjo, un dels mece­nes més impor­tants del nos­tre país, si tens 100 euros a la but­xaca i deci­dei­xes fer una donació, tindràs un retorn del 80%, és a dir, l’Estat te’n retor­narà 80 i n’hauràs pagat real­ment 20, però l’enti­tat que vull aju­dar n’haurà rebut 100 que li per­metrà impul­sar els seus pro­jec­tes. Qui cre­gui que es fa per altres motius, ha de com­pren­dre que és més tenir a la but­xaca 100 euros que 80, per tant, si el que volgués és estal­viar-los, no faria cap donació. Les dona­ci­ons es fan perquè un deci­deix fer-les. Perquè hi ha volun­tat, per res més. Jo faig mece­natge perquè vull, perquè m’importa la causa, que això també ha can­viat molt. Els mece­nes ara estan molt impli­cats en les cau­ses en què ells fan mece­natge, els pro­jec­tes. Una altra cosa és on fer mece­natge, que sol res­pon­dre a una satis­facció per­so­nal.
Deu ves­tir més ser mece­nes del Liceu que d’una petita sala.
Dependrà d’una decisió per­so­nal. Sí que és cert que el Liceu té una estruc­tura que li per­met ser més actiu en la cap­tació de mece­nes i un pres­tigi incon­tes­ta­ble, i la sala petita i nove­lla l’ha de tro­bar i s’ho ha de tre­ba­llar molt més. Tre­ba­llen de dife­rent manera. Què mou un mece­nes a donar un suport o un altre? La volun­tat per­so­nal. Tenim una mirada esbi­ai­xada del mece­natge con­tra la qual hem de llui­tar. Perquè no és així. I els exem­ples t’ho demos­tren.
Tenen dades d’això?
Segur que, per volum, domi­nen les apor­ta­ci­ons a les grans ins­ti­tu­ci­ons, és nor­mal, però també peti­tes ini­ci­a­ti­ves acon­se­guei­xen molt mece­natge si tro­ben la per­sona o empresa que s’hi sent iden­ti­fi­cada en valors i/o objec­tius. En el nos­tre cas, en els pro­jec­tes que acom­pa­nyem les com­pli­ci­tats sur­ten de cites com La Nit de l’Empresa i la Cul­tura, on reu­nim més de 300 empre­sa­ris anu­al­ment que venen dis­po­sats a conèixer ini­ci­a­ti­ves cul­tu­rals. Cal cons­truir ponts entre el món de l’empresa i la cul­tura. Perquè massa sovint van en paral·lel i no es tro­ben. Quan els empre­sa­ris venen a conèixer els pro­jec­tes cul­tu­rals, se n’ena­mo­ren i es vin­cu­len. I un cop l’empresa s’ha vin­cu­lat a un pro­jecte cul­tu­ral, és molt difícil aban­do­nar-ho perquè t’hi impli­ques a nivell per­so­nal, perquè arriba el mis­satge i arriba sobre­tot la fina­li­tat. No hi ha cap pro­jecte cul­tu­ral que no tin­gui aquesta trans­for­mació. També tenim una cir­cumstància a Cata­lu­nya: els mece­nes són molt dis­crets. És un mece­natge extre­ma­ment dis­cret.
Com?
Des de la fun­dació ator­guem una cer­ti­fi­cació del suport a la cul­tura, que és el Segell Impulsa Cul­tura, que ava­lua la càtedra de res­pon­sa­bi­li­tat social i sos­te­ni­bi­li­tat de la Uni­ver­si­tat de Girona. Hem detec­tat que hi ha algu­nes empre­ses que donen molt suport a la cul­tura però que no l’apro­fi­ten. Els diem: “Fes visi­ble les teves bones pràcti­ques, treu pit, sent orgull.” A França volen el logo ben gran i cla­men que donen suport a la cul­tura del seu país. Aquí no tenim ni sen­tim la cul­tura en el lloc que li cor­res­pon.
Pot­ser és per por que hi recorri més gent, més pro­pos­tes.
Una vegada vam tenir una taula rodona molt interes­sant en què hi havia molts pro­jec­tes cul­tu­rals i caps de RSC i de patro­cini i de mece­natge d’empre­ses. Els matei­xos repre­sen­tants de les empre­ses van llançar el mis­satge als pro­jec­tes cul­tu­rals que s’hi apro­pes­sin perquè els neces­si­ten. L’empresa també neces­sita conèixer i saber on és el talent. Empre­ses que es rela­ci­o­nen amb la cul­tura al final són empre­ses que tenen una certa inqui­e­tud per l’impacte en el seu ter­ri­tori, en la seva soci­e­tat, allà on estan ins­cri­tes. Ens comen­ten els empre­sa­ris que a les noves gene­ra­ci­ons de tre­ba­lla­dors ja no els atrau que ofe­rei­xis un ser­vei o un pro­ducte, sinó que el que volen és que l’empresa esti­gui vin­cu­lada a uns valors i que deixi un lle­gat. Vin­cu­lar-se a pro­jec­tes cul­tu­rals, sobre­tot per a la cap­tació de talent i la retenció de talent, ajuda molt.
És una demanda del sec­tor empre­sa­rial?
Sí, hi haurà engi­nyers que tre­ba­lla­ran més a gust. Tenim empre­ses que por­ten els seus tre­ba­lla­dors a veure espec­ta­cles. Un empre­sari em deia que els seus tre­ba­lla­dors són més feliços. Això no entra al compte de resul­tats, però man­te­nint el tre­ba­lla­dor es reté el talent. Un altre empre­sari pagava clas­ses de música a l’hora de dinar dels seus tre­ba­lla­dors: es va crear una coral. La de recur­sos humans em deia: “Això mai ho hau­ria acon­se­guit amb team buil­dings.” Però, en canvi, a través de la música sí que s’ha acon­se­guit.
Ara hi ha una llei de mece­natge esta­tal millo­rada. Per què cal una llei de mece­natge cata­lana?
Perquè hi ha un tram de l’IRPF en què la comu­ni­tat autònoma pot legis­lar. I ho han fet mol­tes comu­ni­tats autònomes. De fet, vam fer un acte molt gran al TNC fa uns mesos recla­mant la llei cata­lana i ens van dir: “Cata­lans, sigueu valents i legis­leu aquest tram.” No s’entén que Cata­lu­nya, una de les àrees més solidàries de l’Estat espa­nyol, que tenim aquí La Marató de TV3 des de fa anys, que ha estat pio­nera en el tema, que no tin­guem el tram d’IRPF legis­lat amb mece­natge. Que no en tra­guem rèdit. Que des de Cata­lu­nya no valo­rem l’esforç ciu­tadà en la posada de recur­sos, i això no només és cul­tura, també implica la recerca i el món social. Des d’aquí lide­rem la pla­ta­forma pel mece­natge amb 191 enti­tats dels tres sec­tors, que és el que ens ha donat força i poder per poder anar a Madrid a nego­ciar i ara també el que ens ha donat força per redac­tar la llei cata­lana.
El Par­la­ment està en falta...
Sí, perquè no tenim una llei cata­lana de mece­natge. No té cap sen­tit que Cata­lu­nya no legisli.
I això és inde­pen­dent del 2% del pres­su­post de Cul­tura?
El 2% és una recla­mació super­legítima que espe­rem asso­lir. Aquests últims anys, s’han fet pas­ses per arri­bar-hi. És una recla­mació del sec­tor unànime i tot i així estem a anys llum de les inver­si­ons euro­pees. Sem­bla una recla­mació, és un mínim, és una cosa que estem en pre­cari. Cada dia, quan vinc a tre­ba­llar a la fun­dació, tinc en un cos­tat un grup d’empre­sa­ris i empresàries del país que cre­uen fer­ma­ment que volen inver­tir en cul­tura per fer el país millor. A l’altre cos­tat tinc pro­jec­tes cul­tu­rals que són gent resi­li­ent, que han estat durant la pandèmia tan­cats, que no han tre­ba­llat i no han cobrat, i que tot i així seguei­xen ferms per tirar enda­vant aquests pro­jec­tes perquè cons­ta­ten cada dia que així es trans­forma la soci­e­tat cap a millor i que fan un bé. Ins­ti­tu­ci­ons com la nos­tra estem fent tot allò que l’admi­nis­tració no pot fer..., no pot fer o no vol fer. Estem en pre­cari. L’obli­gació d’una fun­dació és millo­rar l’estat del benes­tar. És un interès gene­ral que es rever­teix. Tant de bo tots reco­neguéssim la cul­tura com el bé essen­cial que és. Tant de bo tots reco­neguéssim que un país més culte és un país més sa, és un país més feliç. Però vivim d’esquena a aques­tes afir­ma­ci­ons. Un país més car i un país més feliç no ha de sig­ni­fi­car el mateix. La cul­tura fa un país més sa.
Històrica­ment, les obres soci­als de les cai­xes tre­ba­lla­ven en el benes­tar de l’entorn. Ara la dinàmica de fusi­ons dels bancs ha trin­xat aquesta tra­dició.
Com a soci­e­tat ens hau­ria de pre­o­cu­par la cul­tura a tots, en el nivell en què tu puguis assu­mir. És cosa de tots i de totes. Evi­dent­ment, si aques­tes grans ins­ti­tu­ci­ons poden aju­dar més, fantàstic. Però el fet que es per­des­sin l’obra social hau­ria de fer mal a la cul­tura, perquè hi ha hagut una reducció de recur­sos. Però, insis­teixo, Cata­lu­nya som un país que sem­pre ha estat ric en talent. No sé dir-te el perquè. Una vegada una per­sona del nord d’Europa em deia: “Tant de bo el nos­tre pro­blema fos tenir exce­dent de cul­tura emer­gent, de talent.” El pro­blema no hau­rien de ser mai els recur­sos. I aquí ho és.
A Europa s’entén el suport a la cul­tura des de la ves­sant més pública fran­cesa i des de la lògica capi­ta­lista anglo­sa­xona. A Cata­lu­nya s’enveja França, però que l’empenta es com­pensi amb mece­natge d’empresa pri­vada recorda el sis­tema anglo­saxó. Hi ha un canvi de dinàmica?
Estem molt lluny del model anglo­saxó. Però sí que hi ha en el model anglo­saxó aquest sen­ti­ment d’orgull cap a la par­ti­ci­pació. Quan tu par­ti­ci­pes, és de tots reco­ne­gut. Un mece­nes ame­ricà deixa el nom i la placa amb el seu nom en qual­se­vol pro­jecte en què hagi pogut col·labo­rar. Quan les coses els van bé tenen aquest sen­ti­ment de retorn. El malau­rat Xavier Gra­mona, vice­pre­si­dent de la fun­dació, per­sona molt esti­mada, sem­pre deia quan par­lava de la nos­tra fun­dació: “De totes aques­tes per­so­nes del ter­ri­tori que em venen a dema­nar ajuda, només podria aju­dar-ne una o dues. Però, en canvi, a través d’aquesta fun­dació tenim un efecte mul­ti­pli­ca­dor, ja que podem estar aju­dant els 290 pro­jec­tes i podem tirar cada any molts pro­jec­tes enda­vant.” A través de la fun­dació aju­dem perquè la cul­tura sigui un èxit en el temps i creï una xarxa ferma que faci el país més crític, més democràtic i més fort.

El perfil

Pont entre la cultura i l'empresa

Maite Esteve va estudiar piano al Conservatori. Admet que en té un mal record –“No ho vaig disfrutar, ho vaig patir”–, però, tot i això, confirma que les persones que tenen una relació més normalitzada amb la cultura empatitzen més fàcilment: “Saber tocar un instrument, saber llegir música, entendre-la quan l’escoltes, sempre suma, sempre t’aporta.” Esteve, advocada de formació, fa anys que promociona la col·laboració entre empresa i cultura. I sap de què parla quan l’interlocutor empresarial no ha practicat la cultura: “En aquest cas, em requereix molta energia i molta explicació.” “Es resoldria si a l’escola, a l’hora de treballar comprensió lectora, lectura, l’estudi de la literatura, es fes teatre, es tractés de fer amb aquelles persones una formació de 360º, que hi trobessin el sentit, la gaudissin. Això aporta una formació global en la formació de la persona molt més àmplia que des d’un pupitre, i, és més, així aprenen a estimar aquella expressió cultural i en comprendran el sentit i fins on arriba sempre més.”

Reclama que tant les escoles com els pares, a Catalunya, deixin de considerar la cultura com “les maries” del curs. Ella es pregunta: “Per què no les concebem com a formadores, necessàries, i per què no els donem valor? A molta part d’Europa surten els joves de l’escola amb una formació musical com una matèria necessària per a la seva formació com a persones. Saber tocar un instrument, gaudir la lectura, pintar, actuar..., sempre és una vàlvula d’escapament per a l’ésser humà.” “Sembla que a Catalunya la cultura es vegi com un valor afegit, a diferència de l’orgull que senten els francesos per la seva cultura, que la consideren la millor del món perquè és la seva. Avui, a Catalunya, no valorem la cultura ni li donem el lloc que li correspon pel que ens aporta a la societat”, lamenta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.