Música

Joan Colomo

El músic de Sant Celoni publica ‘Tecno-realista’

“Em calia cantar contra Elon Musk i el tecno-optimisme”

“Amb l’edat t’adones que les tecnologies que suposadament ens havien de fer la vida mes fàcil ens l’estan complicant força”

“Busco un punt còmic. Es fa difícil cantar sobre una cosa tan terrible com l’extinció final sense treure-hi una mica de ferro...”

Hi ha els qui fan­far­ro­ne­gen i, amb cada disc que tre­uen, pro­cla­men orgu­llo­sa­ment que, de tots els que han fet, “és el millor”. I, després, és clar, hi ha Joan Colomo (Sant Celoni, 1981), que ens etziba a mitja entre­vista que Tecno-rea­lista (Montgrí), el vuitè tre­ball que firma amb nom i cognom, és el que menys li agrada de tota la seva dila­tada dis­co­gra­fia. “És el meu disc amb menys col·labo­ra­ci­ons, i és per això que és el que menys em con­venç”, es jus­ti­fica. Colomo, que, aven­tu­res com a can­tau­tor a banda, ha for­mat part de ban­des com Zei­dun, The Unfi­nis­hed Sym­pathy o Els Sur­fing Sir­les, ens fa, però, una altra reflexió que ens deixa per­ple­xos: “He fet jo les mes­cles, el disc sona força mala­ment.” “I... això?”, li pre­gun­tem. “Bé, por­tava des del setem­bre amb sorolls en una ore­lla i, quan vaig haver entre­gat el disc, em van dir que hi tenia un tap de cera. He estat un any sen­cer, doncs, no sen­tint-hi gaire bé...”

Una i altra cosa ser­vei­xen per dibui­xar el tarannà, càndid, diver­tit i humil, del per­so­natge, però no per fer justícia a Tecno-rea­lista, un disc en què, mal­grat els taps a les ore­lles i haver-hi fet tots els papers de l’auca, Colomo torna a demos­trar el seu enginy per fer mera­ve­llo­ses i pun­xe­gu­des cançons pop.

Així com hi ha dis­cos en què se’l veu trist o desen­ga­nyat, en aquest se’l veu força enfa­dat.
Un va pas­sant per dife­rents moments vitals, i en els dis­cos es nota... Ara em calia can­tar con­tra el tecno-opti­misme i con­tra la idea que amb la intel·ligència arti­fi­cial solu­ci­o­na­rem tots els pro­ble­mes de la huma­ni­tat. Con­tra Elon Musk i aquesta idea de voler sal­var el sis­tema capi­ta­lista amb la tec­no­lo­gia. Li podria haver posat, de fet, Tec­no­pes­si­mista, però com que ja n’havia fet un que es deia Disc trist, em sem­blava que pot­ser era fer-ne un gra massa.
“No vull pro­me­ses tec­nològiques, no m’interes­sen les teves andròmines”, canta a ‘Dona’m quel­com’. Sem­pre ha sen­tit aquest rebuig?
No. Jo, de fet, no soc gens tecnòfob. M’encan­ten les maqui­ne­tes i la noves mogu­des tec­nològiques, però, amb l’edat, t’ado­nes que aques­tes tec­no­lo­gies que supo­sa­da­ment ens havien de fer la vida mes fàcil, ens l’estan com­pli­cant força. Els robots, per exem­ple, havien de fer que deixéssim de tre­ba­llar, però han aca­bat pre­ca­rit­zant-nos encara més. Al final t’ado­nes que les coses impor­tants de la vida no tenen res a veure amb el dar­rer model de cotxe elèctric o amb un mòbil d’última gene­ració.
A ‘Filles d’Inter­net’ es lamenta: “Pobra cana­lla, què els hem fet?”
La idea par­teix dels que, com les meves dues filles, ja han nas­cut en aquest món tan tec­ni­fi­cat i digi­ta­lit­zat, però en rea­li­tat és extra­po­la­ble a la gent de totes les edats. Les con­seqüències les patim tots...
Les pan­ta­lles gua­nyen cada cop més ter­reny a les dro­gues com a causa prin­ci­pal d’addicció entre els joves, diuen les notícies.
És que és el mateix procés. Les xar­xes, amb tots els seus algo­rit­mes i mogu­des, estan pen­sa­des per crear addicció, tal com també ho estan les cigar­re­tes que et venen a l’estanc. I suposo que, tal com va pas­sar amb les mar­ques de tabac, aques­tes grans empre­ses, tard o d’hora, també hau­ran de ren­dir comp­tes.
És difícil tro­bar, sigui en l’estil que sigui, dis­cos amb tanta pro­testa. No ens quei­xem prou?
És com si tinguéssim molt assu­mit com fun­ci­ona el món, i ho visquéssim amb resig­nació. Tot­hom se n’adona, de les coses que no rut­llen, fins i tot els artis­tes que can­ten sobre altres històries. Però és com si no hi hagues­sin alter­na­ti­ves a la vista i fos impos­si­ble can­viar res. Jo, però, no sé par­lar de gai­res coses més. Sem­pre han estat el motor que m’ha dut a escriure, tot i que, en el fons, ho faig d’una manera política­ment bas­tant cor­recta. Posar el nom i el cognom d’algú en una cançó em fa encara una certa cosa...
De fet, l’única a qui cita amb nom i cognom és... Pilarín Bayés!
Sí, i no és per cri­ti­car-la, eh? Hi ha una cançó [El meu cap] en què dic: “A la meva cova hi pas­sen mol­tes coses / pura psi­codèlia, to va del revés / com un conte de fades / però ple de bar­ri­ca­des / dibui­xa­des per Pilarín Bayés.” Reflec­teix una mica com em sento. D’una banda vull ser molt radi­cal, posa­ria bar­ri­ca­des i cre­ma­ria tots els con­te­ni­dors del món. Però, en el fons, tinc aquell punt naïf i inno­cent dels dibui­xos de la Pilarín, que, evi­dent­ment, per als de la meva edat, és tot un refe­rent!
Se li pre­gunta sovint com pot fer melo­dies tan “llu­mi­no­ses” per a títols com el de ‘Extinció final’...
Sem­pre m’ha agra­dat jugar amb con­tras­tos, i pro­curo bus­car-hi un punt còmic. Es fa difícil can­tar sobre una cosa tan ter­ri­ble com l’extinció final sense treure-hi una mica de ferro...
Com queda, la indústria musi­cal, entre tots aques­tes cri­ti­ques al sis­tema capi­ta­lista?
Les dinàmiques diria que són bas­tant sem­blants a les de tants altres entorns. Cada cop costa més que les coses peti­tes fun­ci­o­nin, com estem veient ara mateix a Bar­ce­lona amb mol­tes sales, i els mons­tres gegants es van men­jant cada vegada més tros­sos del pastís.
En algu­nes cançons de ‘Tecno-rea­lista’hi res­sona la música de l’Elec­tric Light Orc­hes­tra (ELO).
Cert! Eren el meu refe­rent quan, temps enrere, vaig començar a fer coses amb ordi­na­dors i sin­te­tit­za­dors. I una mica rot­llo Abba, vaig pen­sar, també, quan vaig haver aca­bat el disc.
Porta uns quants dis­cos a les espat­lles. Des­co­breix nous trucs?
Cada vegada estic més interes­sant en la part tècnica dels enre­gis­tra­ments, no només de la meva música sinó també la d’altra gent, com Fetus o Les Cruet, amb qui he estat tre­ba­llant fa poc. Sobre fer cançons, mira que n’he fet unes quan­tes, ja, però encara tinc la sen­sació que hau­ria de refle­xi­o­nar-hi més i, pot­ser, començar a lle­gir algun tuto­rial.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.