Sí, quan l’anterior alcalde, l’Eduard Llorà, va dir que plegava, va oferir el relleu a Marc Puig, l’alcalde d’ara, però en aquell moment no s’hi va veure i m’ho van proposar a mi. Vaig dir que sí, sempre he manifestat ganes de participar en la vida del poble. La cosa es va anar emmerdant, en Marc va crear una agrupació d’electors i va guanyar.

Entre ell i l’Eduard, es va crear un conflicte enorme, amb dimissions, acusacions de corrupció... Com a candidatura de Junts vam quedar en via morta. Per una banda, érem els successors de l’Eduard i assumíem el seu projecte i, per l’altra, en Marc se les donava de gran transformador, tot i que havia estat la seva mà dreta, el responsable de transparència, i l’acusava de corrupció...

Se’ns va demanar organitzar una candidatura única i, per tant, variada, amb gent del poble de tots els racons, cohesionada, on el perfil de l’alcalde fos només el tronc principal i al final érem quatre. Vam poder dibuixar un projecte a mida, molt utòpic, però també molt polític. I vam crear una llista transversal, de gent que no hem nascut aquí i tenim una altra visió. Vam fer aquesta proposta i Junts no tenia més remei que donar-hi suport perquè tot el peix estava venut.

Sí, van ser els meus quinze minuts de glòria, en el sentit que comentant amb ella el moment de les desercions i coincidint amb el primer clip electoral d’en Marc, es va oferir a fer-ne un per a mi. Li vaig dir no, perquè per més que estigui fet per ella el que fa el ximple soc jo. Llavors ella va dir que la posés de suplent a la llista.

En Puigdemont repiula la piulada de la Carla on ho anunciava i rebo trucades de la Laura Borràs i de tot el partit felicitant-me, però mitjans afins a ERC ho connecten amb les dimissions a l’equip de l’Eduard i, després, la tempesta arriba a Madrid, on els mitjans fan córrer que com podia ser que una persona que rebia subvencions del govern espanyol ajudés un fugat de la justícia, etc.

Sí, no hem volgut ser un element de molèstia i posar pals a les rodes, sinó deixar que agafin les regnes de la casa. Hem estat mares, als primers mesos de mandat. Als següents, hi hem començat a posar el nas, perquè es fan els pressupostos i ja és la seva acció.

No hi ha cap canvi, és una continuació lineal sense el talent de l’Eduard Llorà per moure’s a les institucions i trobar subvencions. A més, ell treballava amb una visió política, podia agradar-te o no, però tenia una visió, una idea. Ara, tenim un grup de veïns que fan el que consideren que han de fer amb molt d’entusiasme per mantenir les coses en ordre i res més. No hi ha missatge polític, no hi ha debat.

Utopia, però no del tot. El punt principal del nostre projecte era l’educació, volíem situar-la al centre i que afectés totes les regidories. Si no podem millorar més el món, ajudem els joves a tenir les eines per fer-ho, aquesta és la nostra utopia. És a dir, la idea de comunitat, el col·lectiu humà que es relaciona, que fan coses plegats, encara que no siguin amics, una cosa que a les Planes costa molt. També hem patit moments crítics d’urgència d’aquells que podem tenir en pobles petits i la resposta ha estat bona. No vull fer una crítica destructiva.

No, o sí. Estem informats, la relació és cordial, però no ens informen de cap on anem. El tema no és tenir un pla o una idea, sinó la voluntat de tenir-los. Ells van fer una campanya amb consultes i buscant la participació i es mouen dins d’un grupet ample, es mantenen bé com a agrupació d’electors, però dins del seu projecte polític hi manca fer-se l’Ajuntament seu, fins al punt de dir: “Soc regidor, tinc una responsabilitat davant de la gent.”

No, tot i que en Marc va començar la campanya en aquesta tessitura. Ningú que no sigui nascut al poble se l’estimarà com nosaltres. Gent de la seva llista, però amb cognoms espanyols i portuguesos, li va fer veure que ells eren de fora i de seguida va ser-ne conscient. Nosaltres ja estàvem dins d’aquesta utopia, la de ressignificar la relació amb el municipi a partir de l’amor. M’ho miro des del punt de vista que anem a fer alguna cosa junts. El meu sogre sempre diu que abans la gent no s’enfrontava tant perquè es necessitava.

Sí, reconec que era una utopia personal, però ja he baixat del núvol. Creia que en un poble petit era possible engegar una dinàmica més comunitària, més oberta. Per a mi, el punt de partida d’involucrar-me en tota aquesta moguda va ser l’1 d’octubre, perquè anàvem tots els veïns del poble a l’una.

Sí, i tant, activitats extraescolars gratuïtes i sortir del jo pago i a tu t’ajuden, la creació d’un ateneu cultural autònom, fórmules per rehabilitar un centenar d’habitatges amb acords amb propietaris, una regidoria per a una gestió circular i educativa del bosc, el foment de l’economia local i un debat al POUM sobre el model d’activitat econòmica...