Necrològiques

CIÈNCIA

Mor Virgínia Nunes, pionera en la investigació de la genètica humana a Catalunya

Va impulsar el Programa de Gens, Malaltia i Teràpia de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge

La biòloga i doc­tora Virgínia Nunes Martínez (Bar­ce­lona, 1956), pio­nera en la inves­ti­gació de la genètica humana i coor­di­na­dora del Pro­grama de Gens, Malal­tia i Teràpia de l’Ins­ti­tut d’Inves­ti­gació Biomèdica de Bell­vitge(IDI­BELL), va morir el pas­sat 24 de maig als 67 anys, segons va con­fir­mar l’enti­tat. L’ins­ti­tut asse­nyala en un comu­ni­cat que el seu tre­ball va dei­xar una “empremta pro­funda en la comu­ni­tat científica.” Va ser, de fet, una de les mem­bres fun­da­do­res de l’IDI­BELL i la cap del grup de Genètica Mole­cu­lar Humana.

Era filla del cone­gut cine­asta i escrip­tor José María Nunes, nas­cut a Por­tu­gal, i direc­tor de Noche de vino tinto, una de les pel·lícules de referència de l’Escola de Bar­ce­lona.

Nunes, lli­cen­ci­ada i doc­tora en bio­lo­gia per la Uni­ver­si­tat Autònoma de Bar­ce­lona, va ini­ciar la seva car­rera científica als setanta a l’hos­pi­tal de Sant Pau. Després d’una estada a França per for­mar-se en genètica humana, va tor­nar a l’Hos­pi­tal de Sant Pau per tre­ba­llar amb el grup de genètica humana lide­rat per la doc­tora Mont­ser­rat Baget i el doc­tor Esti­vill. En col·labo­ració amb el grup del doc­tor Manuel Palacín va iden­ti­fi­car el gen res­pon­sa­ble de la cis­tinúria. Va ser el pri­mer cop que un grup d’inves­ti­gació a Cata­lu­nya iden­ti­fi­cava la causa genètica d’una malal­tia. També va tre­ba­llar en el Depar­ta­ment de Ciències Fisiològiques de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, on va cons­ti­tuir el seu grup de genètica humana.

El focus de la seva recerca es va cen­trar en la iden­ti­fi­cació de les bases genètiques de diver­ses malal­ties here­ditàries i sovint rares. Va con­tri­buir sig­ni­fi­ca­ti­va­ment al desen­vo­lu­pa­ment de noves tècni­ques de diagnòstic mole­cu­lar, avançant en la com­prensió dels meca­nis­mes genètics que pro­vo­quen malal­ties com el Síndrome de Wol­fram. L’IDI­BELL con­si­dera que la seva con­tri­bució i dedi­cació han estat fona­men­tals per als avenços en aquest camp. “La seva pèrdua deixa un buit enorme a tota la comu­ni­tat científica.”

Els seus com­panys de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona Raúl Estévez i Ramon Bar­trons també han tin­gut un record per ella: “Li agra­dava la docència i no estal­vi­ava temps per dia­lo­gar amb els seus alum­nes. Els seus esforços ana­ven en aquesta direcció: donar la millor for­mació pos­si­ble per con­ti­nuar empe­nyent la torxa del conei­xe­ment. Només aquest pot ofe­rir-nos solu­ci­ons als molts pro­ble­mes que tenim, com el dels càncers, i ens pot per­me­tre avançar-nos i pre­pa­rar-nos pels pro­ble­mes que vin­dran. De ben segur que retin­drem els conei­xe­ments que hem après al seu cos­tat i els com­par­ti­rem en el futur, fent que el seu tre­ball i mes­tratge con­tinuï a les nos­tres mans.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.