Tradicionalment, els partits han enviat a les eleccions europees els dirigents de segona línia. Polítics, en molts casos, molt preparats, però poc coneguts pel gran públic. Els comicis europeus han estat vistos –i encara passa això en bona mesura– com una cita electoral que fa més nosa que servei, però que, en algunes ocasions, pot servir per passar comptes amb al partit governant o per catapultar projectes incipients.

“Les eleccions europees abans eren vistes com un tràmit o bé una oportunitat perquè saltessin a la palestra noves opcions com va passar amb Podemos [l’any 2014], per castigar el govern de l’estat o per deixar anar els baixos instints”, va assenyalar Xosé M. Núñez Seixas, catedràtic d’història vontemporània de la Universitat de Santiago de Compostel·la durant el debat Què esperar de les eleccions europees?, organitzat pel Cidob i pel Centre de Cultura Contemporània (CCCB) que es va fer dilluns al CCCB. En aquest tipus d’eleccions, en ocasions, es vota “gent que no votaries per gestionar el teu municipi, però sí perquè vagin a Brussel·les”, hi va afegir Núñez Seixas, que va posar l’exemple de José María Ruiz Mateos, que va esdevenir eurodiputat.

Ara que estem immersos en la campanya de les eleccions al Parlament Europeu, molts polítics s’escarrassen a remarcar la importància de les decisions que es prenen a l’eurocambra, encara que sovint no sigui percebut així per la majoria dels ciutadans. “Sovint se’ns diu que les eleccions europees són les més importants de la història”, va admetre el director del Cidob, Pol Morillas, i per més que aquesta cantarella ja l’haguem sentida moltes vegades, aquest cop sí que sembla que els comicis poden impulsar o accelerar un canvi important en la política europea.

Fins ara, la política europea s’ha basat en “l’equilibri entre tres forces: els liberals, els socialdemòcrates i els conservadors”, va assenyalar Xavier Prats-Monné, exdirector general d’Educació i exdirector general de Sanitat a la Comissió Europea. Aquest cop, però, tot fa pensar que “el centre de gravetat es mourà cap a la dreta” i que “l’extrema dreta podrà canviar i condicionar l’agenda”, hi va afegir Prats-Monné. “L’extrema dreta ja ha estat normalitzada al Consell Europeu”, va advertir la periodista Anna Buj, autora del llibre Laboratori d’Itàlia (Pòrtic) en referència a la sintonia de l’actual presidenta de la Comissió Europea (CE), Ursula von der Leyen, amb la primera ministra italiana, la ultradretana Giorgia Meloni.

“El consens bàsic de la postguerra, l’acord entre democristians i socialdemòcrates ja no es reproduirà de la mateixa manera”, va advertir Núñez Seixas. La principal matèria de discussió dels pròxims mesos serà, sens dubte, què fer amb Ucraïna. Tot i la inusual i ràpida resposta de la UE davant l’atac de Rússia, les divisions entre els Vint-i-set s’han accentuat a mesura que s’ha anat normalitzant una guerra a Europa i Kíiv ja no pot donar per descomptat el suport europeu. “Hi ha en joc el futur de tot el món democràtic”, va avisar el psicòleg social i politòleg expert en desinformació i manipulació informativa hongarès Péter Krekó.