Les cases més acabalades

“T’ado­nes de la riquesa que podien arri­bar a tenir aques­tes famílies”, explica Pilar González-Agàpito del seu nou lli­bre Cases sin­gu­lars de Mataró. L’autora, en aquesta nova aven­tura, s’endinsa als habi­tat­ges dels més adi­ne­rats de la ciu­tat per veure com vivien tant la noblesa com la bur­ge­sia. I és fixant-se en molts de les façanes apa­rent­ment “dis­cre­tes” que González-Agàpito va tenir la curi­o­si­tat de saber què hi havia al dar­rere. Amb molta paciència s’ha entre­tin­gut a des­co­brir racons que ama­guen patis inte­ri­ors, esgra­fi­ats, tapis­sos, cape­lle­tes i gelo­sies, per als qui volien mirar al car­rer sense ser vis­tos. Unes cons­truc­ci­ons osten­to­ses de por­tes endins en una ciu­tat que com diu l’autora no ha estat mai “pre­su­mida” i ha estat de gent tre­ba­lla­dora.

“En el con­fi­na­ment em va pas­sar pel cap bus­car al dar­rere d’aques­tes façanes que veiem tot pas­se­jant a peu de car­rer”, explica González-Agàpito, que ha esti­rat altre cop el fil per conèixer més detalls de com vivien els comer­ci­ants, indus­tri­als, cons­truc­tors que durant segles van fer emer­gir l’eco­no­mia alhora que s’enri­quien amb grans for­tu­nes. Això l’ha por­tat a fer recerca dels arxius i tes­ti­mo­nis fami­li­ars d’aques­tes nis­sa­gues mata­ro­ni­nes, amb més o menys sort, per acce­dir por­tes endins a les estan­ces que s’han con­ser­vat o expli­car com eren alguns dels edi­fi­cis que no s’han con­ser­vat o han anat a terra.

El recor­re­gut que fa per les 41 cases senyo­ri­als comença ben a prop de l’actual Ajun­ta­ment , on el segle XVI hi havia l’hos­pi­tal. A pocs metres, el recap­ta­dor de la Gene­ra­li­tat per l’expor­tació de vi, Jeroni Serra, es va fer cons­truir la casa d’estil renai­xen­tista que avui és la seu del Museu de Mataró. A pocs metres can Pala­uet, can Cru­zate mos­tren cons­truc­ci­ons que es van adap­tar a dife­rents acti­vi­tats econòmiques, quan encara esta­ven envol­ta­des d’horts i s’arri­bava al cen­tre amb cava­lle­ries.

Per l’autora del lli­bre, que fa més de deu anys que grata en la memòria col·lec­tiva de la ciu­tat la dis­creció de les cases no tenia res a veure amb el seu inte­rior, on les sales eren car­re­ga­des de mobles, ara­nyes de cris­tall, cam­pa­nes de vidre i d’objec­tes de valor. Algu­nes imat­ges en dei­xen constància, com la deco­ració que es pot veure de la sala de les visi­tes de la família Gallifa o les de can Vila­de­sau Viada, un casa­lot del segle XVIII, on avui hi ha la coo­pe­ra­tiva Aba­cus. En aquesta última, ubi­cada a la Riera, aquesta nis­saga que havia fet for­tuna a les Amèriques tenia, com mos­tren els dibui­xos que va fer l’his­to­ri­a­dor Marià Ribas, un jardí immens amb una font al cen­tre i arbres frui­ters.

L’empre­sari Joa­quim Coll i Regàs també es va fer cons­truir la casa, una de les joies del moder­nisme de la ciu­tat, obra de l’arqui­tecte Puig i Cada­falch. Com ell, molts bur­ge­sos es van edi­fi­car les cases no gaire lluny de les mura­lles i n’hi ha mol­tes al cèntric car­rer Argen­tona. En són un exem­ple el casa­lot de can Tor­ner, a la can­to­nada amb la Mura­lla, o les cases de Llo­renç Llinàs que aquest reco­ne­gut tin­to­rer va fer cons­truir exac­ta­ment iguals per a les seves tres filles. “Han que­dat mol­tes cases al tin­ter”, explica l’autora a l’entorn del cen­tre històric on tots s’hi volien fer la casa. “Hi ha molt per expli­car des dels embo­lics fami­li­ars o les pro­fes­si­ons que tenien”, explica donant per fet que hi haurà tard o d’hora un segon volum. Entre les anècdo­tes fami­li­ars recull el cas de dos empre­sa­ris que es fan les cases simètri­ques i aca­ba­ran amb el temps empa­ren­tats. El lli­bre no passa per alt can Palau, a la Riera, un gran casa­lot del segle XVII que compta amb dues sales de visi­tes i un ora­tori. Al pri­mer pis es con­serva un dels pocs arxius pri­vats de la ciu­tat amb 8.000 títols.

Entre les cases sin­gu­lars del lli­bre hi ha can Ramon Golart, una finca que avui crida l’atenció davant de can Xam­mar per les arca­des apun­ta­des que l’arqui­tecte muni­ci­pal Puig i Cada­falch va dei­xar cons­truir a la finca per donar accés al jardí, que tenien just per on avui passa el car­rer. Una altra casa amb arca­des amb forma de cas­te­llet sorprèn mig ama­gada al car­rer Sant Benet que es va fer cons­truir Gre­gori Arch, un mes­tre d’obres mata­roní. “Molts dels que cons­tru­ei­xen són pro­pi­e­ta­ris de ter­res i quan es comença a obrir car­rers s’enri­quei­xen”, explica l’autora del lli­bre d’aquest dar­rer cons­truc­tor que quan s’ho veu a venir s’afa­nya a com­prar la plaça de Cuba. “Són els pri­mers espe­cu­la­dors de les immo­biliàries”, con­clou.