Que els jutges s’hi estiguin resistint manifestament ja ens dona una visió de la importància de la llei, els obliga fins i tot a mantenir una posició ideològica, que és la que han mantingut aquests últims anys. La seva aprovacióreconeix principalment la repressió injusta i desbocada, efectuada en molta part per aquests jutges, que ha patit el moviment independentista. És a dir, reconeix el que fa anys que denunciem, que és que hi ha una causa general contra l’independentisme. Llavors no és una victòria en sentit personal, sinó que és una victòria política incontestable, sobretot per als que ens hem dedicat a explicar internacionalment que hi ha una causa general contra l’independentisme i havíem de respondre què és una causa general contra l’independentisme... Ara queda escrit en una llei, que vol dir que totes les causes obertes en aquest període en el marc d’un moviment queden amnistiades. Això ens reforça molt. I quan d’aquí a vint anys es parli d’aquesta llei, crec que poca gent recordarà que es va obligar el Partit Socialista a fer-la, però en canvi sí que es recordarà que hi va haver una amnistia que reconeixia tota aquesta causa general contra l’independentisme. Això és el punt u de la importància d’aquesta llei. El punt 2 és que atura la repressió que hi ha hagut fins avui, i aquí sí que entrem en el terreny més personal, perquè beneficia personalment moltes persones que han estat patint i estem patint, i els seus entorns familiars, una repressió duríssima, i que veuen una llum al final d’aquest túnel. I en un sentit més polític, aquesta repressió ha contribuït a l’erosió i al cansament del moviment independentista explicitat en les últimes eleccions. És un dels efectes que buscava, i en bona part va aconseguir-ho. I segur que hem de fer molta autocrítica en moltíssimes coses, però una part importantíssima de l’erosió del moviment ha estat la repressió. Per tant hem de celebrar que s’aturi. I la tercera qüestió potser és més conjuntural, però estem en un moment en què l’independentisme necessita una reflexió profunda, interna. Una de les coses que busca la repressió és que t’hagis de dedicar a defensar-te i que no pensis en els teus objectius polítics, i ara que ens en puguem desfer i puguem obrir aquesta reflexió interna, també entre espais, com a moviment independentista, també és importantíssim. L’aprovació de la llei contribueix que puguem obrir en millors condicions aquesta etapa. Per això és tan important, és una victòria i l’hem de saber aprofitar.

Dijous tothom va entendre, i no va fer falta ni pactar-ho, que tothom ha contribuït en la seva justa mesura perquè tot això anés endavant. Evidentment que tots els espais, partits però també entitats socials, poden treure pit d’haver avançat en un tram, però era un dia de celebració col·lectiva, i així va passar. Va ser espontani i genuí, i crec que aquest és el camí.

Dijous tothom va veure que malgrat que és evident que hi haurà divergències estratègiques o de plantejaments en un futur, com sempre n’hi ha hagut, el millor que pots fer és discutir-les de manera tranquil·la, de manera interna, podent exposar públicament el teu criteri, però que la millor manera per aconseguir objectius polítics, i més ara que cada cop anem a parlaments més fragmentats, és ser capaços de trobar el consens entre les diferents opcions polítiques. Crec que també és el que espera la ciutadania de les opcions polítiques, que tinguin la capacitat de trobar consensos amb aquella gent que planteja opinions o estratègies diferents. Tant de bo sigui un punt d’inflexió per poder treballar millor en un futur.

Jo i el president Puigdemont, entre el 17 i el 20 de juny, estem citats de manera telemàtica, és a dir, que podríem comparèixer des d’on siguem, en el meu cas des de Suïssa, i també de manera voluntària. Això ja és una diferència de doctrina respecte a la de l’Audiencia Nacional.

Primer hem d’esperar la publicació al BOE per moure fitxa, però malgrat que les imputacions són individuals per molt que estiguin agrupades en el cas del Tsunami, per exemple, en dos jutjats diferents, el que sí que farem d’entrada és coordinar-nos perquè totes les estratègies tinguin un objectiu compartit. Ara, el primer que farem és demanar que se’ns arxivi la causa. La nostra declaració al Suprem ja s’hauria d’anul·lar o suspendre perquè s’hauria d’aplicar la llei d’amnistia des del minut u. Amb el que passi tindrem un primer termòmetre del que pensa fer la instructora del cas.

És inevitable que cadascú hagi de presentar qüestions que afecten la seva persona. És evident també que pot haver-hi alguna divergència estratègica, que no vol dir contradictòria amb la resta, però hem intentat i hem aconseguit tenir una coordinació total entre tots. Per exemple, la Marta Molina, que va declarar, era una decisió tant individual com col·lectiva, i tots estàvem ben orgullosos i atents a la seva decisió, creiem que sumava en la causa. I al revés, ella estava orgullosa i conscient que el paper de l’exili ha estat important.

Ho mirarem, en primera instància, amb els advocats, i també, paral·lelament, de manera col·lectiva, perquè aquesta tornada sigui també una proposta política, com ho han de ser totes. No és una cursa a veure qui torna abans, les tornades han de tenir un sentit. Estem davant d’una victòria i ara toca entrar en un procés complex, que sabem que acabarà bé, però no ens volem generar expectatives immediates que després puguin ser desfavorables, som molt conscients que poden passar coses aquesta setmana que no sabem per on aniran. Un dels problemes que ha tingut el nostre moviment a vegades és la dificultat a l’hora de gestionar les expectatives. Al final jo porto sis mesos a l’exili, hi ha gent que hi porta set anys i el país es mereix això també.

No l’estem preparant i per salut mental no me la puc imaginar, tot i que algun dia, inevitablement, en alguna conversa informal, t’imagines no tant com serà, sinó què faràs els primers dies que tornis a ser al teu país. Quan et parlava que ha de tenir un sentit polític, vull dir que no és poca cosa que torni la Marta Rovira, el president Puigdemont o consellers com el Lluís Puig després de sis anys, i en segon terme l’última onada d’exiliats. Per tant no estem parlant per coordinar cap tornada concreta, però sí per veure com responem a partir d’ara.

No, no. Ens intentarem coordinar de la millor manera possible, però no puc avançar res sobre el retorn. Seria avançar-me 25 pantalles d’on som avui. Segurament aquesta setmana començarem a tenir notícies d’una sèrie de declaracions que estan pendents a l’Audiencia Nacional, veurem què passa amb la que tenim el president Puigdemont i jo, si suspenen o no, i això ens generarà un mapa. I a mesura que l’anem tenint podrem començar a tenir certeses amb què començar a treballar com a front amb aquesta etapa de la tornada.

És que a nosaltres ja se’ns imputa terrorisme amb una única voluntat: que quedem exclosos de la llei d’amnistia. Quan es coneix la voluntat dels grups parlamentaris del Congrés de fer una llei d’amnistia és quan es torna a despertar la causa després de quatre anys adormida sota secret de sumari, i a mesura que van coneixent el text i les seves exclusions, van generant un seguit d’imputacions i buscant noves fórmules imaginatives perquè en quedem exclosos. Quan també veuen que en l’exclusió hi ha la temptativa concreta d’anar contra els drets humans, busquen fins i tot dos policies que van ser lesionats, quan ni tan sols era una convocatòria de Tsunami, perquè puguin acreditar aquesta suposada temptativa. Com que la nostra imputació ja neix d’una voluntat de rebentar la llei d’amnistia, ens sorprendria que ara se’ns apliqui des del minut u. La voluntat de García-Castellón com a mínim era aquesta; ja ho veurem en el cas de la instructora del Suprem, que ens ha permès una cosa que durant tots aquests anys ni el jutge Llarena com a instructor de la causa del procés ni el mateix García-Castellón no havien permès, que és la declaració telemàtica. Si més no estèticament, sembla que les coses ja les està fent una mica diferents, tot i que també té una sala d’apel·lacions a qui respondre. És molt prematur avançar cap on aniran les coses, ningú creu que seran fàcils, s’haurà de lluitar. De moment només tenim pronunciament d’uns fiscals concrets, però al final la voluntat del legislador queda molt clara, per tant, també tenim confiança. De la mateixa manera que sabem que no serà immediat, sabem que a través d’aquesta llei podrem ser amnistiats tard o d’hora, seguríssim.

Com que tot això és una victòria enorme del moviment independentista, és evident que voldran o necessitaran contrarestar-ho, perquè un jutge no voldrà reconèixer que ell ha reprimit, el que vol dir és que ha fet justícia i aquesta llei justament constata que no han fet justícia, sinó que han impartit injustícia. Per tant, és evident que intentaran trobar tots els mecanismes per intentar frenar-la. Així ens hi estem preparant, però alhora estem convençudíssims que això té un límit. I no sé si serà tard o aviat, però té un horitzó caduc. Aquesta amnistia s’acabarà aplicant absolutament per a tothom.

Pot ser que el TJUE digui que la llei és plenament constitucional, després que també el TC ratifiqui les qüestions d’inconstitucionalitat i que a més a més diguin que la causa de terrorisme està bastant lluny de ser una causa per terrorisme, perquè de mobilitzacions a Europa n’hi ha hagut moltíssimes, i fins i tot molt més contundents que les de la tardor del 2019. Hem parlat amb molta gent, i és tan absurd i tan clar que s’està fent un ús polític de l’acusació de terrorisme...! Que ens faran patir un temps més? Potser sí, però l’aprofitarem per seguir. És contraproduent per a ells, perquè la imatge que s’està degradant és la seva, no la nostra. Tot el contrari. Jo mai havia tingut l’oportunitat de parlar amb premis Nobel de la pau, i ara no només la tinc, sinó que firmen textos de suport a la meva persona. Per tant, jo no estic patint una degradació d’imatge, per molt que ho intentin; qui l’està patint són ells.

Veurem què fan, és possible que la causa no l’arxivin perquè no hi hagi una aplicació efectiva de la llei d’amnistia, però sí que pot ser que amb una mica de seny la judicatura decideixi no imposar mesures cautelars a les persones que han de ser amnistiades, perquè pot anar contra els seus drets fonamentals. Imagina’t ara que ens posen unes mesures cautelars com la presó preventiva a persones de qui s’està valorant si són susceptibles d’entrar en la llei d’amnistia. Ja ho diu el sentit comú jurídic: sempre s’han d’implementar les mesures més beneficioses per a les persones investigades, i per tant podem anar a un escenari on l’amnistia s’apliqui de manera efectiva i consolidada d’aquí a un temps però podent evitar mesures cautelars que haurien estat inevitables fa un temps.

És clar, perquè a la presó no hi fem res i en canvi mira a Suïssa tota la feina que podem fer. Posem-nos en l’escenari pitjor, que la llei d’amnistia no s’aplica. El que necessitem és estar lliures per denunciar-ho, a la presó no podem. I afegeixo una qüestió que va més enllà de l’independentisme i també és important: que la causa del Tsunami no arribi a judici i per tant no generi jurisprudència, perquè el que s’està fent és decidir quins són els límits de la protesta. I poden venir sentenciats si hi ha jurisprudència a partir d’aquesta causa, això pot interpel·lar després qualsevol persona que es mobilitzi pel que sigui. Evitant que la causa arribi a judici, per tant, estem fent una contribució importantíssima al dret a protesta, i és bo que ho sàpiga tothom que l’exerceix. Això és el que dona sentit al nostre exili i a la llei d’amnistia, molt més enllà de la protecció personal.

Sí, jo marxo en un moment en què hi ha una pressió ambiental importantíssima, sobretot a partir de les filtracions interessades que hi ha a través del propi jutge o de la Guàrdia Civil, sempre als mateixos mitjans d’una línia concreta. Això genera una tensió ambiental important. A més, considerem o sentim que la nostra causa és la que es vol utilitzar per aturar l’amnistia, i això ens genera una indefensió brutal perquè s’està polititzant. Moltes persones comencen a notar fins i tot seguiments, i tota aquesta pressió ambiental té unes conseqüències personals que molts notem, i marxar ens allunya d’aquesta pressió i ens ajuda a veure les coses amb una mica més de distància i serenor. Però és que a més a més pensem que ens trobem davant d’un procés de defensa molt complex i que el farem millor des de l’exterior.

Sí, hem tingut l’oportunitat d’establir relacions internacionals privilegiadíssimes amb organitzacions de primer nivell que acostumen a ser molt discretes, i algunes tan importants com Amnistia Internacional o l’Organització Mundial contra la Tortura han fet pronunciaments públics respecte a nosaltres. A més a més, en el meu cas concret, per la feina que desenvolupava, hem tingut el pronunciament de tres premis Nobel de la pau, de molts acadèmics, al voltant de la pau i de la gestió i de la resolució de conflictes, associacions de víctimes del terrorisme... Una cinquantena de pronunciaments que són importantíssims i que han vingut donats gràcies a la feina que hem pogut fer estant aquí a fora. Per tant, estem contents de la feina feta aquests sis o set mesos que portem a l’exili. L’Estat espanyol ara té una imatge a fora possiblement menys agraïda que abans dels nostres exilis, i s’hauria de preguntar força coses al respecte.

Sí, és que la defensa jurídica no l’hem preparat perquè sabem que no és una causa jurídica. És una causa política i el que hem fet és preparar una defensa política, posant-nos en contacte amb tots aquests estaments. Jo ho he fet des d’aquesta òptica, però per exemple el Jesús Rodríguez, que és periodista, ho ha fet tot des de la de la llibertat d’expressió i llibertat de periodisme. Cadascú amb el que ja treballava ha pogut recórrer una sèrie de camins que són compartits. Al final hi estem molt satisfets i molt contents. En aquest sentit estem molt contents, perquè teixim unes relacions humanes excepcionals entre gent que fins i tot no ens coneixíem prèviament. Passem moltes hores junts, ens hem cuidat molt, hem compartit molts moments molt íntims, personals, però és un regal, no sé si dir-ne premi de consolació, un regal que quedarà per a tota la vida que hem compartit. Potser jo amb el Jesús no hauria compartit mai res personalment, i ara ens veiem cada dia.

Vam teixir una estratègia col·lectiva tenint en compte la situació individual de cadascú, i quan vam saber que es filtraria que jo era aquí vam decidir, per a seguretat també col·lectiva, encara no utilitzar el terme exili. Però és evident que el que hi ha aquí és un exili. De fet, m’he dedicat molt a l’estudi i l’acompanyament dels exilis, n’hi ha que són immediats, com el de la Marta Rovira, i en el nostre cas són exilis per persecució política, que sembla més abstracte i no tenen clara una línia temporal. Per tant et vas convertint a poc a poc en exiliat, que és segurament el que ens ha passat a la resta d’imputats del Tsunami.

Soc diputat, sí, però no vull posar cap data sobre la taula, primer per una qüestió personal i després per una qüestió política. De fet segueixo amb una baixa mèdica que em permet una delegació de vot sense gaire història. Ja tenim dues legislatures seguides amb el Lluís Puig, el Toni Comín o el president Puigdemont en què s’ha pogut fer delegació de vot, i esperem que així segueixi sent a partir d’ara.

Plantejo un respecte absolut per la gent que ho està negociant, tant d’ERC com dels altres partits. Tenim un equip liderat per la Marta Rovira, amb persones que tenen una llarga trajectòria al Parlament, com el Josep Maria Jové o la Marta Vilalta. No estic al dia de com estan les negociacions, però confiança absoluta, i sobretot discreció perquè puguin anar bé.

Em remeto a la resposta anterior. No vull dir res que pugui contribuir a generar soroll, i tots sabem que quan parles de noms és la millor manera. L’important és que es trobi una entesa el més àmplia possible per a la millor mesa que representi aquesta pròxima etapa.

Primer, respecte absolut per la gent que ho està negociant, és també molt prematur perquè estem enmig d’unes eleccions europees. No ens ha de fer por cap dels escenaris, i tot el que passi ha de ser per donar sentit i veu als centenars de milers de persones que van votar ERC.

Si a la pregunta anterior ja volia ser respectuós però entenia que m’havia de mullar una mica perquè soc membre d’una llista parlamentària, aquí encara vull ser més respectuós perquè jo no faig part de les estructures internes del partit i, per tant, tot el respecte del món. Cal entendre també que la repressió ha estat molt dura aquests anys i que ha contribuït a aquesta erosió conjunta i col·lectiva del moviment independentista, i que ara sí que és veritat que necessitem entrar en un període de reflexió interna, no només d’ERC sinó de qualsevol espai, també com a conjunt de moviment. Qualsevol reflexió interna per contribuir a obrir una nova etapa serà positiva.