Ara, aquí, se’n veuen més pel carrer, als parcs, als súpers. Porten un cotxet amb criatura i es nota que no és seva. Acompanyen algú amb caminador o hi van de bracet. O amb cadira de rodes. Se’n veuen més, de cuidadors/es, perquè en són més. Perquè en som més, arribem a edats més avançades, i tenim un nivell d’ingressos que ens permet recórrer-hi. Tenir cura de les persones –a casa o sortint a l’aire lliure– és, d’una banda, una feina bàsica, visible, i, de l’altra, una feina mal coneguda. D’entrada, no sabem quin és el volum d’ocupació que genera. Perquè és, encara, una feina en bona part submergida, i perquè n’hi ha poques estimacions –sí que n’hi ha en altres sectors també submergits.

Una possible aproximació al coneixement del volum del col·lectiu de cuidadors/es, ara i aquí, seria calcular-lo a partir del nombre de famílies. Al Principat de Catalunya es pot saber, arrodonint, que hi viuen tres milions de famílies, que han anat adoptant les formes més variades (sempre, això sí, mantenint les petites dimensions que descobrí, als anys vint, l’economista Josep M. Tallada). A la resta dels Països Catalans, del Rosselló i Andorra fins a Alacant, probablement hi viuen tres milions de famílies més (tot i que moltes no tot l’any). La pregunta següent és: quin percentatge d’aquests 3 + 3 = 6 milions de famílies disposa de cuidadors/es assalariats/des, per unes hores a la setmana, o al dia, o amb caràcter fix? La resposta no és gens fàcil, car no hi ha estimacions en aquest sentit. Fent una microenquesta a gent experta propera al qui escriu fent la pregunta del percentatge, les xifres que surten són molt –massa– diferents: del 25% al 80% de les famílies dels Països Catalans disposen de cuidadors/es externs/es a la família (per bé que, sovint, quasi en formen part). Com que bona part de les respostes a la microenquesta giren a l’entorn del 50%, es podria dir que la meitat dels sis milions de famílies disposen de cuidador/a. Si en calculéssim un per família, serien tres milions. Però sovint treballen en tres, quatre o cinc cases. Així, cal dividir 3/4. Els cuidadors/es serien, als Països Catalans, un gran col·lectiu d’unes 700.000 persones.

Un col·lectiu que prové, sembla que majoritàriament, de la immigració. De les Filipines fins a l’Equador, passant per Romania i la República Dominicana. Aquest col·lectiu utilitza en la seva feina alguns productes que, al seu moment, foren quasi una innovació. Per exemple, pel que fa a l’alimentació dels més petits, des del 1955, les farinetes Blevit dels laboratoris Ordesa. Al segle XXI, aquesta empresa farmacèutica és present en vint estats de quatre continents. O, atès que els petits i la gent gran poden tenir dificultats per mastegar bé, els cuidadors/es poden utilitzar les batedores Minipimer, fabricades, des del 1959-62, per Pimer (Petites Indústries Mecanicoelèctriques Reunides) i per Taurus.

Pel que fa als problemes d’incontinència de les criatures i d’alguns –o molts– vells, els qui en tenen cura disposen, des del 1971, dels bolquers d’un sol ús: els Dodot, de l’empresa Arbora i Ausonia. Des del 1974, aquesta empresa també fabrica bolquers per a la gent gran. El 2009, a Reus, Maria Teresa Saperas, quan ja tenia 78 anys, va reinventar els bolquers de roba, reutilitzables. Amb l’empresa ADZnadons. Són més barats i generen menys residus.

Per no haver de dur a coll les criatures, els cuidadors/es (i, és clar, qualsevol adult) poden utilitzar cotxets de rodes. Com els que fabrica l’empresa Jané, creada el 1932, amb exportacions, al segle XXI, a 50 estats del món (vint dels quals, fora d’Europa). Per als que tenen problemes de mobilitat física, les cadires de rodes poden ser imprescindibles. I, en alguns casos, també són totalment necessàries les grues que permeten els desplaçaments del llit a una cadira, o a una butaca, i d’una d’aquestes al llit. Amb l’ajut insubstituïble del cuidador/a.

Els cotxets i les cadires de rodes topaven –literalment– amb les voreres. El 1991, amb els Jocs Olímpics en l’horitzó, l’Ajuntament de Barcelona començà a instal·lar el Gual 120, que ha permès pujar sense dificultats a les voravies. El 1992, TMB i FGC iniciaren l’accessibilitat al metro de cotxets i cadires, amb ascensors. I als autobusos, amb rampes. Els cuidadors/es s’han de sentir bé. Són imprescindibles.