El viatge el vaig fer amb l’Anna, la meva pare­lla. Com més com­pli­ci­tat i menys gent amb qui haver de con­sen­suar coses, millor; així vam tenir les con­di­ci­ons ide­als per dei­xar-nos sor­pren­dre pel que havíem d’anar tro­bant.

El lli­bre és, prin­ci­pal­ment, la meva mirada, i per això és ben legítim pre­gun­tar-se perquè no l’he escrit des del jo. Al text he vol­gut que el pro­ta­go­nisme el tin­gues­sin els llocs i les històries; són ells els actors d’aquest relat i no pas el nar­ra­dor. Ine­vi­ta­ble­ment, qual­se­vol lli­bre parla d’un mateix de manera més o menys indi­recta, però vaig tro­bar en el plu­ral una bona manera de diluir el jo, de que­dar-me una mica al marge i dei­xar l’esce­nari a allò que volia expli­car.

Va ser als mesos de juliol i agost del 2016. Vam deci­dir viat­jar-hi de manera una mica casual, però no hi anàvem per res­se­guir les atrac­ci­ons i les fites que recu­llen habi­tu­al­ment les guies. Tot aquest parc temàtic, fran­ca­ment, ens interes­sava poc, i ens atreia prin­ci­pal­ment una car­re­tera que és un feno­men cul­tu­ral que ha ver­te­brat el país, que en bona mesura és reflex de les for­ces que han cons­truït els Estats Units.

En qual­se­vol viatge tens la sen­sació que hau­ries hagut de pre­pa­rar-te més, de lle­gir i infor­mar-te millor. La veri­tat és que hi vam anar amb una pla­ni­fi­cació mínima: bit­llets d’avió, llo­guer del cotxe i l’hotel de Chi­cago. Natu­ral­ment, el gruix del recor­re­gut era clar, però la resta la vam anar impro­vi­sant sobre la marxa, oberts al que se’ns anés pre­sen­tant. D’aquesta acti­tud, d’estar oberts al que ens ofe­ris­sin l’atzar i les cir­cumstàncies, van sor­gir-ne les millors coses del viatge. Ho reco­mano: si et fa por per­dre’t allò que cal veure pot­ser no tro­baràs els tre­sors que no bus­ca­ves.

Et puc res­pon­dre amb la cita que obre el lli­bre, una frase que li vaig sen­tir a Vila-Matas al Ciu­tat Maragda: “El viatge comença quan torno, quan començo a lle­gir sobre el lloc on he estat i des­co­breixo que no he vist res”. Durant el viatge no vaig pren­dre cap nota, entre altres coses perquè la idea d’escriure el lli­bre no va aparèixer fins un parell d’anys després. En un pas­satge que parlo dels neons dic que el pas del temps, la qua­li­tat i la fra­gi­li­tat d’aquests anun­cis fan una mena de selecció natu­ral del que s’ha de con­ser­var i el que es pot per­dre. Amb els records passa una mica igual, i aquesta decan­tació, el que queda, el que es trans­forma... ja és un fil­tre que et fa part de la feina. No cal recor­dar-ho tot, està bé obli­dar coses, recor­dar-ne algu­nes com pot­ser no eren ben bé del tot. Tenia clar el canemàs del que volia par­lar, però lla­vors lle­gei­xes lli­bres, veus pel·lícules, esti­res del fil i aca­bes arri­bant a llocs que no havies pre­vist. El procés d’escriure és un viatge, també, una ruta dife­rent de la que vam recórrer.

Quan visi­tava el Ghost Ranch, per exem­ple, sabia que hi havia vis­cut Geor­gia O’Keeffe, però lla­vors no ima­gi­nava que aca­ba­ria par­lant de la seva pin­tura, del desert, d’Alfred Sti­e­glitz, dels impres­si­o­nis­tes fran­ce­sos, del valor dels colors i les parau­les, de les vis­tes del riu Est que va pin­tar des del pis 30 de l’hotel Shel­ton... O a Chi­cago, per posar un altre exem­ple, no se’m va acu­dir que faria una història paral·lela entre Glenn Gould i Svi­a­tos­lav Rich­ter, i que aca­ba­ria tro­bant que van ser dos cares d’una mateixa moneda, tan dife­rents i tant sem­blants alhora.

El viatge només és l’excusa que em per­met par­lar de les coses que m’interes­sen, fer con­ne­xi­ons pot­ser ines­pe­ra­des; donar uni­tat al con­junt. Però el resul­tat, haig de con­fes­sar, no acaba de ser el relat d’aquell viatge. Això no m’interes­sava gaire. En la mesura que en trec ele­ments que em per­me­ten bas­tir un relat, els detalls del que hi vam viure em són útils, però el lli­bre vol anar més enllà, té una vida pròpia. Per fer un paral·lelisme amb una de les pel·lícules que hi sur­ten, és com si diguéssim que Thelma & Louise és cinema de viatge. La ruta invi­si­ble més aviat és una road movie en què els pro­ta­go­nis­tes són els llocs del recor­re­gut.

Cada capítol m’ha dema­nat una cosa dife­rent, tot i que penso que el con­junt és equi­li­brat i el to es manté. El text ha tin­gut dos nivells de tre­ball i rees­crip­tura. D’una banda, hi ha hagut una pri­mera versió en què ja han anat entrant en joc tots els ele­ments alhora. Vull dir que la docu­men­tació i les lec­tu­res for­men part de la pri­mera escrip­tura; no és res que s’afe­geixi després. La part de docu­men­tació només m’interessa si m’ajuda a tro­bar con­ne­xi­ons, si par­ti­cipa a fer avançar el relat. Per exem­ple, a Heli, el capítol d’Ama­ri­llo que dius, docu­men­tar-me em va ser­vir per des­co­brir que hi ha una relació ines­pe­rada entre el nom de la ciu­tat, el gas que es fa ser­vir per als neons i el color groc. O bé, saber que els neons els va inven­tar un engi­nyer francès em per­met lli­gar-ho amb el color dau­rat del xam­pany i amb els neons que hi haurà més tard als Camps Eli­sis. O des­co­brir la per­so­na­li­tat efer­ves­cent de Stan­ley Marsh 3 em dona la idea de rela­ci­o­nar-li el caràcter amb la bri­llan­tor dels neons. Aquesta manera d’escriure fa que sigui molt lent, és una escrip­tura, com qui diu, de des­til·lació, de fer i refer, d’eli­mi­nar coses més que no pas afe­gir-ne, de bus­car la pre­cisió en les parau­les.

Sí, perquè després hi ha hagut una rees­crip­tura com­pleta, de prin­cipi a final. Amb rees­crip­tura vull dir tor­nar a escriure cada paraula en un docu­ment nou, per no tenir la temp­tació de voler con­ser­var parts del text pel sim­ple fet de tenir-lo ja escrit. La pri­mera escrip­tura no seguia l’ordre del lli­bre; la rees­crip­tura sí que va anar per ordre, i em va per­me­tre fer el relat més rodó, eli­mi­nar la repe­tició d’alguna imatge massa sem­blant, anti­ci­par algu­nes coses que havien d’aparèixer més enda­vant...

No bus­cava res con­cret i tot el que trobés era ben­vin­gut. La gràcia de viat­jar és, més que veure allò que espe­res, tro­bar el que no hau­ries pre­vist. Es pot dir que el lli­bre trena tres fils. En pri­mer lloc, si fas la Ruta 66 per força vas tro­bant les tra­ces de tot d’ele­ments que han anat con­for­mant els Estats Units: la negri­tud, els natius ame­ri­cans, el fer­ro­car­ril, l’expansió cap a l’oest, l’herència hispànica i mexi­cana, la guerra civil... Després hi ha ele­ments més cos­tu­mis­tes que vaig tro­bant en el camí, les parts més nar­ra­ti­ves, o més per­so­nals: la nena de les dan­ses índies de Gallup, els sub­ma­ri­nis­tes del Blue Hole, el ran­ger del Gran Canyó que va anar al Bulli, els moto­ris­tes de Las Vegas de Nou Mèxic... I final­ment hi ha les refle­xi­ons que lligo amb els llocs, com ara quan en relació amb el Cadi­llac Ranch parlo de com l’evo­lució d’una obra d’art pot sor­pren­dre als seus matei­xos cre­a­dors, o com poso en relació els cadàvers que són avui els deu cadi­llacs amb el tauró con­ser­vat en un tanc de for­mal­de­hid de Damien Hirst o amb Cada­ve­rina 15, una obra de Miquel Bar­celó que abraça la mort i la decadència de la matèria.

Sí, sovint passa això. Pot­ser ho veiem més en llocs com Selig­man o Oat­man, que volen recrear el que se suposa que era l’Amèrica d’altres temps però que en rea­li­tat s’inven­ten una versió de parc temàtic que les famílies de gran­gers d’Okla­homa que emi­gra­ven a Califòrnia als anys trenta no hau­rien ni sabut reconèixer. En el cas del Cadi­llac Ranch això també hi és, és clar, però sobre­tot hi veig l’efecte impre­vist de l’afluència de visi­tants i el tipus de relació que man­te­nen amb l’escul­tura. Si els deu cadi­llacs cla­vats a terra seguis­sin com eren al prin­cipi, la cosa no pas­sa­ria de l’anècdota, d’una ins­tal·lació ocor­rent i prou. Però el Cadi­llac Ranch va començar a pren­dre vida en el moment que la gent va començar a des­tros­sar els cot­xes, tren­car-los els vidres, arren­car-ne ele­ments i pin­tar-los amb esprais. Aquesta evo­lució impre­vista que Ant Farm, els cre­a­dors de l’escul­tura, no van saber anti­ci­par, és el que ha fet que el monu­ment s’hagi con­ver­tit en una icona pop a la qual Bruce Springs­teen li va dedi­car una cançó.