Primer: jo crec que no es pot fer res contra els veïns, aquest és el primer punt de partida. La ciutat és dels residents per sobre de tot i, si els residents no volen una cosa, és la veu que ha de prevaldre per sobre de qualsevol altra consideració. Crec que en general falta aquesta idea de: “prenguem decisions tenint en compte, primer i per sobre de tot, l’opinió dels veïns”, i això ha de generar les línies vermelles del que no es pot fer. Aquest és un exemple molt clar: el Park Güell és un espai molt sensible, històricament ha estat una reivindicació ciutadana i ara és un espai recuperat, si ets resident pots gaudir-lo i si ets turista pagues. De tots els espais que té Barcelona em sembla el pitjor escenari en el qual pots fer una desfilada de Louis Vuitton. Dit això, va bé que Vuitton vingui a Barcelona? Doncs sí. En general a les ciutats els van bé esdeveniments que els donin notorietat.

No està malament que tinguin esdeveniments de representació global, però també convé relativitzar el seu impacte real. En el fons, ningú recorda on va fer la seva desfilada l’any passat o fa tres anys Louis Vuitton. A vegades donem molta importància a alguns esdeveniments que tenen més d’autocomplaença local (“Mira que bé, ens ha vingut a veure Louis Vuitton”) que no pas d’un impacte real.

Lògicament no és ètic, les ciutats són per a tots i per a totes i un dels guanys de la societat contemporània és la democratització del viatge. El viatge era una activitat elitista, en canvi a partir dels anys cinquanta-seixanta les classes mitjanes, o una part, que han treballat durant 11 mesos, tenen el dret legítim de dedicar uns dies del seu temps a gaudir d’un viatge i conrear l’esperit. A mi em sembla que no és bo que hi hagi destinacions que juguin al joc de “no sou benvinguts si no teniu una visa per sobre de...”, em sembla que el món no es pot construir en base a aquest concepte.

No. No és possible. Amb molt poques excepcions, posa Dubai, Singapur, amb matisos... totes les grans destinacions del món són interclassistes. Per què? Perquè és impossible; primer perquè no hi ha 17 milions de milionaris amb intenció de venir a Barcelona. No existeixen. Totes les destinacions grans –Nova York, Londres, Hong Kong....– tenen segments de molt poder adquisitiu, mitjà, mitjà baix... perquè les ciutats s’organitzen per anar acollint tots els perfils. Així és com funciona. Voler només turistes “de qualitat”, com en diuen, té més d’utopia –o de distopia– que de real. El que sí que es pot fer és augmentar el segment de cinc estrelles i reduir una mica els de menys, però al final el turisme serà interclassista: les classes mitjanes i baixes troben l’escletxa per venir a una ciutat que guanya en atractiu. I una altra cosa: una persona que ve a Barcelona i va a un hotel de cinc estrelles gasta molt més que una persona que va a un hotel d’una.

El seu consum d’aigua és quatre vegades superior, i no només perquè es dutxin sinó perquè les habitacions són més grans, els protocols de neteja són immensos, perquè tenen piscina, tenen jardí... I el seu consum d’energia és 3,5 vegades superior, la seva petjada de carboni –perquè contamina més una persona que ve d’Àsia que si ve d’Itàlia– és quatre o cinc vegades superior. Llavors, si omplim la ciutat amb persones d’aquest rang, l’impacte del turisme (la petjada de carbònic, la petjada hídrica, la petjada energètica) serà immensa. Jo tendeixo a pensar que cada vegada el turisme tendirà a afavorir la petita i la mitjana distància i no la gran distància perquè estem en una estratègia de descarbonització. No crec que aquesta proposta que es fa, “que vinguin els mateixos i gastin més”, sigui possible ni desitjable.

Tot això és complicat. A Barcelona, per exemple, hi ha el Peuat (pla especial urbanístic d’allotjaments turístics), que ja no permet créixer en allotjaments turístics. També a Catalunya hi ha un decret llei que ha de regular que els habitatges d’ús turístic no puguin créixer a partir d’un determinat llindar, per tant, ja s’estan buscant instruments de regulació perquè s’han de posar topalls; Catalunya, no només Barcelona, ja ha arribat al llindar màxim de capacitat d’acollida. Ara el que ens hem de plantejar com a país és distribuir els fluxos, i que zones que tenen menys turisme potser en puguin tenir més i les més saturades, menys. Ara: quan limitem però la demanda creix –i continuarà creixent–, en economia sempre és el mateix: increment de preu. Això no es pot evitar.

Si aspirem a una societat que té dret al viatge, i jo crec en això perquè crec que viatjar ens fa millors, hem d’assumir que haurem d’estalviar per viatjar, que no podrem viatjar compulsivament, freqüentment i sempre com ara, sinó que viatjarem menys però probablement viatjarem millor, perquè intentarem fruir més de l’experiència. El viatge barat que tenim ara genera una experiència més superficial, més com de menjar ràpid, perquè és tan econòmic que no li donem la importància que sempre ha tingut el viatge.

No li hem donat la importància que té, el dia abans ni tan sols hi hem pensat, no hem fet el pre-viatge, ni ens hem informat, ni ens hem il·lusionat. El viatge s’ha tornat una cosa tan recurrent que ha perdut el seu valor extraordinari. Crec que anirem cap a un increment del cost de viatjar i paradoxalment això enriquirà el viatge.

És bo que ens moguem pel país. Primer perquè viure en un país vol dir conèixer-lo; és un drama la idea de persones que han anat a les Seychelles i no han entrat en contacte amb la seva realitat, crea cohesió territorial. També és important com a redistribució de rendes... Barcelona és un imant i hem de ser capaços que tot el territori es beneficiï no només de les rendes econòmiques, també socials, culturals. Anem a un escenari en què cada vegada tindrem més temps lliure; si es fan setmanes laborals de quatre dies vol dir que qui tingui segona residència s’hi podrà estar mitja setmana. I això ho hem de saber gestionar. Cal una estratègia de país a favor del turisme intern.