L’habi­tatge és un eix fona­men­tal per a nosal­tres. La Clau 9 és un espai que fa dècades que­dava fora del muni­cipi, però que ara és cen­tral, a l’altra banda de la car­re­tera de Sant Boi. És una peça urbanística cata­lo­gada com a clau 9; això vol dir que ara mateix només s’hi poden posar ser­veis de car­re­tera. És un espai pri­vat on hi ha algu­nes acti­vi­tats en pre­cari i altres sense ús. Hi ha algun hort, però no és ter­reny agrícola ni ter­reny de parc agrari. Hem arri­bat a un acord amb els pro­pi­e­ta­ris, també amb l’Àrea Metro­po­li­tana de Bar­ce­lona i la Comissió d’Urba­nisme, per trans­for­mar aque­lla zona, d’una hectàrea i mitja –que ningú es pensi que és una gran extensió–, i endreçar-la: treure les acti­vi­tats precàries i apro­fi­tar per créixer amb habi­tat­ges i equi­pa­ments. No toca­rem ni un pam de ter­reny, ja no del parc agrari, sinó de ter­reny agrícola. No toquem res que tin­gui a veure amb el món agrari. No és ni de bon tros el pri­mer peu que es posa a l’altra banda de la car­re­tera, però no tenim cap interès a créixer a l’altra banda de la car­re­tera. Nosal­tres cre­iem en el parc agrari i en els pro­duc­tes de pro­xi­mi­tat i de quilòmetre zero, hi estem com­pro­me­sos, però no estem par­lant d’això. No toquem ni un pam de ter­reny agrícola, ni un pam. Que aquí hi ha algun hort, cer­ta­ment, algun hort hi ha, però no és ni ter­reny agrícola ni parc agrari.

La Gene­ra­li­tat decreta la gratuïtat de l’I2 i allò que mai havia estat un pro­blema, perquè hi havia un equi­li­bri per­fecte entre les pla­ces que s’ofe­rien i les que es neces­si­ta­ven, es con­ver­teix en un pro­blema. La gratuïtat fa dis­pa­rar la demanda i ens col·loca en una situ­ació de molta difi­cul­tat. Ens arriba quan estem fent unes obres de cons­trucció d’una nova escola bres­sol per tras­lla­dar-ne una altra que estava en un espai pri­vat, on pagàvem llo­guer, i no com­plia la nor­ma­tiva d’acces­si­bi­li­tat. En total en tenim dues. A més, coin­ci­deix amb el tan­ca­ment de dues esco­les bres­sol pri­va­des. De cara al curs que ve estem tre­ba­llant, per una banda, amb la Gene­ra­li­tat per inten­tar tro­bar espais que ens per­me­tin cons­truir una escola bres­sol nova en un espai que ara mateix encara no és d’equi­pa­ments, i en paral·lel, tre­ba­llem per inten­tar resol­dre el col·lapse de pla­ces par­lant amb la Gene­ra­li­tat per tro­bar espais lliu­res dins d’esco­les públi­ques i amb esco­les bres­sol pri­va­des perquè obrin una aula nova amb pla­ces públi­ques. Estem bus­cant l’encaix legal.

Estem trans­for­mant un avant­pro­jecte previ en un d’ade­quat a la rea­li­tat post­pandèmica. En paral·lel, con­ti­nuem amb la rei­vin­di­cació de tenir, com a mínim, el com­promís ferm que l’endemà de tenir la residència cons­truïda hi haurà con­cert econòmic, perquè a Sant Vicenç ja tenim experiències amb la Gene­ra­li­tat d’incom­pli­ments de con­certs com­pro­me­sos ver­bal­ment que després han tri­gat prop de vint anys a fer-se rea­li­tat. Hi ha un acord de ple que diu que nosal­tres cons­truïm l’endemà que la Gene­ra­li­tat es com­pro­meti, amb un acord vin­cu­lant, que quan esti­gui cons­truïda la residència es con­cer­ta­ran les pla­ces. Men­tre jo sigui alcalde no cons­trui­rem si no hi ha un com­promís ferm de la Gene­ra­li­tat en el con­cert. No ens ho podem per­me­tre.

Alguns pro­jec­tes són here­tats, efec­ti­va­ment; els hem tirat enda­vant quan hem con­si­de­rat que eren bons per al muni­cipi. A mi no em dol expli­car que quan vam arri­bar teníem un pro­jecte exe­cu­tiu fet per cons­truir un nou cen­tre cívic al barri de la Guàrdia i, efec­ti­va­ment, una de les pri­me­res coses que vam fer va ser ini­ciar, nosal­tres, la lici­tació d’aques­tes obres. Les obres més impor­tants que hem fet són les de l’escola bres­sol; la trans­for­mació per a via­nants del car­rer de Bar­ce­lona, que ha rebut el rebuig dels grups de l’opo­sició; la trans­for­mació de zones de pas­seig al barri de Can Ros; la cons­trucció d’unes esca­les mecàniques al barri de Sant Josep... De tot això no hi havia res, és ini­ci­a­tiva pròpia del meu govern. Veig que l’opo­sició parla dels pro­jec­tes tro­bats als calai­xos i encara els busco. Que me’ls ense­nyin.

Tenim molts pro­jec­tes enge­gats. Hi ha un tema de mobi­li­tat que és fona­men­tal: la trans­for­mació de la rotonda de les Ove­lle­tes, que con­necta la car­re­tera de Sant Boi i la de Tor­re­lles amb l’A-2 i la B-23. La Dipu­tació de Bar­ce­lona està exe­cu­tant les obres d’ampli­ació i millora de la rotonda, que s’ha bellu­gat i ampliat, cosa que per­met evi­tar d’entrar-hi i millora la mobi­li­tat en hores punta. Si va tot bé, a finals d’aquest juliol estarà aca­bat, men­tre que les con­ne­xi­ons amb l’auto­pista i l’auto­via, cap al febrer. I després tenim pro­jec­tes que tenen a veure amb l’habi­tatge. Aquí l’últim pis de pro­tecció ofi­cial, l’última clau, la va entre­gar l’alcal­dessa Amparo Pique­ras, del PSC, que va dei­xar de ser alcal­dessa el 2011. Des d’aquell moment no s’ha fet cap pis de pro­tecció. Quan vam arri­bar al govern, fa cinc anys, no hi havia pro­jec­tes de cons­trucció d’habi­tatge pro­te­git. Nosal­tres els posem en marxa.

Sobre­tot, no esce­ni­fi­car coses estra­nyes. Estem tre­ba­llant de manera tran­quil·la, pau­sada, i hem recu­pe­rat el diàleg amb els veïns de Sant Vicenç que viuen a la residència. No és una caserna, és una residència amb veïns del nos­tre muni­cipi. L’acord que tenim amb els comuns és estu­diar bé quina és la rea­li­tat de la residència per pren­dre les deci­si­ons que s’hagin de pren­dre. Pri­mer volem saber quanta gent hi viu i hem acor­dat que en cap cas es farà fora ningú del nos­tre muni­cipi. A la residència hi viuen famílies que tre­ba­llen al port i a l’aero­port abso­lu­ta­ment arre­la­des al muni­cipi, que por­ten els seus fills a les esco­les del muni­cipi, que par­ti­ci­pen en la vida asso­ci­a­tiva. El que no farem és enviar un mis­satge que sem­bli que volem fer fora ningú. Ara, no és el mateix la família arre­lada que una per­sona que pugui arri­bar d’un altre punt d’Espa­nya que vin­gui aquí des­ti­nada i li sigui igual viure a Sant Andreu de la Barca. Mirem-ho tot. Quan tin­guem la foto­gra­fia real, pot­ser podrem opti­mit­zar l’ús d’algun dels edi­fi­cis o fer-ne un ús com­par­tit. Estem par­lant d’unes 30-35 famílies. Estu­diem-ho bé i, amb molta calma, sen­si­bi­li­tat i empa­tia.