En un moment d’ El cielo rojo , un editor literari intenta recordar el poema L’Asra, de Heinrich Heine, a les acaballes d’un sopar amb quatre joves que, per atzars de la vida, conviuen un estiu en una casa a prop d’un bosc i d’una platja del mar Bàltic. Nadja, única noia del grup i interpretada per la meravellosa Paula Beer, conclou el poema, en què la filla d’un sultà i un esclau coincideixen un dia rere l’altre, al crepuscle, a prop d’una font; quan la princesa vol saber qui és el jove, aquest respon: “La meva tribu és la dels Asra, que moren quan estimen.”

El poema causa tanta commoció que es demana a Nadja que el repeteixi. És possible que els espectadors comparteixin aquest desig de la repetició. El moment en si mateix és bellíssim, però no hi és només com una ornamentació en el film d’un director (també ho és de Phoenix i Ondina) que acostuma a pouar del mite o la llegenda i a tenir presents els perills d’una passió amorosa. Amb El cielo rojo, Petzold potser aporta la seva obra menys críptica i pesant perquè està impregnada d’una sensualitat (també d’una certa ironia) inspirada pel contacte amb la naturalesa. Tanmateix, la naturalesa s’invoca amb l’esperit del romanticisme, però també es fa present amb la consciència que, en separar-nos-en i destruir-la, està amenaçada: el cel roig ho és pels incendis a conseqüència de la sequera i de la irresponsabilitat humana. En la trobada d’un fotògraf que retrata la gent mentre mira el mar, un escriptor egocèntric que no fa més que mirar sense veure res, una jove (Nadja) que mereix que els espectadors la descobreixin i un socorrista vital, la pel·lícula comença com una comèdia rohmeriana, en què el desig circula entre els personatges, i quasi acaba evocant el Rossellini inspirador de Viaggio in Italia: les mans entrellaçades de dos amants com els que s’han trobat a Pompeia. Una pel·lícula que es pot veure i recordar amb emoció.