Aquells que moren quan estimen

En un moment d’ El cielo rojo , un edi­tor lite­rari intenta recor­dar el poema L’Asra, de Hein­rich Heine, a les aca­ba­lles d’un sopar amb qua­tre joves que, per atzars de la vida, con­vi­uen un estiu en una casa a prop d’un bosc i d’una platja del mar Bàltic. Nadja, única noia del grup i inter­pre­tada per la mera­ve­llosa Paula Beer, con­clou el poema, en què la filla d’un sultà i un esclau coin­ci­dei­xen un dia rere l’altre, al cre­pus­cle, a prop d’una font; quan la prin­cesa vol saber qui és el jove, aquest res­pon: “La meva tribu és la dels Asra, que moren quan esti­men.”

El poema causa tanta com­moció que es demana a Nadja que el repe­teixi. És pos­si­ble que els espec­ta­dors com­par­tei­xin aquest desig de la repe­tició. El moment en si mateix és bellíssim, però no hi és només com una orna­men­tació en el film d’un direc­tor (també ho és de Pho­e­nix i Ondina) que acos­tuma a pouar del mite o la lle­genda i a tenir pre­sents els perills d’una passió amo­rosa. Amb El cielo rojo, Pet­zold pot­ser aporta la seva obra menys críptica i pesant perquè està impreg­nada d’una sen­su­a­li­tat (també d’una certa iro­nia) ins­pi­rada pel con­tacte amb la natu­ra­lesa. Tan­ma­teix, la natu­ra­lesa s’invoca amb l’espe­rit del roman­ti­cisme, però també es fa pre­sent amb la consciència que, en sepa­rar-nos-en i des­truir-la, està amenaçada: el cel roig ho és pels incen­dis a con­seqüència de la sequera i de la irres­pon­sa­bi­li­tat humana. En la tro­bada d’un fotògraf que retrata la gent men­tre mira el mar, un escrip­tor egocèntric que no fa més que mirar sense veure res, una jove (Nadja) que mereix que els espec­ta­dors la des­co­brei­xin i un socor­rista vital, la pel·lícula comença com una comèdia roh­me­ri­ana, en què el desig cir­cula entre els per­so­nat­ges, i quasi acaba evo­cant el Ros­se­llini ins­pi­ra­dor de Viag­gio in Ita­lia: les mans entre­llaçades de dos amants com els que s’han tro­bat a Pom­peia. Una pel·lícula que es pot veure i recor­dar amb emoció.