A mig matí del 2 de juny del 2014, fa poc més de deu anys, saltava la notícia. Joan Carles I, que havia regnat durant 39 anys i 209 dies, abdicava i passava el testimoni (perdó, la corona) al seu fill, Felip de Borbó. El monarca passava a convertir-se en l’incòmode “emèrit”; i el seu fill prenia el nom de Felip VI. El número V, com és prou conegut, va deixar un mal record a Catalunya i, en conjunt, a tota la Corona d’Aragó. El nom oficial era aquest, però ben aviat se’l va presentar com “el preparat”.

La notícia de l’abdicació va donar-la a conèixer el president espanyol, Mariano Rajoy, qui va fer una compareixença breu; i, com acostumava a fer, sense preguntes. Poc després va venir el torn de l’afectat. Amb un rostre compungit, Joan Carles es va adreçar als seus súbdits com si es tractés del missatge nadalenc. Es va tractar d’un discurs impostat, com tots els que va pronunciar d’ençà que va accedir al tron. De bon començament, el rei es comprometia a explicar “una decisió important” i “les raons que em mouen a prendre-la”. A partir d’aquí, un missatge triomfalista i una única raó, la voluntat de deixar pas a “una generació més jove, amb energies noves, decidida a emprendre amb determinació les transformacions i reformes que la conjuntura actual està demanant, i a afrontar amb renovada intensitat i dedicació els desafiaments del demà”. El monarca també va dedicar paraules de lloança per al seu successor, en un intent d’aplanar-li el camí: “El príncep té la maduresa, la preparació i el sentit de la responsabilitat necessaris per assumir una nova etapa d’esperança”. Més enllà d’això, cap paraula d’autocrítica, cap gest de disculpa, cap referència als escàndols que s’havien conegut i els que encara quedaven per conèixer.

Com és prou sabut, Joan Carles era un ferm defensor de morir al tron, d’arribar fins al final. Segons la versió oficial que es va difondre en aquell moment, el rei va decidir l’abdicació el 5 de gener, el dia del 76è aniversari. I, a partir d’aleshores, va començar a preparar el camí per al relleu. El mateix monarca va dir que aleshores havia considerat que era “el moment de preparar en uns mesos el relleu per deixar pas a qui està en condicions immillorables d’assegurar aquesta estabilitat”. La versió, però, no tenia res a veure amb el missatge nadalenc, quan havia volgut “transmetre, com a rei d’Espanya i en primer lloc, la meva determinació a continuar estimulant la convivència cívica en l’exercici fidel mandat i les competències que m’atribueix l’ordre constitucional”. En aquell moment, tothom va interpretar-ho com un missatge que no preveia abdicar. En les seves últimes aparicions, a més a més, res feia intuir que estigués preparant el relleu, sinó que més aviat semblava que La Zarzuela estigués immersa en una operació per recuperar la figura de Joan Carles després dels escàndols que havien sacsejat la Corona.

El monarca ja havia aparegut nu un munt de vegades, però es resistia a caure del tron. Quan va fer-ho, Catalunya havia plantejat el repte del 9-N i la popularitat de la institució monàrquica es trobava sota terra, amb un suport de només el 37,2% en els sondejos oficials del CIS. L’endemà, algunes capçaleres de premsa interpretaven el gest amb commiseració, explicant que havia deixat el tron “per salvar la monarquia de la crisi institucional”. Des d’aleshores el rei emèrit s’ha convertit en una figura incòmoda, fins i tot per al seu propi fill; i els partits espanyols han fet mans i mànigues, al Congrés, al Senat o als tribunals, tant se val, per evitar que el rei aparegui, novament, nu.

L’abdicació de monarca va provocar una onada de manifestacions, encara més a Catalunya, que es trobava en ple procés. Milers de persones es van concentrar davant dels ajuntaments per reclamar que la monarquia deixés pas a la república. ERC, ICV-EUiA, la CUP i altres entitats van fer crides a les mobilitzacions, que en algunes ciutats es van convertir en un clam a favor del 9-N i també de la república catalana. La concentració més nombrosa va ser a Barcelona, on es van aplegar prop de 5.000 persones que van omplir la plaça Catalunya i alguns laterals

De “Visca el rei!”...

El monarca havia estat designat pel dictador, que va deixar-ho tot “lligat i ben lligat”, però l’opacitat sistemàtica de la Casa del Rei i la premsa oficial el van convertir, des del mateix dia que va començar a regnar, en el principal artífex de la democràcia. La imatge es va consolidar la nit del 23-F. Aquell dia, l’escriptor Francisco Umbral va escriure: “Cuando los españoles creíamos merecernos algo mejor que un rey, resulta que tenemos un rey que no nos merecemos.”

El missatge es va transmetre, a partir d’aleshores, per terra, mar i aire. Aquesta intervenció va comportar la legitimació definitiva de la figura de Joan Carles. Aquesta funció i la profusió d’imatges de l’entorn familiar de Joan Carles, difoses sobretot a la premsa del cor, amb els casaments de les dues filles com a principals plats del menú, van fer augmentar la seva popularitat.

.. a “Que escampi la boira”

El monarca va començar a aparèixer nu l’abril del 2012. L’escàndol va mostrar, a aquells que no ho havien vist encara, que el rei portava una vida en paral·lel, amb ús reiteradament fraudulent dels recursos públics, la utilització sistemàtica de la seva posició de privilegi i una absoluta impunitat. Aquell mes, Joan Carles I va fer un viatge secret a Botswana per caçar elefants. Però no va anar-hi sol, sinó en companyia de la seva amant. Però allò que estava planificat com una sortida de somni es va convertir en un malson. La nit del 12 al 13 d’abril es va entrebancar a l’habitació que se li havia habilitat i es va trencar el maluc. Es va haver d’improvisar un retorn a corre-cuita, amb un nom fals, la qual cosa va provocar que acabés transcendint la veritat. Quan va sortir de l’hospital, el monarca va pronunciar una frase que va sonar a forçada: “Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir.” La difusió de fotografies seves al costat d’un elefant abatut en un safari anterior va provocar indignació. El diari ABC va arribar a dir que la disculpa del rei tancava del tot la polèmica i va sentenciar que la Corona s’havia situat, de nou, “en el nivel de aprecio social que merecen sus servicios a España”. Però es tractava d’una valoració que confonia els desitjos amb la realitat.

Els escàndols no es van aturar aquí. Dos mesos després d’aquella disculpa es va saber que havia donat 65 milions d’euros a la seva amant Corinna Larsen d’una fortuna oculta que tenia a Suïssa, una considerable quantitat de diner que havia aconseguit a còpia de testaferros i comptes opacs. Una polèmica més que s’afegia a un escàndol cada vegada més enorme. I mentrestant, en paral·lel, s’anaven coneixent detalls del cas Nóos, que té la seva filla Cristina. Després d’una investigació de gairebé sis anys, el 17 de febrer del 2017, Urdangarin va ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó. La Pasqua militar del 6 de gener del 2014 va marcar un altre punt d’inflexió en la decadència del monarca. En aquell acte va ser incapaç de llegir un discurs de 6 minuts; segons es va saber després, perquè acumulava cansament del viatge llampec que havia fet a Londres el dia anterior per visitar la seva amant.

La imatge del monarca s’anava deteriorant, i també la seva salut.

Després d’abdicar, els escàndols sobre la vida i els negocis de l’emèrit no han deixat de circular. El 2018, Okdiario i El Español van publicar les gravacions d’una conversa entre Corinna Larsen i el comissari José Manuel Villarejo. En la transcripció de les cintes, l’alemanya deia que Joan Carles I li havia demanat que es casés amb ell i llançava tota mena d’acusacions sobre els afers financers del monarca: assegurava que aquest havia encoratjat les activitats d’Urdangarin a l’Institut Nóos i que tenia comptes bancaris secrets a Suïssa. També assegurava que el seu examant havia posat al seu nom algunes propietats al Marroc i en altres llocs sense el seu coneixement; i que li havia transferit grans quantitats de diners. Corinna utilitzava recurrentment la paraula “blanqueig” i explicava amb pèls i senyals que el rei havia exigit una comissió secreta pel seu paper en l’acord de 6.700 milions de d’euros perquè empreses espanyoles construïssin l’enllaç ferroviari d’alta velocitat entre les ciutats de la Meca i Medina.

La retirada definitiva de Joan Carles va arribar el 2019, quan va renunciar a tota activitat pública i de representació institucional. El seu fill es va esforçar, des d’aleshores, per apartar-se del seu pare com si es tractés d’un empestat. Un cop retirat, Felip VI va anunciar que renunciava a l’herència del seu pare i li retirava l’assignació de 190.000 euros anuals quan van aflorar unes fundacions sota sospita, vinculades a Joan Carles i bancs suïssos. Al final, Joan Carles I no només va haver de deixar el tron, sinó el seu regne. I, com a pagament pels serveis prestats, va trobar acollida a Abu Dhabi, on viu un retir daurat, tot i que amb escapades puntuals per assistir a alguna cerimònia o per participar en les regates de Sanxenxo, a Galícia.