Sí, que descriu la missió de la institució, la visió que té de la seva situació i la seva posició institucional. Nosaltres partim de la idea que volem ser el pulmó intel·lectual de l’Església a casa nostra, que pensa Déu en la societat i des de la societat catalana. Som una institució catalana i en català, amb una mentalitat d’una tradició de cent anys. Catalunya, en les circumstàncies en què es troba, continua pensant Déu, i això és un goig i un repte.

Evidentment, perquè l’Església catalana necessita tenir aquesta dimensió de formació. Els seminaris ja no hi són en cada diòcesi i els seminaristes necessiten aquesta dimensió de formació. Allò que es feia als seminaris, en cada bisbat, ara es fa aquí a la facultat. Per tant, això és una estructura essencial de l’Església de Catalunya, dels deu bisbats de Catalunya.

I del Concili Tarraconense, el nostre, que és el que va aplicar el Concili Vaticà II, i del qual va sorgir la necessitat de crear la Facultat de Teologia, que va ser seguida per les altres. Nosaltres preparem els alumnes per al ministeri, però estem oberts a tothom. Les nostres facultats tenen el nostre segell, que és el plus afegit de coneixement del pensament cristià. La Facultat de Teologia, és evident, però també les altres. Mirem la Facultat de Filosofia, per exemple: hi ha una colla d’autors que ja no s’estudiaran en altres facultats del sistema, bé perquè són autors cristians o pares de l’Església. Doncs nosaltres creiem que és essencial conèixer-los. Un altre exemple: tothom es veu amb cor de fer molta història de l’art, però no es pot ensenyar sense conèixer els símbols cristians i la història cristiana. Reivindiquem la història des de la mateixa Església, les fonts originals. Per això nosaltres volem donar-nos a conèixer i establir relacions amb les altres universitats catalanes, perquè tenim aquest plus que podem oferir. Volem esdevenir un campus universitari cohesionat, plural i obert a la societat amb prestigi internacional.

És el nostre objectiu, tenir-hi relació, fer intercanvi de coneixement. Aquest any, i per primera vegada com a rector, estic en el consell interuniversitari de Catalunya. Cal dir que, amb les universitats pròximes a l’Església, sí que hi tenim relació, i també amb la UB i la UAB, però la idea és que aquesta presència nostra sigui de relació amb tots i tothom, i que es conegui l’especificitat nostra.

La docència, evidentment, perquè som una universitat; la recerca, també, perquè aquí fan recerca tots els professors i els departaments... Ara acabem de fer un congrés sobre el Concili de Nicea, que el curs que ve tindrà una segona part; a final de mes farem la Setmana de Gaudí, amb els millors experts que hi ha; vam fer unes jornades sobre les basíliques històriques... Però tenim una tercera missió.

Les universitats i les facultats eclesiàstiques tenim la missió de donar a conèixer, de formar, d’explicar a tothom aquelles coses que són específiques nostres. Per exemple, la gent avui anirà a un museu i què entendrà? Què en saben, els guies, de tota la dimensió cristiana que hi ha en un museu? Nosaltres hem de preparar, formar, divulgar l’essència de l’Església i del cristianisme als historiadors, als guies, a la gent que ha d’explicar l’art. Això és la tercera missió: ser útils a la societat. A la Sagrada Família, per exemple, hi ha història i arqueologia, tot és el simbolisme religiós, bíblic i catequètic que tenia Gaudí. El professor Torralba, per exemple, ha fet una tesi monumental sobre la façana que s’ha de fer de la Sagrada Família, la façana de la Glòria. Això és tercera missió.

Publiquem coses que no es publicarien. Ara, amb la col·lecció Grans Textos Cristians, en què confrontem el text original amb la traducció al català, hem publicat les Confessions de sant Agustí, que ja no es trobaven en català. Simultàniament, hem començat a fer el primer volum dels Comentaris als salms, també de sant Agustí, una obra amb cinc volums, monumental, i que tampoc estava traduïda al català. Estem fent un servei de traducció al català de llibres imprescindibles, un servei al país.

Les actes dels congressos que fem: les del Congrés Internacional sobre el Conjunt de Centcelles, les Jornades de les Basíliques Històriques de Barcelona –ja n’hem fet vuit volums–... Si no ho fem nosaltres, no ho fa ningú.

Quan et poses a parlar de l’arqueologia d’una basílica, per exemple, cal saber què és una basílica, cal saber la litúrgia cristiana... Aquesta és la riquesa que nosaltres podem aportar a la nostra societat. I així donem visibilitat a la nostra història i en preservem la memòria.

S’han confós les qüestions de religiositat amb les de cultura i amb això han condemnat els alumnes a no tenir cap coneixement no només del fet cristià, sinó del fet religiós. Però: és que es pot entendre el conflicte d’Israel i Gaza, o el problema de Palestina, sense el fonament religiós? O la guerra d’Ucraïna?

Ens pertoca la dimensió acadèmica, intel·lectual, teològica de la formació i, per tant, aquesta és la que nosaltres hem de fer. Sigui algú “conservador” o sigui “progressista”, la Bíblia és la mateixa per a tothom. No ens pertoca fer ideologia. Tenim professors i alumnes de tot l’arc ideològic i és un goig poder ser plurals. No som un moviment, som la Santa Mare Església, catòlica, apostòlica i romana.