Em permet explicar d’una manera més amena aquells fets i què van significar. La novel·la es basa en el fet que un professor, que és teòleg, explica a una periodista que vol fer un reportatge què va ser el concili de Nicea. Això em permet que la periodista pregunti i l’expert li respongui de manera entenedora moltes qüestions. Si arribo a fer un assaig hauria estat molt més feixuc, però d’aquesta manera, aclarint a la periodista els conceptes, es pot ser més didàctic.

La novel·la l’embolico una mica i hi barrejo, per un cantó, la història d’un capellà de Barcelona, mossèn Bernardí, amic del protagonista, que, de cara a la segona part del sínode de bisbes, que s’ha de celebrar el pròxim mes d’octubre d’aquest 2024, inicia una campanya, que acabarà tenint ressò mundial, per a l’ordenació de les dones. D’una altra banda, l’expert té problemes personals perquè ha perdut, en un accident de trànsit, dona i filla, i això el porta a una pèrdua de la fe, un altre debat. Finalment, a la novel·la també sorgeix un conflicte amorós: la renúncia a l’amor entre el professor i la periodista.

Per això he tret el llibre ara, perquè es pugui llegir abans de la segona part d’aquest sínode, on el paper de la dona s’ha de continuar debatent. En la primera part del sínode, que es va fer l’octubre de l’any passat, es va parlar de l’accés de la dona al diaconat, però hi va haver discrepàncies [part dels participants consideren les propostes inacceptables i en discontinuïtat amb la tradició, mentre que altres participants hi estan d’acord perquè era una pràctica de l’Església primitiva]. A veure què passarà en aquesta segona i última part del sínode, tot i que temo que, com en tantes coses que l’Església ha de resoldre, s’acabi per no resoldre res. És molt possible que el papa, davant la impossibilitat d’arribar a una conclusió, acabi per crear una nova comissió d’estudi... que voldrà dir que el tema quedarà aparcat.

Perquè va ser un concili imperial, organitzat i orquestrat per Constantí, que el va fer servir per unificar l’imperi. No va ser un concili organitzat per diferents esglésies, cada una de les quals tenia la seva concepció de Jesús. No va anar per aquí la cosa. La raó de ser del concili va ser que Constantí volia expandir l’imperi. A l’emperador el dogma tant se li’n donava; ell volia tranquil·litat, pau i unitat de l’imperi. La veritat que va sortir d’aquell concili va ser una “veritat interessada” i als bisbes que no van acceptar els decrets conciliars els van exiliar. Fa molts anys que volia investigar sobre aquest concili, des que m’ho va dir l’Octavi Fullat. “S’ha d’estudiar bé”, em va dir.

La història sempre l’acaben explicant els vencedors, i Ari –jo l’escric Ari, com fa el pare Laplana de Montserrat– va ser el derrotat. Ari va ser el gran opositor a la declaració de la consubstancialitat de Jesús amb Déu, defensada a Nicea per Alexandre, patriarca d’Alexandria, i pel seu diaca Atanasi, que el va substituir en el patriarcat i en va ser el gran baluard; a Ari se li va fer mala premsa i se’l considerà heretge. Però era un home preparat intel·lectualment, tenia seguidors i, si no s’haguessin imposat les tesis nicenes d’Atanasi, amb el mot consubstancial, que no és a la Bíblia, la concepció de Jesús-Déu hauria pogut ser diferent. Ell creia, com el seu mestre Llucià d’Antioquia, qui tingué com a mentor Pau de Samosata, que Jesús no era etern ni de la mateixa substància de Déu.

Posats a definir l’entitat de Jesús el Crist i es va es va fer amb termes de la filosofia d’aquell temps. Hi havia qui preferia el terme Logos, que sí que és bíblic, entès com el principi organitzador de l’univers. El Credo, denominat nicè-constantinopolità, és fruit de Nicea i dels concilis que seguiren...

Sí. I aquesta és una part de l’escàndol. A Nicea mateix alguns conciliars ja van fer trampa, perquè afegint una “i” al mot grec omoousios, que significa “substància igual o idèntica”, omoiousios passava a significar “substància semblant”; van ser els semiarians. A més, cal saber que, deu anys després d’aquell concili, en un altre, el de Tir, Atanasi va ser deposat del patriarcat, per la pugna amb els arians. D’altres concilis com el de Sírmium (351) o Milà (355) el tornaren a condemnar fins a la rehabilitació final. Abans, els arians havien aconseguit exiliar-lo de la seva seu alexandrina cinc vegades. Després de Nicea hi va haver èpoques amb més arrians que seguidors de la doctrina que va triomfar. Pràcticament fins a l’Edicte de Teodosi (380), el cristianisme no esdevingué religió oficial de l’imperi.

No, però caldria fer-ho des d’una antropologia teològica actual.