Suposo que no. Ens hem esforçat molt a explicar als represaliats que la llei d’amnistia és una molt bona oportunitat, però que en última instància són els jutges els que decideixen. Més enllà de l’aplicació concreta, però, hi ha un vessant més polític en què també hem fet molta feina per transmetre un contradiscurs que desmenteixi un relat que hem vist que adoptava l’independentisme de manera majoritària i acrítica, i que proclama que amb la llei aprovada la repressió ja s’ha acabat i es pot parlar d’autodeterminació. I vull creure que hem aconseguit transmetre la idea que la repressió no només no s’acaba, sinó que entra en una nova etapa. L’amnistia aconseguirà esborrar uns quants casos, però l’Estat continua tenint totes les eines que té. I si decidim aixecar el cul del sofà i tornar als carrers, la repressió tornarà.

No. L’amnistia evidentment no esborra la repressió patida. I no només en el cas dels CDR, sinó en tants altres com el d’algú que va ser identificat i multat en una manifestació. El mal tràngol no te l’esborra ningú. I la demostració d’això és que, en bona mesura, el carrer s’ha desmobilitzat per la repressió. Aquesta por inculcada a la ciutadania és present i ens costarà temps superar-la.

Sí, totalment. Al final, el TSJC és la màxima autoritat judicial catalana i, per tant, és tribunal de referència. Estem convençuts que, de fet, hi ha audiències provincials o jutjats penals que estaven esperant que arribessin aquestes resolucions. Hi ha molts tribunals que no responen, que estan una mica dubitatius, i aquesta posició del TSJC reforça molt les nostres peticions i aclareix dubtes.

Ho pot ser. Llarena i Marchena tenen casos dels líders del procés, i això ens importa i ens afecta molt, perquè estem parlant d’unes persones amb una significació brutal per al conjunt del país. Però, alhora, aquests afers no tenen transcendència de cara, per exemple, als dels manifestants represaliats, ja que parlem de delictes diferents. Sí que és cert, però, que alguns d’aquests mateixos casos podrien acabar al Suprem, que fixaria la jurisprudència que després podria ser seguida en moltes altres causes. I veient la trajectòria d’aquest tribunal, més procliu a defensar conceptes antijurídics com la unitat d’Espanya i la persecució de l’independentisme, temem que quan els arribin aquests casos dictaminin en contra de l’esperit de la llei d’amnistia i, per tant, ens vagin en contra.

Estem convençuts que tindrem sorpreses de tot. N’és un exemple el jutge Aguirre, que quan li ordenen arxivar la trama Volhov ho reformula per veure, ara, un delicte d’alta traïció. La capacitat d’invenció és brutal i la podem trobar tant en jutjats d’instrucció com en instàncies, diguem-ne, superiors. Estem a l’expectativa que passi qualsevol cosa en qualsevol moment.

Va ser Pedro Sánchez qui va dir allò de “qui controla la fiscalia?”, oi? Per tant no ho veiem tant com un alleujament, sinó com una conseqüència lògica. És a dir, ja prevèiem que això passaria. Igualment, també podem preveure que si la llei arriba al Constitucional, la validarà. I per què, això? Doncs perquè ara hi ha una suposada majoria progressista, o de magistrats designats pel Partit Socialista, que serien els que s’imposarien a la banda dita “conservadora”. Per tant, no hi ha una sorpresa pel fet que la fiscalia hagi imposat el seu criteri, per bé que sí que hem assistit amb atenció, i, si em permets, amb el pot de crispetes a la mà, a aquestes ganivetades internes que hi ha hagut a la fiscalia.

He de confessar que estàvem preocupats perquè la fiscalia va mantenir en secret, fins dijous mateix, la seva posició. I en vista del parer que havia adoptat amb el presumpte terrorisme del cas de Tsunami Democràtic, vèiem que podia aplicar el mateix, fil per randa, en l’operació Judes. Havent fet pública la seva posició sobre totes les altres causes que s’han dirigit a Madrid, no enteníem per què la fiscalia no ho feia també amb la Judes. I, en vista d’això, temíem que potser ens trobaríem amb alguna sorpresa en l’últim moment. Però no: un cop la tinenta fiscal de l’Audiencia Nacional va obrir la boca, vam veure que la cosa anava per bon camí.

Partim de la base d’un cert optimisme, perquè si fem l’esforç objectiu d’analitzar la llei en aquest cas, nosaltres estem més que convençuts que hi encaixa. I quan veus que la fiscalia ara diu el que diu i que l’acusació popular actua amb uns arguments jurídics molt fluixets, i que el mateix tribunal li va tallar les ales, això encara ens reforça un pèl més l’optimisme. Creiem que el tribunal tindrà difícil comprar els pobres arguments que aquesta acusació popular va desplegar a la sala.

Totes les coses que s’aconsegueixen les hem de reivindicar com a victòries. Perquè l’independentisme, com qualsevol moviment polític o social, necessita victòries, perquè és el que ens fa tenir la sensació que anem pel bon camí, que anem avançant. Però ho hem de reivindicar en la justa mesura. Fa un any, creure que l’Estat espanyol aprovaria una llei d’amnistia i que l’estaríem aplicant era impensable. Per tant, felicitats a tota aquella gent que es va mobilitzar i que ha treballat perquè sigui una realitat. Ara bé, no hem de fer sortir les coses de mare. L’amnistia no ens acosta a l’autodeterminació ni posa fi a la repressió com es va dir al seu dia. Aquesta llei no és la que es va aplicar a Irlanda o la de l’Estat francès pel conflicte canac. Hi ha molts exemples de lleis d’amnistia que venen embolcallades en un procés d’autodeterminació i de reconeixement de drets. En aquest cas, l’únic dret que s’ha reconegut és el dret d’oblidar unes causes penals que impliquen independentistes i policies. Per tant, celebrem-ho en la justa mesura i entenguem que hem de treballar plegats per posar la independència com a primer lema de la lluita.